Llig amb estupor tres notícies relacionades amb la meua ciutat natal que no em deixen indiferent, i precisament per això vull analitzar-les i, com acostume a fer, dir-hi la meua. El titular de la primera, publicada en TodoAlicante, és el següent: «El nuevo museo internacional de Alicante en Las Cigarreras programa sus primeras exposiciones». La segona, apareguda en el diari Información el passat 26 de gener, ens informa que «Barcala elimina el único puesto de la Agencia de Promoción del Valenciano en Alicante». I la tercera, en el mateix periòdic tres dies després, ha alçat polseguera i tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò: «La concejala y un arquitecto de Urbanismo de Alicante y dos hijos de un alto cargo, entre los adjudicados de viviendas públicas». Sens dubte, la cosa promet.
Comence per la primera. L’Ajuntament d’Alacant aposta per la cultura com a motor del seu model turístic. Així arranca la informació, que assenyala que el consistori ha presentat en FITUR el projecte del nou Museu Internacional d’Exposicions Temporals de Les Cigarreres, que marcarà un antes y un después. El centre, que obrirà les portes en el segon semestre de l’any i tindrà 780 m², acollirà exposicions de primer nivell, des de col·leccions de la Casa de Alba a grans noms de l’impressionisme, la moda de Balenciaga o artistes com Sorolla i Marc Chagall, a més d’un espai didàctic infantil. Aquest referent cultural, per a l’alcalde Barcala, arriba en un moment històric per al turisme a la ciutat, que ha tancat el 2025 amb cinc milions de pernoctacions, un 2% més que l’any anterior, i un milió i mig de visitants, segons dades del Patronat de Turisme Alacant City&Beach.
I arribe on volia arribar: la qüestió del nom. Amb un departament com l’esmentat amb un eslògan en anglés, cal ser molt hortera per a atrevir-se a considerar com a museu internacional una saleta d’exposicions temporals, perquè, no ens enganyem, no serà altra cosa més que això. Com a mínim és pretensiós, al meu parer. És voler i no poder. I, mentrestant, els museus municipals sota mínims de pressupost i de personal. Les Cigarreres pot ser una sala decent i discreta sense tant de rebombori. Institut Valencià i Internacional d’Art Modern (IVIAM), Museo Internacional del Prado, Musée Internacional du Louvre, Gallerie Internazionale degli Uffizi, National and International Gallery of London. Algú s’imagina aquestes denominacions? És que és ridícul. Allò que converteix una pinacoteca en universal és el contingut, la qualitat de les obres que s’hi exposen, no el nom que abans d’inaugurar-la li pose el polític de torn, però bé, Barcala ja té la foto que volia a Madrid de cara a la clec que li vota.
La segona notícia en la qual vull detindre’m és la que ens anuncia que el lloctinent Barcala ha eliminat l’únic lloc de l’Agència de Promoció del Valencià d’Alacant (AVIVA). En la plantilla per al 2026, l’Ajuntament amortitza la plaça de llicenciat en Filologia Valenciana que estava vacant des de l’estiu passat arran la mort de la tècnica lingüística que l’ocupava, la companya Maria Josep Mira Roig, que en pau descanse. La casa consistorial es queda sense especialista en valencià i amb una pàgina web sense contingut en la nostra llengua, com si estiguérem a Múrcia o a Albacete, exactament igual. I és clar, l’any passat, quan arribaren les Fogueres, el Govern municipal va recórrer a un contracte menor per a traduir al vernacle el ban que l’alcalde escriu amb motiu de les festes locals, i va pagar 86,44 euros al Centre Superior d’Idiomes de la Universitat d’Alacant per l’encàrrec.
He parlat en infinitat d’ocasions de l’odi que la dreta valenciana té envers la nostra llengua. Però, en aquesta ocasió, voldria cenyir-me al cas d’Alacant. Crida l’atenció que un santjoaner com Luis José Barcala Sierra suprimisca, en una corporació que compta amb més de 2.200 treballadors, la plaça de tècnic/a lingüístic/a quan sap perfectament que, a dreta llei, tota la documentació ha d’estar en bilingüe. Continua la tasca que va encetar al juny d’intentar aniquilar, oficialment, el valencià a Alacant amb l’aprovació d’una declaració institucional per instar les Corts Valencianes a modificar la Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983) i considerar la localitat com a territori de predomini lingüístic castellanoparlant. Això és autoodi, però també és ser un traïdor deslleial amb la ciutadania alacantina que parla la llengua pròpia des de temps immemorials. Sí, Barcala és un botifler, com ja el vaig definir en un escrit.
I, finalment, l’últim titular, que donaria per a un article sencer, és el que ens alertava que cinc sensesostre (la regidora d’Urbanisme de l’Ajuntament d’Alacant, un arquitecte municipal i dos fills i un nebot d’una alt càrrec) estan entre els adjudicataris d’habitatges públics. Xe, quina sort! I quina sorpresa, veritat? La màgia del PP. Qui té padrí no li falta ni pa ni vi, que diem per ací. L’alcalde, gràcies a la filtració de la notícia a la premsa, ha obert amb caràcter urgent un expediente de averiguación de hechos, que no sé exactament què és, però m’ho puc imaginar. Sincerament, tinc curiositat per saber com investigaran els fets i qui ho farà, ja que no m’estranyaria que hagueren contractat Mortadel·lo i Filemó per a la inspecció. O siga, primer els assignen, i després esbrinen com els assignen, collonut. Com sempre, diran que ha sigut l’atzar, la fortuna, la divina casualitat. Eixa és la política de vivenda del consistori: de cent trenta-quatre habitacles, cinc futurs propietaris de la primera promoció de vivenda pública en dues dècades a Alacant tenen algun tipus de vinculació amb l’Ajuntament i aconsegueixen un pis en una de les zones més cares a meitat de preu. Com dirien els anglòfons, amazing.
