Ramon Ramon no escriu llibres: construeix refugis. El de Catarroja és un d’aquells escriptors que no et deixen indemne. Jo, que soc un lector incondicional dels seus dietaris —els he llegits tots, des de Dins el camp d’herba fins a aquest últim L’any dels cinquanta—, sempre acabe amb la mateixa sensació: la de qui torna d’un volt per l’horta amb les botes plenes de realitat, de la bona i de la dolenta. M’agrada com Ramon garbella la vida. El seu criteri participa de la millor herència de Joan Fuster: entén el dietari no com una agenda de compromisos, sinó com una forma de coneixement i d’higiene. Escriure, per a ell, és un acte de dissidència davant un món que, com diu ell mateix, “ens escriu malament”. Però m’heu d’admetre una cosa: tot i la seua lucidesa política i aquella mala llet tan sana contra la cursileria oficial —tan fusterianes totes dues—, les pàgines que realment em commouen són aquelles que Fuster no hauria escrit mai. Allà on l’escriptor de Sueca posava distància i ironia per protegir la seua intimitat, Ramon Ramon s’aboca a les entrades familiars amb una tendresa que et clava a la cadira.
En aquest últim llibre destaca una entrada que considere, senzillament, genial. Ramon camina vuit quilòmetres des de Catarroja fins a València, fugint del transport públic en plena pandèmia, per anar a buscar llibres a la llibreria Fan Set. I mentre enfila la carretera de Madrid, desfigurada per rotondes i rètols de “Gastronomia Vintach” o “Africa Shop”, el seu cap connecta la Via Augusta amb la sang de la seua estirp. Recorda el seu avi, Maties el Pinxo. El 1910, amb només set anys, feia el mateix recorregut a les quatre de la matinada, però arrossegant una vaca i amb un tamboret al coll. El Pinxet arribava al barri de Velluters i munyia la llet directament per a les seues clientes: les putes del barri “xino”. Un xiquet envoltat de pinxos i manguis que va acabar batejat com a “Pinxo” per aquelles dones que, en veure’l munyir, hi trobaven la imatge més tendra després d’una nit de feres. L’avi Maties va créixer i es va convertir en un home de faixa, jupetí i tatuatges fets a l’Àfrica —a la caserna d’un tal Francisco Franco—, algú que no tenia por de traure la navalla davant els lladres.
Però darrere d’aquella imatge de duresa hi havia també un món domèstic marcat per dones fortes. Una d’elles és la tia Estrella, protagonista d’una altra entrada del dietari. La tia Estrella, malgrat vestir sempre bates negres, era qui realment portava els pantalons a casa. Tenia una “dèria” que els homes de la família, amb la mentalitat pràctica del llaurador, no entenien: plantava roses roges en un pam de terra on altres hi plantaven bresquillers per traure’n profit. Cada 31 d’agost, pel sant de Ramon i de son pare, ella els regalava una rosa amb un renec tendre: “Dona-li-la a ta mare, que la sabrà apreciar, no com vosaltres, animals!”. Ramon va tardar quaranta anys a entendre el sentit d’aquelles flors. Ho va descobrir a la fossa de Paterna, on el pare de la tia Estrella —a qui ella no va conèixer mai— reposava des del 1939. Aquelles roses no eren un capritx; eren un homenatge polític i silenciós als afusellats. Ella, que treballava com un bou munyint i traient el fem de les vaques, cultivava bellesa clandestina per dipositar-la sobre la terra de l’oblit. Ara, la tia Estrella ha mort en la solitud d’un “adeu d’empestats!” per la pandèmia. I Ramon, tornant de València amb les cames que li fan figa, veu els balcons plens de Cristos contra la pesta. La seua mirada es torna fusteriana, escèptica i implacable: “En quin segle deixarem de cristianejar?”, es pregunta. I davant el fanatisme buit, ell prefereix recordar les putes de Velluters que tant van estimar el seu avi, les úniques que no es poden permetre el luxe de tindre por.
Llegiu Ramon Ramon. Perquè en la seua escriptura, com en el roser de la tia Estrella o en la caminada del Pinxo, hi ha l’única veritat que ens queda: la de qui sap que, en un país que se’ns escapa de les mans, la dignitat comença per no callar i per saber cuidar una rosa enmig del fem.
