La primera no és una lliçó, més exactament, és una constatació: que la dreta espanyola no és com la francesa. No és sistèmica, ni moderada, i mai no busca el centre… I, sobretot, considera que l’estat és seu i compta amb mecanismes, amb poder, per torejar les lleis que aprova el legislatiu, on diuen que resideix la sobirania popular. Una dreta que es va lliurar a casa nostra, al País Valencià, a l’extrema dreta sense pensar-s’ho gaire, ni un minut. Ho tenien tot pactat. I, als Països Catalans, no només busca l’enemic exterior, els emigrants, sinó que en té un d’interior: els indígenes que parlem una llengua que no els agrada, que els molesta i que «por justo derecho de conquista…» Evidentment, hi ha una causa que marca la diferència amb Europa: en aquest estat no es va derrotar el feixisme. I sí que passaren.
La segona lliçó és que els partits polítics de la nostra esquerra haurien d’entendre que les seues batalletes, internes i externes, estèrils, les haurien de lliurar en la intimitat, com Aznar parlava català, perquè, si no, sembla que tot és una lluita per les poltrones i no pels principis, ni per la ideologia. I, sobretot, que ho haurien de fer millor quan governen, pensant en els interessos del personal. Que els partits són importants i que no poden ser substituïts per personalismes fantasmes que no sé que es pensen que tindran per passar per damunt de les organitzacions i… No seguisc, perquè són els nostres, o els meus. La capacitat d’organitzar un Front Popular com el francés de manera tan ràpida i efectiva és sorprenent i, sobretot, envejable. Ha estat una remuntada èpica, en l’últim minut, com moltes victòries del Reial Madrid, però, amb més mèrit encara, perquè no tenien l’ajuda dels arbitres. Els mèrits han estat dels partits que han sabut posar-se d’acord: La França Insubmisa, el Patit Socialista (PS), Els Ecologistes i… Una altra cosa és què faran a partir d’ara, però el primer pas ha sigut fonamental.
La tercera lliçó que hem d’aprendre és que la participació ha estat fonamental per a la victòria de l’esquerra francesa. El dia de les eleccions cal fer un esforç, posar-se una pinça al nas i anar a votar encara que siga al mal menor, malgrat totes les decepcions, el poc trellat i les passes arrere, que no t’esperaves, del govern dels teus. Que la democràcia no és que manen els teus, sinó el que vol la majoria, i, per tant, calen aliances àmplies… I, sobretot, que la democràcia és també evitar que manen els toreros de la nostra cultura.
I la quarta lliçó és que no ens hem de confiar, que estan molt prop, que ara els han aturat, però que han sumat molts diputats, que estan crescuts i que cada vegada estan més a prop. I, el que és pitjor, que han estés la seua ideologia, el seu odi, contra tots nosaltres. Us posaré un exemple, millor dos, de la meua darrera setmana. En un lloc de la platja de Sueca, en zona que diuen nacional, hi ha un restaurant de tota la vida. Ara, estan assetjant-los per les xarxes pel simple fet que els cambrers parlen en valencià. I, a mi, altra vegada de bon matí, quan me n’anava al meu passeig per una platja encara verge, des de la Platja de Sueca cap al far de Cullera, una senyora em va dir «Buenos dias» i jo li vaig contestar: «Bon dia». Indignada, la senyora em digué: «He dicho buenos dias». I li vaig contestar: «Sí, i li he respost bon dia». Se’n va anar enfurida. I, això em passà quan, escarmentat, ja havia decidit no saludar a ningú que no conec, per si de cas. Però, si em saluden… No ens confiem. No és que venen, ja estan ací.
