No estic en contra de la bicicleta. Estic en contra del món que l’ha fet eixir de casa com si fora una veritat revelada. La bicicleta —ens diuen— és ecològica, sana, moderna, europea, gairebé espiritual. Però jo, que ja estic en eixa edat en què una alenada mal donada em pot fer trontollar la fe en el progrés, he començat a mirar la bicicleta com qui mira un enemic silenciós. El mateix enemic que em pot dur a la tomba… i de manera ridícula. No recorde si ho vaig llegir o si ho vaig sentir a algú amb trellat, però aquella ànima lúcida assegurava que els grecs, tan savis com eren, no van voler inventar la bicicleta. I és ben cert. Els grecs, que no eren ximples, preferien un rossí o una haca. No anaven fent el ridícul amb malles per l’àgora. Els seus transports tenien dignitat: un carro tirat per bèsties nobles, una quadriga conduïda amb estil. Ulisses no es presentava a Ítaca pedalant amb una bicicleta tot terreny. Aquil·les no entrava a la batalla amb el mallot apretadet i el casc aerodinàmic. I ja em direu si algú s’imagina Sòcrates pujant a l’Areòpag amb una bicicleta plegable. No, els grecs sabien que un mitjà de transport ha de portar-te a tu, no tu a ell. I si havien d’esforçar-se, preferien fer-ho en la guerra, no en el trànsit urbà.
Jo tenia un amic, molt esportista, que es va comprar una bicicleta caríssima, d’eixes que pesen com un full de paper, i pujava el Pla de Corrals cada dissabte. Bé, “pujava” és un dir. A mig camí, quan les cames li deien prou, es posava a caminar, arrossegant-la com una penitència. Però quan venien ciclistes de cara, ell es feia el lesionat: tocava la roda, s’agenollava teatralment, feia veure que inflava una roda. Els altres li preguntaven si necessitava ajuda i ell, amb veu de màrtir, deia que no, que estava omplint les rodes i amunt. Tot per no confessar que s’havia rendit. A mi, en canvi, m’agrada caminar. Soc vianant per vocació i per tossuderia. Si camine per la ciutat, m’agrada mirar-la, perdre’m pels carrers amb el cap als núvols. Però ara caminar és un esport de risc. La vorera, abans territori sagrat dels vianants, ara és del patinet, de la bicicleta i d’eixe nou tipus humà que va vestit com per fer el Tour, però només va a comprar el pa. I ací comença el meu problema. Si tan ecologistes volen ser, per què els carrils bici no ocupen l’espai dels cotxes? No. Els polítics verds de ciutat, de saló, han decidit que siga el vianant qui cedisca. I a mi, que no porte casc ni reflectants, m’ha tocat viure amb la por de ser atropellat per una bicicleta furtiva, o pitjor encara, per un patinet psicòpata. I no és cap broma. A la Muriel Casals la va matar una bicicleta mentre caminava tranquil·lament per Barcelona. I jo, que ja he vist la mort dues vegades (de manera seriosa, no com qui es menja un iogurt caducat), només pense que seria molt trist morir així, arrossegat per un ciclista amb ulleres de mirall. El meu epitafi seria: “Ací jeu. Caminava per la vorera”. Ni tan sols podria presumir de caure a colps de Vespa o Harley. No. Una bicicleta amb cistella. Amb campaneta. Amb floretes al manillar.
Però no és només a la ciutat. Fins fa poc caminava vora el Xúquer, amb els auriculars posats, escoltant llibres, a soles amb la natura. Ara em passen per darrere com llamps, bicicletes de muntanya pilotades per individus que pareixen entrenar per a una etapa del Dakar. Com que els tarongers no me les deixen veure i el terra és de terra, no les sent fins que em fuetegen amb l’aire. I després encara em miren malament, si no m’he apartat amb temps. He hagut d’abandonar el camí del riu i buscar rutes més amagades, com si fora un animal en perill d’extinció.
I després hi ha la carretera. Jo, que encara conduïsc per la vella Nazaret-Oliva, tremole cada volta que enfile una corba i veig un grup de ciclistes ocupant tot el carril, com si foren l’equip Movistar. La veritat és que ells són els qui s’hi juguen la vida. Un descuit, una distracció mínima del conductor, i la tragèdia està servida. Però no em digueu que un no pot acabar amb un disgust enorme. No entenc com no n’atropellen un cada cap de setmana. Per això ho dic clar: les bicicletes necessiten espais propis, exclusius. No és segur que compartisquen espai amb els cotxes —ni per a les bicicletes ni per als conductors de cotxes. Però tampoc no és just que envaïsquen les voreres. Els vianants, la forma més antiga i neta de desplaçament, som els grans damnificats d’aquesta febre ciclista. Ja no podem caminar tranquils. Ni a la ciutat, ni al camp, ni a la muntanya —que te les trobes baixant a regna solta per una senda, amb motoret o sense motoret. Ni escoltar audiollibres en pau.
Si de debò volem fomentar l’ús de la bicicleta, caldria prendre decisions valentes. Però els que s’han omplit la boca d’ecologisme, no han tingut el coratge de tocar els espais dels cotxes, ni de protegir els vianants. Han volgut quedar bé amb tothom, i ens han deixat a nosaltres, els caminants, enmig del camp de batalla, sense casc ni carril propi. Per això, contra la bicicleta… no. Contra el seu regnat desordenat i el menyspreu al vianant, sí. Perquè caminar, a pas lent, despistat, amb el cap a les musaranyes, també és una forma de llibertat. I no vull renunciar-hi només perquè algú ha decidit que la ciutat, i el camp, ja no són per a nosaltres.
