Estem immersos en una lluita que és per cadascun de nosaltres i per tots nosaltres, per allò que és individual però també el que és comú, perquè sense comunitat no existix humanitat i sense cooperació, solidaritat i generositat se’ns menja l’egoisme i la seua més perversa encarnació: el capitalisme global. Per això no ha de sorprendre saber que els inicis de la modernitat capitalista són inseparables dels intents d’eliminar la propietat comuna o comunal, que tan extensa havia sigut durant segles. Les famoses enclosures escomeses a Anglaterra al començament de l’era moderna són un exemple palmari de que tot un moviment estava en marxa, un gegantesc projecte de despossessió destinat a transferir a mans privades una immensa riquesa que fins eixe moment era de propietat comunal. Bé es pot dir, aleshores, que el desenvolupament del capitalisme va lligat a un formidable i continuat esforç per desballestar el comú, pervertint sempre el col·lectiu i degradant els drets humans individuals.
Hui dia el comú es continua enfrontant a la depredació del sistema, visible especialment en l’assetjament al fet que són sotmeses les cultures aborígens, així com extenses zones de vida camperola. A Occident, a més, l’anomenat «sector públic», que ve a ser com una espècie de succedani del comú administrat per un Estat mai neutral, està sent demolit per l’ofensiva neoliberal, que pretén privatitzar-lo tot. Per això, cada vegada més, des dels moviments socials el comú és reivindicat com una manera de recuperar drets perduts, com una manera d’implicar la ciutadania en una esfera desconeguda per a la majoria, de tan acostumats com estem a la polaritat públic/privat instaurada pel marc hegemònic capitalista. Perquè el comú significa compromís constant amb el valor del col·lectiu, on l’individual no és esclafat com succeïx sota els estatalismes contemporanis ni engolit per la voracitat del mercat i les seues insaciables apetències de privatització. El comú és una mica més, alguna cosa que conduïx a l’empatia i al treball col·laboratiu, a la preocupació pel proïsme i a la disciplina de l’ego desbocat.
Afortunadament, més enllà del materialisme imperant, de l’estretor de mires del cientifisme, del cinisme de la realpolitik i la mediocritat de les ideologies reduccionistes, batega el sentiment del comú, que encara és possible apreciar i degustar en les festes populars o altres expansions lúdiques, però també en els patrimonis naturals o culturals encara comuns. El comú significa que res és realment de ningú i que tot és de tots, la qual cosa servix tant per a les coses de l’esperit com de la matèria. El comú suposa un enfocament diferent de la trama generosa de la vida, prenent consciència de la seua complexitat i infinita interpenetració, significa adonar-se que estar vius és el que tots tenim «en comú», i que és a partir d’esta simple però poderosa constatació quan cal enfrontar-se al repte de recomunalitzar tot allò que ha sigut despullat del comú, tot allò que ens ha sigut arrabassat tant per les forces del benefici privat com per les del control estatalitzador.
Evidentment, el comú i el comunal conduïxen, quasi de manera natural, a un comunisme llibertari i quotidià, que molt poc té a veure amb els esborronadors experiments totalitaris i estatalistes dels règims «comunistes» , en realitat capitalismes d’Estat. Un comunisme pràctic sense ortodòxies perquè no es tracta tant d’ideologitzar i planificar fèrriament com de posar en pràctica la comunió de persones, recursos i oportunitats, de fer una realitat del comú més que una realitat de la simulació del comú. Sobren ací els salvadors, els il·luminats, els líders carismàtics, els grans directors de masses, els partits dogmàtics amb les seues disciplines de partit, comités centrals i les rebregades acusacions de revisionisme. Perquè, en realitat, si ens apliquem al cultiu del comú, de la democràcia real, sobra fins i tot el comunisme clàssic com a doctrina ortodoxa del que és possible. I per descomptat sobra el capitalisme com a tirania del real. Perquè el possible ja es ara, una prefiguració efectiva del que volem, i això és el que importa: el mateix camí és l’assoliment.
