Ara que m’estava enamorant de debò de l’òpera, ara que començava a entendre les passions obertes i despentinades dels Nibelungs —culpa d’Amadeu Fabregat, que m’ha tornat a injectar el verí wagnerià—, ara que estava disposat a asseure’m tres hores seguides al seient d’un teatre amb l’ànima oberta i l’esquena torta… ara va i l’Institut Valencià de Cultura (IVC), eixe actual “ministeri” de la des-programació, em cancel·la Così fan tutte. I no només a mi, que ja és greu: una llarga quarantena de desprotegits i joves professionals valencians contractats que s’han quedat amb una mà davant i una altra darrere i famílies senceres amb ganes d’aplaudir alguna cosa que no siga un míting amb música de fons. Els ho han cancel·lat tot. Sense pietat ni compàs. Amb nocturnitat, traïdoria i un correu electrònic que no firmaria ni un “bot” de Telegram. En valencià formal, això se’n diu “gestió aprofessional”. En castellà directe: un desastre. Total, que no gaudirem de Così fan tutte. Ni a València ni a Castelló ni a Alacant.
I la culpa no és de Mozart, ni de Da Ponte, ni del públic, ni tan sols del jovent que encara no sap si vol fer-se “influenciador” o fagotista. La culpa és del desgovern. Del desgavell. D’eixa manera tan nostra de destruir a colps de titular allò que costa anys i silenci construir. I clar, com que ací no hi ha òpera a preus assequibles a qualsevol butxaca i el panorama cultural fa més por que un drama verdinià dirigit per Netflix, aprofitaré que he d’anar a Barcelona a veure el meu fill —un més dels molts valencians que han de fer classe allà on hi ha faena de veritat, perquè allà ningú no et demana si dius eixir o sortir, mentre ací, en lloc de donar-ne, de faena, es dediquen a buscar diferències i tocar-nos el que no sona amb el maleït accent de València— per passar-me pel Liceu, a veure si hi ha sort i hi fan alguna cosa que puc pagar, perquè, quan ixes de casa, acostumes a tenir la mà més foradada. Tant se me’n dona La Traviata, Parsifal o La bohème. Jo, amb Wagner o sense, estic preparat per a veure qualsevol drama amb música, sempre que no el dirigisca cap conseller ni cap director general que, davant d’un quartet de corda, pregunta si es pot facturar en PDF.
Mentrestant, a l’IVC continuen assajant el mutisme, que és l’única disciplina en què ja han obtingut matrícula d’honor. Han fet fora el director musical, els tutors han fugit amb més dignitat que Turandot, i als músics no els han dit ni “ciao”. Ni tan sols han tingut la decència de mentir amb gràcia. Els han anat donant informació a pessics, com si foren racions d’hospital en vaga. I al final, Nyas, coca! E-mail. Cancel·lació. I silenci. Tot molt postmodern i despersonalitzat, com una targeta bancària. Ara diuen que Beatriz Traver, que, ara, és directora adjunta de Música i Cultura Popular valenciana de l’IVC, “estudiarà les vies possibles”. Home, això sona tan seriós com quan el ministre diu que “estem treballant-hi”. No sé si li ho ha encomanat el Consell Valencià de Cultura o un oracle grec, però feia més il·lusió quan Indiana Jones buscava solucions sense traure’s el barret. Les úniques vies possibles que veig són dues: o ressusciten el projecte amb dignitat i un mínim de vergonya torera, o tornen els diners del públic i indemnitzen els músics, les hores i les il·lusions. I això últim no ho cobreix cap assegurança. Jo, per si de cas, m’he descarregat el calendari del Liceu. Perquè si la cultura ha de ser només decorativa, almenys que la decoració tinga orquestra i un poc de lluentor vienesa. I si em fallen també a Barcelona, sempre em quedarà l’streaming: discos, Filmin, YouTube i crispetes (nosaltres els diem bufes). Mira, ara veig que puc veure Parsifal, L’holandès errant o Doktor Faust amb Coca-Cola Zero. Sí, potser és un sacrilegi, però tant se me’n dona: si l’òpera “més assequible a la butxaca” s’ha de morir abans de nàixer, haurem de fugir al sofà reclinable i…
