En la primera habitació del passadís acaba de faltar una persona. Se sap pel moviment sobtat de familiars i l’aparició d’alguns membres del personal de l’hospital que arriben amb cara de circumstàncies tot i que sense donar-se pressa.
A penes fa uns minuts el seguici del malalt es comportava com en una qualsevol visita. Converses banals a mitja veu sobre la malaltia de la persona, sobre les circumstàncies excepcionals de tot el procés, llarg i penós. Cares de cansament, d’ensopiment també. De colp i volta, però, algú ha trencat a plorar, contingudament, i, en un tres i no res, hi ha hagut com una desbandada d’ocells alhora que començava a arribar més gent. L’ambient s’ha enrarit però en cap cas fins al punt que s’haja alterat cap de les rutines habituals d’aquell lloc. Els infermers i els auxiliars es passegen amb els seus carretons de medicació, de palanganes, de cures… Treuen ara un pacient d’ací i se l’emporten cap allà. Atenen un avís. Enraonen distrets entre ells. La majoria són dones molt joves, de tracte amable.
Val a dir que en aquell passadís no són gens estranys aquests canvis de guió. De la tensa espera a la desesperació o a la resignació manifesta. És l’àrea de pal·liatius. La mort constantment va amunt i avall a la vista de tothom amb el posat despreocupat d’un repartidor de diaris o de refrescos o de pizzes. De vegades, s’atura un moment davant de la finestra del final del passadís per a contemplar ufanosa l’espectacle de les pinedes, els garrofers, de les vinyes esgarrapant els vessants dels turons, per albirar aquell cel blavíssim que s’escampa fins a la mar. La mort entra i ix de les habitacions, nua, sense tensiòmetres, fonendoscopis, sense espèculs ni mascareta. Només amb el seu somriure blanc de calç, tota perfumada amb una olor de poma a punt d’estantir-se que impregna totes les estances. La mort entra, ix, se’n va a les màquines del cafè a tafanejar les converses, fa una volteta per totes les sales d’espera, s’estiregassa sobre un sofà… Sovint xiuxiueja velles cançons. Si ets a temps li’n pots demanar una.
Només un dia més tard, unes poques habitacions més enllà, la mort vindrà a per un dels meus. L’esperava, l’esperàvem des de feia dies, mesos. La veia, la véiem voltar quan encara no havia ni ingressat en aquella habitació de final de trajecte. Se l’ha endut en el mateix indret on fa un grapat d’anys se’n va endur els seus pares i, encara, els seus sogres, tots besavis estimats del meu fill.
M’agrada pensar que se l’ha endut agafat de la mà, sense haver de posar-se impertinent ni tossuda, com qui s’emporta un infant. Vull pensar que mentre se l’enduia li ha cantussejat una melodia de country, a ell, el cowboy que va ser de xiquet entre els carrers de l’estiu de Tarragona i els de la Rambla de Vilanova… l’estanc de Margarita, el terreny de les oliveres i la tieta gasiva dels entrepans sense mescla, el carrer Fortuny de després de la guerra, el xalet del Nin, els polps de les roques, el xampany fred, el bon vi… A ell li haurà cantat ben cofoia, al cowboy que va ser sempre, a l’heroi de les acereries, l’enginyer invencible en els inferns de la indústria del gran capital… He stopped Loving Her Today / She told him you’ll forget in time / As the years went slowly by… Cowboy entre Paris, Madrid, Barcelona, València… Cowboy del baló, futbolista excepcional que no va arribar a ser per culpa d’aquells militars merdosos del règim que tant va odiar durant tota la seua existència. I Cowboy també de la mar, de l’aigua i de la sal… He stopping loving her today / They placed a wreath upon his door/ And soon they’ll carry him away…
Ara només queda la memòria infinita dels dies feliços, l’ofici de seguir amb la vida sense ell. Queden també les confidències d’urgència, les complicitats, els secrets, les tristors compartides, els consells, l’agraïment infinit per tantíssima generositat… Queda una vida que ja no és, evanescent, llum tremolosa de cuques en la foscor del bosc de l’existència. Una vida soterrada en el més profund de la memòria que ara caldrà preservar furiosament contra el temps que tot ho arna, que tot ho fa pols, que tot ho arrabassa a l’abisme de l’oblit. Sense memòria només hi pot haver la derrota.
Cal anotar, doncs, sense pèrdua, tot allò que encara no ha s’ha endut la molt puta, la molt frívola mort. Anotar a consciència, guixar les dates i els llocs d’aquelles poques fotografies que s’han salvat amb el pas del temps. Guixar per les parets els noms i les coses que foren, allò que fou. Assenyalar tots els indrets on la vida va ser tan important, tan estimada. Repassar, inventariar, recordar, viure, reviure, vèncer.