Aquests del Partit Popular són els que s’omplin la boca amb les paguetes i el lliure mercat, no? És la llei de l’embut, hipocresia màxima, però també deshonra suprema: beneficiar-se d’allò que critiquen sense pudor i que voten en contra. Jo els diria ara: màfia o democràcia? El modus operandi dels nostres governants és més vell que l’anar a peu. Amb la nòmina que deuen cobrar aquestes persones, volen que ens creguem que compleixen els requisits de renda limitada per a ser mereixedors d’una VPO? O és meritocràcia? Després de més de vint anys sense construir ni un sol habitatge públic a la ciutat, arriba Rocío Gómez i els seus amiguets i arramblen amb cinc immobles. No sé si aquesta maniobra serà legal o no, però per descomptat que ètica no és, perquè mentre que milers de famílies alacantines esperen una vivenda pública i moltes altres han d’abandonar la ciutat per no poder accedir-hi, que la regidora del ram se’n quede una en l’exclusiva zona prèmium de la Condomina és, evidentment, un escàndol majúscul. Ara bé, si els pisos estigueren en els barris de Joan XXIII, Colònia Requena o Verge del Remei, no tinc tan clar que els volgueren. En comptes de complex Les Naus, algú en Internet proposa que la urbanització s’anomene Residencial Trifàsic Platja, per allò de l’amiguisme (en castellà, enchufismo) a tres mans a manera d’endoll amb un sistema de corrent de tres fases.
Les dimissions que s’han produït no han sigut per vergonya, sinó perquè els han enxampat amb el carret dels gelats. La primera que ho va fer fou la directora general d’Organització Interna, Contractació Pública i Gestió de Fons (que torna al seu lloc com a cap de l’àrea de Contractació), i hores després la responsable d’Urbanisme, que és amiga de la filla de l’alcalde i que de segur que acabarà de tertuliana en televisió com Noelia Núñez, la dels tres graus universitaris inventats en el currículum. Després d’una indecència tan gran, no esperava altra cosa que la remoció. Però allò vertaderament important és saber si han renunciat també a les cases, perquè si deixen els càrrecs però es queden amb els apartaments (que és el que realment són, ja que estan en una urbanització de luxe amb piscina, gimnàs, pista de pàdel i club social ben a prop de la platja de Sant Joan), estem com estàvem. És com qui esternuda i es frega els ous, exactament igual. Preferiria que no dimitiren i que retornaren (quin atreviment!) els pisos ganga que s’han adjudicat d’amagat i per la cara. Abans que ells, hi ha milers de persones que necessiten eixes llars de veritat. Mentre que la gent no pot pagar els lloguers ni adquirir una propietat, aquesta gentola confisca pisos que no els corresponen. No solament és vergonyós, sinó també immoral.
També m’interessaria saber què opinen d’aquesta trampa els votants del PP en les eleccions municipals. Si no els importa tot aquesta manifasseria, si operaris que cobren un jornalet fent més hores que un rellotge veuen amb bons ulls que funcionaris públics que guanyen 60.000 euros a l’any accedisquen a una vivenda PProtegida perquè Mazón va elevar de 46.800 € a 66.000 € el límit de renda per a l’accés a aquests tipus d’habitatges pensats per als qui menys tenen, bona nit, cresol. A mi, almenys, no m’ha sorprés: és una regidora del Partit Popular fent coses del Partit Popular, l’essència de la formació blava, blau corrupció com deia la setmana passada en un article. Després s’ofenen quan els titlem de corruptes, pobrets, tenen la pell molt fina. Però és que per on passen manguen i arrasen i, damunt, ens donen lliçons als altres. Excepte el trienni 2015-2018, fa més de trenta anys que governen la ciutat per i per als seus, fan i desfan com volen i per això la consideren ja com el seu cortijo.
Fins ací l’actualitat alacantina. Tenim un alcalde que, primer, es vanagloria de convertir una saleta d’exposicions en un museu internacional; segon, amortitza la plaça de tècnic/a lingüístic/a després de la mort de la persona que l’exercia i deixa l’Ajuntament sense especialista en valencià perquè a ell, la llengua, li la bufa; tercer, com a màxim dirigent del Govern local està completament desprestigiat pel nou tripijoc en l’adjudicació sense transparència de vivendes públiques a persones que difícilment compleixen els requisits necessaris per a meréixer-les. A la terreta, a partir d’ara i mentre governe aquesta colla de mafiosos, la vivenda protegida s’abreujarà així: vPPo. L’any que ve hi ha eleccions municipals i tots aquests despropòsits podrien solucionar-se en les urnes. Com es lamenta un amic meu, alacantí de soca-rel però afincat a València des de fa molts anys: Alacant de ma vida, quant em costes de criar!
