Mai no hauria dit que acabaria vivint en un circ. El cas és que els circs sempre m’han provocat una certa aversió, des de la primera vegada que sent xiquet vaig assistir a una funció. Va ser al meu poble, vora riu, a tocar dels murs dels immensos tallers abandonats de l’Institut on un dia l’Espanya de la Victòria es va entestar a formar un exèrcit de mecànics, soldadors i electricistes per perpetrar un colp d’estat contra el futur.
El circ feia olor d’excrements d’animals, de desinfectant industrial, de suor de cossos vells, gairebé moribunds, enmig d’una gernació de criatures i de mares joves. Em va semblar un món amenaçador. I si en qualsevol moment aquell horrible cap de pista amb la cara emblanquinada i un enorme ull negre em segrestava i se me’n duia per ves a saber on? I si el vell ximpanzé trencava l’encanteri en què havia caigut i, sobtadament, es posava dempeus i ens atacava? Tot em va semblar postís, pretensiosament màgic.
Vaig tornar a casa abans que acabara la representació amb la sensació d’haver patit una estafa de mal gust. No sé si podria dir que la primera gran estafa emocional de la meua vida.
La descoberta molts anys després de les fotografies a blanc i negre de Bruce Davison em van refermar en aquella aprensió infantil: elefants espectrals arrossegant els seus cossos pesants sota la pluja, bellíssimes acròbates embotides en els seus vestits de lluentons, amb els seus cossos un poc sacsoners mullats per un baf de llum espès de pols. Però el que més em va impactar van ser els retrats del nan Jimmy Armstrong. Unes imatges que transmetien una solitud insondable, una realitat inquietant, vull dir, la condició del circ com a societat desarrelada, com a col·lectiu abocat a mentir sobre la vida per la pròpia necessitat de prevaldre.
El fotògraf va conèixer Amstrong el 1958 al circ Clyde Beaty-Cole Bros., a Palisades, Nova Jersey, i en va quedar fascinat. Del cert, que no trobareu cap ésser ni més trist ni més solitari que aquell tipus presoner del seu cos. Presoner, també, del seu planeta en itinerància permanent i erràtica per la gran perifèria americana. Impressiona veure’l arraulit al seu jaç encastat en les entranyes d’una carraca de circ. Veure’l observat burlonament per una colla d’adolescents malparits i rústecs mentre ell avança cap endavant, amb la mirada perduda, digníssim, indiferent a l’escarni de què és objecte. Corprèn la seua immensa tristor. Em pregunte si de cas sentiria Davison aquest mateix desamor pels circs. Almenys, la mateixa perplexitat que sent jo.
I vet ací que mai no m’hauria pensat que acabaria sabent-me un Armstrong qualsevol, que també jo acabaria vivint en el meu propi circ infecte sense possibilitat d’escapar corrents per les amples praderies que, supose, deuen envoltar aquesta disseminació anàrquica de carruatges i envelats, de gàbies per animals ferotges, d’urinaris portàtils en què s’ha convertit la ciutat.
Benvinguts a Barcelona Circus!, diuen que anuncien els grans rètols de neó instal·lats a l’aeroport del Prat mentre sona a tota virolla l’Einzung der Gladiatoren i els turistes es precipiten ebris d’alegria cap a la columna de taxis.
Hauríeu de veure l’espectacle del metro, no importa de quina línia. De la roja, posem per cas. Trajecte de plaça Espanya a Marina. Primera parada. First Stop. Erster Stop. Prima fermata. Puja un grup de sis joves britàniques un punt polposes. Vesteixen shorts i samarretes molt escotades a excepció d’una que cobreix el cos blanquinós amb una peça que és meitat vestit, meitat bikini de color roig, allò que se’n diu, crec, un vestit romper. Les xicotes escridassen com a gallines mentre beuen cervesa, riuen a mandíbula batent. L’atmosfera del vagó s’ha impregnat d’olor dolçassa dels seus perfums. La del romper conversa molt espatarrada i movent-se nerviosament i, per un moment, sembla que vaja a enfilar-se a una de les barres per a executar unes quantes contorsions d’stripper de club de carretera.
Urgell. Pugen al tren cinc joves amb penjolls de papallones de cristall i ocupen un dels laterals després d’obrir-se pas a colzades. Puja també una parella d’emos enamorats que s’estrenyen suaument, tendrament, contra la porta. Darrere d’ells venen una dotzena de francesos que van de comiat de solter, la majoria van amb el tors nu ben bé com si estigueren passejant-se pel passeig de la platja del Bogatell. A l’homenatjat l’han vestit amb un tutú. També van bevent. Potser és sangria. O serà vi sabor de xiclet? Licor de merda?
Universitat. S’enfila una estranya parella. Ella va coberta amb un enorme barret de palla com de lepidopteròloga. Molt guapa. Molt maquillada. Molt absorta. Vestit blanc, curt i escotat. Ell és baixet i gros. Cabells tenyits d’or. També va vestit tot de blanc. A conjunt, diríem. Només poden ser russos. Pacífics turistes russos, lluny de la massacre ucraïnesa, que potser s’allotgen en un hotel quasi de luxe, mengen en restaurants bonets, deixen propinetes als taxistes que les accepten sense badar boca.
Catalunya. Baixen un parell de famílies… Holandesos? Belgues? Qui ho sap això! Pugen dues xicotes alemanyes enormes, bellíssimes que ens miren de reüll com si fórem marcians al grapat de desgraciats que seiem cap cot en direcció al no-res.
Urquinaona. Pugen dos elefants indis amb el seu cuidador, tres ximpanzés disfressats de ballarines, una girafa sense taques en la pell, una troupe de nans emprenyats que piquen cassoles amb uns enormes cullerots de metall. Pugen també uns quants carteristes que han acabat ja la seua jornada a La Rambla, uns quants joves paquistanesos que van a treballar. Una parella de senyors majors. Dos dotzenes de persones que odien els circs com jo. Dos dotzenes de tipus que no poden pagar ja el lloguer. Puja també un cap de pista que fa sonar una enorme campana i darrere d’ell vuit pallassos, un de borni i un de coix.
Baixe en Arc de Triomf engolit per una marabunta de turistes asiàtics, de venedors de llaunes, de camells al menudeig, de joves amants del manga. Camine entre el trànsit desbocat fins arribar a casa i em tanque a pany i clau abans no envaeixen els carrers de la ciutat les desfilades de majorettes mig nues que convoquen la funció de la llarga nit.
Heus ací, l’apassionant vida en el circ, la dels espectadors expectants, exiliats en els darrers seients del gran cadafal sota l’envelat de gel.
L’alcalde ja ens ha demanat als qui encara quedem a la ciutat que visquem amb alegria aquesta nova realitat, amb esperança fins i tot. Ens anima a resistir en els nostres apartaments minúsculs. Ens convida a elevar la vista al cel i emmirallar-se amb les evolucions de les acròbates nues de la prosperitat. Ens demana atenció al gran barret de copa del mag d’on eixiran més i més avions, i autobusos de dues plantes, creuers infinits, unicorns i sirenes. I fem atenció, és clar que sí, impotents, resignats a cops de fuet dels domadors del món. ¡Comença la funció!
