En un món immers en una voràgine de desenvolupament tecnològic i consum sense fre, assistim a una complexa relació entre el creixement capitalista ininterromput i la desfeta ecològica que progressa sense aturador. L’escenari és una col·lisió entre el desig de prosperitat econòmica i els devastadors impactes de la civilització termoindustrial sobre l’entorn natural, que són cada vegada més evidents. Esta relació apocalíptica entre l’acumulació de capital sense límit i la degradació ambiental ens obliga a reflexionar profundament sobre el camí que estem prenent i les conseqüències que comporta.
L’ascens imparable del capitalisme globalitzat ha impulsat un model de creixement insostenible. Empreses i corporacions s’esforcen per maximitzar els seus beneficis, sense pràcticament cap consideració pels costos ambientals. Esta carrera cap a l’acumulació de riquesa ha conduït a l’explotació incontrolada dels recursos naturals, la degradació dels ecosistemes i la contaminació generalitzada. En la recerca implacable de creixement econòmic, s’ha perdut de vista la necessitat de mantenir un equilibri amb la natura que ens sostenia.
El creixement capitalista implacable ha dut a un món dominat per l’obsessió pel benefici econòmic a curt termini. Als grans accionistes de les empreses globals, que són els veritables poders fàctics mundials, sols importen els beneficis immediats. Les grans empreses competeixen per augmentar els seus guanys, les finances imposen la seua llei a la producció, els mercats exigeixen un creixement constant i la societat està atrapada en un cercle viciós de consum i obsolescència programada incentivat a pel mateix sistema. Es tracta de produir insatisfacció permanent i d’externalitzar els costos als països i grups socials més empobrits. Tot això es tradueix en l’explotació massiva dels recursos naturals, la deforestació accelerada, la contaminació atmosfèrica, terrestre i aquàtica, i una crisi de residus que amenaça l’equilibri dels ecosistemes. La vida no sembla importar, sols els diners.
Davant este panorama, la desfeta ecològica és un fet que no pot ser negat. Els efectes del canvi climàtic, un dels principals símptomes d’eixa desfeta, són ja evidents en fenòmens com l’augment de la temperatura global, els esdeveniments climàtics extrems i l’increment del nivell del mar. El canvi climàtic, provocat en gran part per les emissions de gasos d’efecte hivernacle, altera els patrons climàtics i intensifica fenòmens com ara sequeres, incendis, inundacions i tempestes. Estes pertorbacions tenen un impacte devastador sobre les comunitats humanes i els ecosistemes que depenen de la seua harmonia. La pèrdua de biodiversitat és un altre senyal alarmant de la nostra crisi ecològica. Les espècies desapareixen a un ritme sense precedents a causa de l’erosió de l’hàbitat i l’activitat humana. Esta pèrdua afecta la resiliència dels ecosistemes i té repercussions directes sobre la seguretat alimentària i la salut de la humanitat. A més a més, les comunitats humanes més vulnerables pateixen de manera desproporcionada estes conseqüències, creant desigualtats encara més profundes en un sistema-món ja estructuralment desigual.
La interconnexió entre el creixement capitalista i la desfeta ecològica és evident en l’ús desmesurat de combustibles fòssils, la producció de residus no reciclables i la sobreexplotació de recursos com l’aigua i els minerals. Este model de desenvolupament està basat en una lògica d’expansió infinita en un món amb recursos limitats, una contradicció inherent que ens aboca a una crisi imminent, permanent i quasi irreversible.
Canviar esta deriva cap al col·lapse ecosocial requeriria d’una reavaluació profunda del nostre sistema econòmic i valors socials. De fet, hi ha governs, empreses, cercles acadèmics, intel·lectuals i activistes que creuen que cal promoure un enfocament sostenible que pose la protecció de l’entorn i el benestar de les persones al centre de les decisions. Parlen de que les anomenades economies circulars, energies renovables i les polítiques de conservació han de ser prioritzades per crear una coexistència viable entre el creixement econòmic i la salut del planeta. Tanmateix, la realitat és molt més complicada, ja que l’actual sistema és absolutament depenent, com si d’un addicte a les drogues es tractarà, dels combustibles fòssils; les energies renovables són sols pseudorenovables, ja que depenen de la seua implementació a gran escala d’eixos combustibles fòssils i el que seguix predominant és una lògica sistèmica del creixement i el desenvolupament que hipoteca absolutament la possibilitat de que les generacions futures tinguen una vida digna.
En definitiva, davant la desfeta ecològica i el col·lapse ecosocial en curs, fruit del sistema capitalista vigent, ens cal oposar l’eixida urgent d’este sistema mitjançant polítiques valentes de decreixement just, promoció del confederalisme democràtic i el foment de l’ajuda mutua. Però sobretot és necessari un canvi radical de mentalitat cap a una concepció ecocèntrica, pacifista, ecofeminista i comunalista de la societat, amb màxim respecte per la vida i la simbiosi amb la natura. El problema és que passa el temps, i els poders del món no estan per eixa transformació revolucionària, més bé al contrari, de forma que l’edifici es va enfonsant poc a poc. Caldria, doncs, prendre conciència individual i col·lectiva de la situació i començar a actuar en conseqüència.
