La maldat i la crueltat estan relacionades, però no són exactament el mateix. La primera és una actitud o disposició a fer el mal, actuar amb injustícia o perjudicar els altres de manera intencionada. És un concepte ampli que abasta des de pensaments fins a accions. En canvi, la segona és una manifestació específica de la maldat que implica causar dolor, patiment o humiliació també de manera deliberada, però que sovint té un component d’insensibilitat o plaer en vore sofrir els altres. Les imatges que tothom ha vist per televisió d’un grup de quatre xavals que agredeixen físicament i psicològicament un company de classe amb paràlisi cerebral és l’exemple paradigmàtic de la perversitat a què pot arribar l’ésser humà en alguns casos i de com deshumanitzar el més dèbil trau a la llum la mala bèstia que alguns duen dins amagada.
L’institut d’ensenyament secundari on han tingut lloc els fets, el Torres Quevedo de Santander, ja ha obert una investigació. És evident que alguna cosa hi ha fallat, i per descomptat que la culpa no és solament del centre i el professorat, que també. Els progenitors dels agressors hi tenen molt a vore. Per a quan un carnet de pare o mare? Han demanat perdó públicament o són iguals que els energúmens que han criat sense responsabilitat i que han convertit en uns autèntics tirans? Quina educació els han donat a casa? Què els han dit quan han tingut coneixement dels fets? Quins són els principis que els han inculcat? Que ningú pense que els valors són la xarradeta al fill o a la filla quan suspén, abusa del mòbil i Internet o arriba més tard de l’hora establida. No. Els valors són aquells aspectes del caràcter que concorden positivament amb la noció de moral i de societat que volem i que entronquen amb el concepte d’educació en la mesura en què es transmeten a la llar des de ben menuts i, per tant, no són una qüestió exclusiva de l’escola.
En aquest cas, els autors són menors, però no són nens, eren conscients dels seus actes perquè van gravar la deplorable agressió i la van difondre a través de les xarxes socials. Tenen 16 i 17 anys, és a dir, el pubis ben pelut i, per edat, estan a punt de poder votar. Quina por! I són uns adolescents cruels però també covards, perquè ataquen el més feble de la classe. No arremeten contra el més fort, perquè saben que els fot una hòstia de campionat que els tomba, sinó que ho fan amb un xiquet desvalgut que va en cadira de rodes i que no pot defendre’s. És a dir, només són valents amb els indefensos. Ho diu un proverbi àrab: la crueltat és la força dels covards. D’altra banda, quan uns xiquets creen un trauma a un altre, ells com a agressors i els seus pares com a tutors haurien de passar obligatòriament i durant un temps prudencial per la consulta d’un professional de la psicologia per tal d’analitzar d’on ve eixe comportament tan anòmal. I unes lliçons de civisme i de bones maneres tampoc els vindria gens malament.
Tenim una Llei del menor completament obsoleta i inservible que cal revisar-la. Si no hi ha sancions, coses així tornaran a ocórrer. ¿Com és possible que els quatre xics, després de l’expulsió disciplinària de cinc dies, continuaren compartint no solament aula, sinó centre amb el menor agredit? Entenc la impotència de la mare quan cada dia portava el fill a l’institut i el tornava a deixar a mercé d’aquests indesitjables. Però gràcies a la mobilització social, l’autoritat educativa ha decidit traslladar els assetjadors a altres centres, cosa que veig bé perquè no ha de ser la víctima qui, damunt, haja de canviar d’espai. La solució, a més, no pot consistir únicament a enviar-los una setmana a casa de vacances i que tornen a classe com si no haguera passat cap cosa, això no resol res. Necessiten un bon escarment, un castic exemplar, així que jo els posava a fer treballs comunitaris la resta del curs escolar en un centre amb persones amb discapacitat a vore si se’ls llevava l’estupidesa i aprenien a ser més humans. De segur que els canviava la visió de la vida i aprenien moltes coses.
