Crèdit mutu apuntalat per diner-fiat

En la darrera peça vaig fer un parèntesi per a parlar de la modelació del sentit comú. Un assumpte greu i dolorós, absent de forma explícita del debat públic, ja que la mateixa modelació es camufla embotint el concepte en un significat intrús. Malgrat tot, la denúncia del fet de la modelació del sentit comú està entre línies en moltíssims articles que llig ací a Diari La Veu. Un tema gruixut. Tornem, però, a la sèrie sobre la naturalesa del diner.

De la descripció que he fet de les monedes wir suïssa i sardex italiana, en els quatre articles anteriors al parèntesi, es pot deduir que tenen dissenys bastant similars. Basades en el crèdit mutu entre les pimes i autònoms que s’inscriuen, en el cas suís l’entitat gestora és la banca WIR, que ja des dels seus inicis en la dècada de 1930 –com a cooperativa– fou obligada a tindre llicència bancària. Hui continua tenint forma legal de cooperativa, però també té activitat, i ofereix productes, en la moneda-fiat nacional, el franc suís. La societat per accions SardexPay, nascuda a Sardenya en 2009 com a societat limitada, i present hui en dia en gran part d’Itàlia, gestiona sense llicència bancària una activitat en sardex comparable a la que fa, en wir, l’entitat suïssa. Li basta la consideració d’empresa de serveis. 

Ambdues monedes són sistemes de crèdit mutu gestionats per una empresa que presta un servei professional a les pimes i autònoms membres. En açò es diferencien de les Ecoxarxes valencianes, on els membres són particulars (o actuen com a particulars), sent vital el factor de voluntarietat dels més compromesos, en les feines de gestió.

Ambdues empreses, SardexPay i la banca WIR defineixen les seues monedes com a complementàries. Llurs publicitats ressalten que el comerç que els membres fan en la seua moneda representa una preservació de la seua liquiditat en euros, que podran gastar per altres projectes o necessitats. Ara bé, l’avantatge d’ambdues es basa també en el fet que les pimes membre són una proporció (important, però parcial) del total de pimes. L’avantatge es dissoldria si totes les pimes hi foren membres, com argumentí en el paràgraf final de «Caràcter complementari de la moneda wir suïssa» L’IVA del comerç en wir o sardex ha de pagar-se en moneda-fiat. En la liquidació, i donada la paritat 1/1, les pimes sumen la facturació en sardex i euros (o wir i francs) i paguen en euros (o francs). La modèstia del comerç en ecos, comparat amb el mercat en wir o sardex, condiciona, segurament, que l’estat no li pare atenció a l’activitat de les Ecoxarxes.

La creació de la cooperativa WIR en 1934 –en la Suïssa afectada per les conseqüències de la Gran Depressió, i de l’empresa Sardex en la Sardenya de 2009 –colpida per la crisi del sistema financer de 2008, foren iniciatives privades buscant (i trobant) sortides a la situació creada per l’esclat de bombolles esperonades pel sistema financer hegemònic. Iniciatives encomiables, sens dubte. 

Aquesta sèrie, però és sobre la naturalesa del diner, i quant al crèdit-mutu he de distingir entre un sistema genuí i un que es recolze en el diner-fiat, complementant-lo i aprofitant-se d’ell. Les monedes wir i sardex descansen sobre el franc i l’euro, i el seu èxit també es fonamenta en això. Així es desprén d’alguns trets dels seus dissenys que ja comentí en els anteriors articles (aquest fou el darrer).

Les mateixes empreses, la banca Wir o SardexPay, no cobren als membres en wir o sardex, ho fan en francs i euros. La banca Wir, una petita quota anual, igual per a tots, i una comissió per transacció que paga el venedor. SardexPay, una quota anual calculada d’acord amb la grandària de l’empresa i el seu historial de facturació. La banca Wir ofereix préstecs en wir als seus membres per a emprendre despeses extraordinàries, com també ho fa SardexPay amb el producte Efficio+. Les dues administracions creen diner facilitant la derivació a futur del sistema de compensació entre membres, el fonament del crèdit mutu, que SardexPay també respecta en el fet de no aplicar interessos. La banca Wir ofereix, en wir, préstecs –àdhuc hipotecaris–a baix interés i bones condicions pel prestatari, i cobra els interessos en francs. 

El producte SardexPay cashback –la recàrrega de sardex que les empreses adherides fan als comptes de clients com un descompte dels euros que s’han gastat– representa en realitat una conversió indirecta d’euros en sardex, que els clients solament poden gastar-se en la xarxa Sardex. Una pràctica, contrària al principi declarat de no convertibilitat, amb què incrementen el volum de negoci en sardex, però saltant-se l’essència del crèdit mutu, que requereix que tots els participants siguen simultàniament productors i consumidors. El sistema també es recolza en l’euro pel fet que els sardex cashaback caduquen cada 31 de desembre, i els saldos romanents han de tornar-se en euros, empentant així a què els clients se’ls gasten. Wir també es recolza en el franc permetent que possibles futurs membres puguen comprar wirs amb euros per provar el sistema durant un any. 

Contràriament, en les Ecoxarxes la gestió en euros està absent, i els òrgans d’administració ingressen en ecos les taxes per transacció. L’administració no crea diner (ecos), com fan Wir i SardexPay quan presten. Per a obtindre un nombre extra-ordinari d’ecos, un membre hauria de repetir amb molta freqüència el procés de creació-destrucció d’ecos: assolint un dèbit de 300 eco (el màxim permés) i cancel·lant-lo (venent els seus productes). Quant a la convertibilitat potser hi ha hagut alguns dubtes perquè hi ha gent que s’acosta als mercadets sense ecos i no pot comprar, però mantenen el principi de no convertibilitat.

També en la comunitat de la moneda Ğ1 (juna) hi hagué dubtes, i en cert moment permetien comprar junes amb euros, com contí en «De la teoria a la pràctica». Finalment han decidit evitar-ho. L’alternativa? Qui acudeix a un mercat juniste sense junes, pot aportar productes no peribles (per exemple aliments envasats) que l’organització li comprarà en junes i aprofitarà per a vendre’ls en junes, o potser per usar-los.