En una mateixa setmana ens arriben per la premsa dues històries de dos tipus amb poder que han fet de la vida dels seus subordinats un autèntic infern.
La primera la publica l’Ara i és la del catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i prominent teòric de Podemos, Vicenç Navarro. Els periodistes Albert Llimós i Núria Juanico Llumà desvetllen a través d’una exhaustiva investigació com Navarro va assetjar i abusar laboralment durant un quart de segle a secretàries, professors i personal, a més d’usar recursos públics per a qüestions personals.
Tant és així que la universitat va decidir prescindir d’ell després d’obrir-li un expedient disciplinari. Alguns testimonis expliquen que en els seus atacs de fúria era capaç de llençar un grapadora al cap d’algú o de perseguir una secretària a crits fins als lavabos. Evidentment, amb els seus iguals Navarro no es comportava de manera despòtica. Tot un clàssic. Autoritari amb els febles i condescendent o submís amb els d’igual categoria o superior. Navarro, que fins i tot enviava als seus a portar-li els vestits a la tintoreria o a regar les plantes de sa casa si estava de viatge, assegura que tot és mentida i que es tracta d’informacions provinents de gent que vol destruir-lo.
L’altra història l’explica The Guardian i va del viceprimer ministre i secretari de Justícia del Regne Unit, Dominic Raab que s’ha vist obligat a deixar el càrrec després que una investigació de l’advocat laboralista Adam Tolley KC determinés que Raab tenia una conducta agressiva persistent amb els funcionaris que estaven a les seues ordres.
Raab, com Navarro, també feia -segons les investigacions- vomitar i plorar els seus subordinats.
Per desgràcia no conec cap treballador -entre els quals m’incloc- que no haja patit la prepotència i inhumanitat dels seus superiors. Massa sovint el poder en les organitzacions es basa en el terror perquè els qui les ostenten o estan tocats del bolet, o són narcisistes empedreïts o personatges que amaguen darrere dels seus despatxos i cohorts un mediocre atemorit de perdre els seus privilegis. S’hi pot donar, a més, el cas que algú a més de narcisista i sonat siga un autèntic frau professional. I, o, encara, a més de tot això, un depredador, sexual o dels bens aliens.
No és fàcil sobreviure’ls si no és que tinguen la intuïció que si et fan mal t’hi pots tornar. Les empreses en van plenes i, sobretot, la política on poden arribar a comportar-se quasi -o sense el quasi- com autèntics psicòpates.
Al llarg de la meua vida laboral n’he patit -com la majoria dels mortals- uns quants. Recorde un tipus que a penes sabia ni llegir ni escriure a qui la seua organització li havia atorgat un enorme poder atès que mai no qüestionava res del que se li demanés encara que quedés en una situació vulnerable. Li agradava envoltar-se d’aduladors amb poques llums i maltractava a pler a qualsevol subordinat que pensés que podia descobrir la seua manifesta incapacitat. El mateix tipus era humil amb els seus superiors polítics, simpàtic i generós amb els periodistes, planer amb la seua inadvertida clientela veïnal.
No molt lluny d’aquest personatge de sainet removia les cireres una seua confrare freda com l’acer, implacable, insensible amb el patiment dels altres, cínica, cruel que va fer passar les de Sant Amaro a funcionaris i personal adscrit. Gaudia de veure patir els altres i supose que encara deu fer-ho des de la seua immillorable posició política actual.
És una qüestió de pura ecologia humana que cap codi deontològic, legislació ni investigació periodística pot modificar: Els lleons i les gaseles; els micos i els tigres; les serps i… Sovint l’única cosa que es pot fer quan estàs a punt de ser esventrat pel bec de l’àliga o aixafat per la pota de l’elefant és mirar d’escapar. De vegades, però, no tens cap altra que defensar-te a vida o mort. La misèria humana no té límit.
Alguns d’aquests animals ferotges algunes vegades tenen sarcasmes ocurrents que encara els fan més temibles. En una ocasió Stalin va dir: «Déu no és injust, sinó que en realitat no existeix. Hem estat enganyats. Si Déu existís, hauria fet el món més just. Et deixaré un llibre i ho veuràs». Es pot ser més mal nascut? Guardeu-vos-en de tots els d’aquesta espècie i sempre que pugueu combateu-los ni encara que siga amb el mateix cinisme amb què ells us matxuquen. Al capdavall, teniu l’obligació moral de sobreviure.
