Sense la generositat dels meus amics A. i G. i la divina intervenció de llur filla i col·lega, M.V., m’hauria tornat a quedar, una vegada més, sense poder escoltar el Coral romput de Vicent Andrés Estellés interpretat per l’actor Pere Arquillué. El cas és que la sala del Heartbreak Hotel, ubicada en el cor del que va ser el Sants industrial, és molt menuda i les entrades s’exhaureixen ràpidament.
Del cert, que no m’hauria perdonat mai perdre’m aquest recital. Fet i fet, el Coral romput m’ha acompanyat tota la vida des que el vaig escoltar per primera vegada en el despatxet que el meu estimat amic i poeta Josep Manel Esteve tenia dalt de la botiga de betes i fils de la seua mare. Era el Coral recitat per Ovidi Montllor, el dels arpegis màgics de Toti Soler, l’imponent Coral d’un Estellés que encara vivia entre el seu pis de Micer Mascó i la casa de Benimodo, lluny de l’amenaça, de la brama salvatge del feixisme que va niar en la València putana dels vuitanta i que, avui, rebrota de nou esponerós com una figuera borda entre les escletxes dels nostres vells palaus. A Estellés li hauria sorprès aquesta nova-vella collita de fills de putes i malparits que senyoregen el país.
L’escoltàvem sovint en un vell giradiscos mentre xamàvem, faceciosos, canuts de poliol maldestrament rotllats; mentre invocàvem -un punt irreverents- davant d’un cartell esgrogueït de Lluís Companys, la redempció d’una pàtria que nosaltres imaginàvem a ritme de blues… Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer… Una pàtria també de la mida dels somnis d’un Berlin alegre, alhora melangiosa com els poemes de Fernando Pessoa. Una pàtria forta, fabril, amb els nervis i el cor d’acer.
Sovint aquell himne o invocació a la nostàlgia, acompanyava també algunes matinades d’estiu acabat d’arribar a casa després d’una llarga nit de borratxera. Llavors, tirat sobre el llit, l’escoltava de principi a fi en un atrotinat radiocasset. No n’hi havia tros que no m’emocionara. Estellés em connectava estranyament amb l’adolescència del meu pare, el relat de la qual, havia escoltat tantíssimes vegades. Vull dir, el relat d’aquell seu món de séquies i de camps… de xiquets -com evocava el poeta- agafant les mores d’albarser i de xiquets que seien al rastrell per les nits d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos, de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues i després se n’anaven a menjar-se-les dins d’un dacsar, i menjaven, i dormien després, i després es tiraven a la séquia i es secaven al sol i ballaven grotescs damunt l’herba del marge, i eren obscens, i ingenus…
Aleshores, poc em podia pensar que aquells versos m’havien de connectar també al dolor incomunicable del pare que ha perdut un fill, a la il·lusió per un amor com el de Beatriu davallant a l’Infern per tal de veure Dant o al somni d’una Itàlia que no és més que el somni d’una vida de llum capaç de foragitar l’ombra de la Mort. També jo vaig perdre un fill pocs dies després de nàixer, l’Arnau… Si algun dia us diguessen que han matat la Mort, no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet. Serà un pare. Serà un pare o una mare… I tant cert. La certitud del poeta.
Anys després vaig entrevistar Ovidi al seu pis del carrer Sostres de Barcelona. Estudiava periodisme i em va acompanyar a fer les fotografies la meua amiga Gemma Roset, filla del fotògraf i documentalista rubinenc, Josep Maria Roset Camps. El mateix Ovidi, uns mesos abans, m’havia donat la seua adreça escrita en un tovalló de paper just abans d’eixir a l’escenari, a Xàtiva. Esteve i jo l’assaltàrem al taulell del bar. Li havíem dut un exemplar de la revista literària, L’Horabaixa. Aquella nit vam escoltar embovats el cantant d’Alcoi i, també, Partaka, el nostre particular Joe Cocker del barri del Carme.
Fa feredat pensar els anys que han passat ja, les coses que han passat. Uns segons abans de començar el recital pense en tot açò. Estic al cor de Sants, en una sala diminuta de teatre, dins d’una bombolla de llum carabassa. Però estic també en aquella pàtria, menuda, entre dues clarors, de comerços antics… Ara mateix torne a tenir ganes de trepitjar València, com l’altre dia en aquella cafeteria d’estació de Nantes. Tornar a València, tornar a la geografia resplendent d’una joventut en què encara hi havia el pare, promeses de futur. Recórrer uns carrers, sentir el veïnat ocult de l’alegria, sentir que en girar un cantó potser moriré. Senyals… senyals, de tu, es lamenta el poeta. Un altre dia serà.