Sens dubte, quan ocorren aberracions com aquesta, la millor opció és que tothom isca al carrer a protestar: familiars, col·legues, amics, pares, mares, professorat i equip directiu. Crec que és l’única manera de derrotar l’assetjament. Tenim la responsabilitat col·lectiva, tots i totes, que ser mala gent torne a fer vergonya. Aquests quatre monstres mereixen el més absolut repudi de tota la societat, mentre que el xaval agredit necessita l’afecte, l’estima, el suport i l’aplaudiment de la resta dels seus companys. Celebre que tota la comunitat educativa s’haja mobilitzat i bolcat amb aquest xic amb discapacitat motora i haja demanat l’expulsió dels agressors, que és també una manera d’exigir justícia. Des de l’esperança i la utopia, podrem construir altre futur possible, un demà millor.
Hi ha un llibre ben interessant de l’escriptor i filòsof andalús Daniel Pastor Vico que ve al cas i que voldria recomanar: Era de idiotas (Ariel, 2024). Segons els grecs, els idiotes eren aquells ciutadans que només es preocupaven de si mateixos i no compartien els problemes que competien a tots. En aquest sentit, i en una societat cada vegada més individualista, és primordial la transmissió de valors als nostres descendents. Valors com la solidaritat, l’empatia, l’ètica, el respecte o el reconeixement dels altres com iguals és allò que necessitem per a acabar amb el bullying, una tasca que no solament depén dels maltractadors, sinó també del compromís de tota la classe i de tot el centre que, habitualment i per deixadesa, mira cap a altre lloc. Deia Ortega y Gasset que la inacció és una forma d’acció que té la seua responsabilitat. Si volem posar fi a aquest flagell, hem de fer que els joves entenguen que, malgrat les diferències, tots som iguals, i que és necessari protegir totes i cadascuna de les parts que formen la col·lectivitat.
El primer fill que va tindre ma mare va nàixer amb una severa paràlisi cerebral a conseqüència del difícil i dur part de dos dies per a vindre al món. Era agost de 1974, l’obstetrícia no havia evolucionat com ara i parir podia convertir-se en tot un risc per al nadó i la gestant. El meu germanet va morir abans dels cinc mesos d’edat a causa del fort dany patit, però els metges van dir que si haguera sobreviscut, ho hauria fet en una cadira de rodes com a paralític. El xiquet càntabre podria ser Iván Banegas Garrido, però no fa falta aquest lligam de sang per a trencar-se-li a un el cor, empatitzar amb Antonio i la seua família i denunciar que la salvatjada que han fet amb ell és tan sols pròpia d’uns púbers insensibles incapaços de diferenciar entre el bé i el mal, sense escrúpols i amb una podridura mental inaudita per a la seua joventut.
En resum, tota crueltat és maldat, però no tota maldat és crueltat. Un acte malvat pot no ser cruel, però la crueltat sempre implica maldat perquè el causant gaudeix o ignora el patiment alié. Ni l’una ni l’altra podran ser mai eliminades perquè formen part de l’ésser humà i existeixen des que l’home és home. Ramon Llull, en el Llibre de les meravelles (1287-1289), ja deia que «crueltat és vici contrari a caritat». La indignació social per aquest exemple de desraó, d’abús i de malícia és palpable. El perdó està bé, però les coses mal fetes han de tindre una conseqüència, sobretot si volem que no es tornen a repetir atrocitats tan espantoses com la fúria viscuda per aquest xaval vulnerable i desprotegit. De segur que hi haurà infinitat de xiquets com Antonio que cada dia són assetjats per pur odi al diferent, i l’actuació immediata i efectiva de les autoritats és fonamental per tal d’erradicar aquests comportaments tan salvatges i que no queden impunes. Perquè la diferència és indiferent, alcem la veu i visibilitzem l’assetjament escolar.Ja n’hi ha prou!
