El pacte del Torero (15 de juny de 2023), els dos partits de la dreta espanyola, sempre extrema, pacten governar, ben armats de ranci espanyolisme, a la Comunitat de l’Estatutet. Recordeu-ho: d’aquelles noces, les de 1982, venen aquests confits, els que hem sofert i els que sofrirem. Les flors del Botànic, eixe pacte que tanta il·lusió generà en el 2015 s’han marcit, assecades per les frustracions d’un poble relegat a la trista condició de simple «comunitat» de «veïns» (veïns i veïnes), de «gent» sense solta ni volta o de «personal» en general. Al PSOE ja li va bé, que el futur de la nostra comunitat lingüística i nacional li fa nosa, quan no li importa un rave. Ara bé, com a molt la toleren i això, a l’Espanya «de charanga y pandereta, cerrada y sacristía, devota de Frascuelo y de María», no deixa de tenir el seu mèrit, més encara quan el demà, com al Mañana efímero d’Antonio Machado, «será un joven lechuzo y tarambana, un sayón con hechuras de bolero». L’Espanya de charanga y pandereta torna, mai no se’n va anar, i torna com «el vacuo ayer» que «darà un mañana huero». Què us diré? Ja ho veieu: un convicte de maltractament a una dona, un torero que té un cavall amb el nom de Duce (el futur vicepresident de la Generalitat) i un fatxenda ―un pijo― amb vocació eurovisiva, que fora cadell del cartagener Zaplana ―us en recordeu?―, l’únic mèrit del qual és haver mamat de la cosa pública sota administració PePera des que era un passerell. Ah! I és un complet ignorant de la llengua d’Ausiàs March; ras i curt, una ànima estòlida, però que en la imbecil·líssima Comunitat ―Emilio Attard dixit― el convertiran en el proper president de la Generalitat. I ja veieu, el mamerri i el torero, vaja dos! A veure qui la fa més grossa. Tots dos, perversos representants de «esa España inferior que ora y bosteza, vieja y tahúr, zaragatera y triste». Comptat i debatut: Espanya. A això es redueix el seu programari: «unidad de España», una rància i cutre.
Tots dos, el pijo cantaire i el torero, més el maltractador de femelles i altres individus ―i indivídues― de la fauna dretana «regional», molt dretana i escandalosament espanyolista, tenen en comú respondre a la descripció d’aquella frase de l’Ovidi Montllor que diu: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o pense». Són, ras i curt, retrògrads i catalanòfobs i ―ep!― trauen pit de ser-ho. La catalanofòbia (o valencianofòbia, que és el mateix), però, no se circumscriu només a ells, que la exhibeixen també els prohoms de l’esquerra cañí, des de la caviar encorbatada a la més irreverent de textura woke. Catalunya, els Països Catalans, per a uns i per als altres, són la mosca collonera que els destorba perquè no som com ells, o sia, espanyols. Admeten la igualtat de drets de tot quisqui (que si lesbianes, que si gais, que si transsexuals, que si bisexuals, que si intersexuals, que si queers, que si kinks, que si…), que ja està bé i és just, però quan arriben a la qüestió lingüística ―ai quan ensopeguen amb la qüestió lingüística i nacional― es posen de perfil, quan no, directament, ens acusen als catalans ―ai pobres de nosaltres― de supremacistes i de voler imposar la nostra llengua ―atenció!― al nostre territori. Pels seus collons, o pels seus ovaris, resulta que els catalans (balears i valencians inclosos) no podem viure plenament en català al nostre país, a la nostra pàtria, perquè segons ens etziben som a Espanya i a Espanya l’única llengua oficial és l’espanyol, la qual, segons diu la seua sacrosanta Constitució, estem obligats a saber-la. Qualsevol altra llengua és prescindible, l’espanyol no. I així anem, passen els anys, passen els lustres, passen les dècades i… Ja veieu, si seguim així, anem camí ―paso a la región que avanza en marcha triumfal― cap a l’extinció, la solució final del problema catalán, que si de moment, sólo se puede conllevar, com proclamava, en 1931, l’espanyolisme mestretites en boca de José Ortega y Gasset, en un futur serà cosa del passat, com el problema sumeri, el problema aquemènida o el problema visigot. D’ací a cent anys, tots calvos.
Les coses no pinten bé per a la supervivència del català, molt especialment per al català al País Valencià. Sembla que el personal comença a adonar-se’n. I a sobre el pijo zaplanista i cantaire, el torero i el mascle maltractador han promès ―por la unidad de España― mà dura contra la policía lingüística, contra el ejército de asesores lingüísticos nombrados a dedo, contra el ‘procés’ a la valenciana, contra las entidades o asociaciones que promuevan los ‘països catalans’, contra… la figa sa mare! Van a sac. Mentrestant els altres, els del Botànic marcit, huit anys llençats a la brossa: han destrossat les línies d’ensenyament en valencià, no hi ha reciprocitat de les televisions en llengua catalana, no hi ha requisit lingüístic, no hi ha llindar del 3% per a accedir a les Corts, el nom del país prohibit, el mot «català» prohibit, el País Valencià no forma part de l’Institut Ramon Llull… Molta blavera, molta falla, molta conga i de forment ni un gra. I ―ep― encara falta la guinda.
A tant de despropòsit, dels que ara marxen, li han posat la guinda. El govern del Principat de Catalunya, alarmat pel triomf de l’anticatalanisme al País Valencià i les Illes, ha produït un anunci en la llengua comuna en què apareix la boca saltadora de la campanya Dona corda al català, de 2005-2007, que ara, en la diada de Sant Joan de 2023 reviscola per a recordar-nos la frase de l’Ovidi Montllor abans esmentada. De l’Ovidi, d’Alcoi, ben valencià. La intenció del govern del Principat era que fora emès a la TV3 i també a IB3 (la tele balear) i a À Punt (la tele successora de la lamentable Canal 9). Les dues darreres, però, han rebutjat emetre l’anunci: la IB3 no es molestà a contestar i À Punt al·legà que no l’emetria perquè «no tenen espai per emetre’l» i a més a més ―vatua!― perquè era «publicitat política i que no es podia emetre en campanya electoral». Publicitat política? Covards i miserables és el que són, els responsables directes de les televisions i els que els han posat, els del Botànic continental i els de l’insular. Pocavergonyes! Si de cas, us avergonyiu de l’Ovidi? Final trist, decebedor, frustrant, per als qui tantes esperances prometien. Tot plegat, caguerada de bou. I és que qui enarbora una tifa blava per bandera al final acaba cagat de blau.
