Sense preàmbuls: vet ací l’inici de les meues memòries polítiques o epitafi llarg d’un activista desnonat. De batalla en batalla fins a la derrota final.
Vaig decidir afiliar-me al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) quan el cadàver de Franco era encara calent. Com que a Cullera no hi militava ningú, vaig demanar l’entrada a la cèl·lula de Sueca.
Per fer les coses ben fetes, em van permetre assistir a tres reunions en qualitat d’invitat. Ens trobàvem en un bar de la plaça de l’Ajuntament i d’allí ens n’anàvem a conspirar a la casa de l’àvia d’un correligionari, on no hi vivien. Em xocava que els suecans, en comptes d’ajuntament, deien anjuntament, i es quedaven tan amples. Una bona brancada a les costelles és el que es mereixien. Per malparlats.
Després de les tres assistències com a xiquet de sucre, arribà l’hora d’examinar-me. Si aprovava, m’admetrien com a membre de ple dret. En cas de suspendre, m’hauria de buscar la vida en un altre partit on no foren tan exigents.
Vaig estudiar les qüestions nacional i de classe i el dia estipulat em vaig presentar al bar de costum a l’hora acordada. L’examinador designat era un dels militants més preparats. Dos companys, molt avantatjats també, l’auxiliarien en la tasca.
Aquests dos companys van ser els qui em comunicaren que no hi hauria examen. El mestre titular s’havia apoderat de la caixa de cabdals de la cèl·lula i havia pegat a fugir. Cinquanta anys després encara el busquen.
La nota positiva de la diada va ser que m’admeteren al partit sense cap altra formalitat.
Les reunions, setmanals, duraven un mínim de dues hores. Algunes vegades, més de tres. Hi parlava només el líder, que estudiava Història i era un llibre obert. Els altres escoltàvem atentament i assentíem. A hores d’ara aquell xicot tan loquaç és un prestigiós catedràtic d’Història de la Universitat de València.
Quant a les accions que realitzàvem, cal fer constar les benemèrites correccions ortogràfiques als senyals toponímics de trànsit, la col·locació de banderes en llocs estratègics i les pintades. Si fèiem res més, ho ignore. A mi, com a mínim, no em van convocar mai per a fer cap altra activitat.
Érem un partit il·legal.
Als dos o tres mesos de militar-hi, s’hi va afiliar una xica de Cullera. En aquella època jo festejava. Llavors, a l’hora que tocava, feia baixar la novia del cotxe, hi pujava la camarada i partíem cap a Sueca amb el propòsit d’alliberar els Països Catalans. La meua xicota agafava unes enrabiades de por. Gratuïtes, per una altra banda: amb la militant cullerota no va passar mai res.
Un dia van dir per la ràdio que havien legalitzat una nova tongada de partits. Nosaltres vam entendre que el PSAN era un d’ells i ho celebràrem amb gran pompa i esplendor: brindis en dos o tres bars, coets, càntics reivindicatius, abraçades i caravana de cotxes amb les senyeres estelades. Però el PSAN continuava sent il·legal. Aquell dia ens haurien pogut detenir a tots.
Parlant de detencions, faig un incís. A mi no m’han detingut ni empresonat mai. A alguns amics meus, sí. Un d’ells el tenien a Madrid i l’estovaven de valent. Li havien aplicat la llei antiterrorista. Sobretot volien que els diguera noms, noms, noms. Arribà un moment que ja no podia més i va decidir anomenar els dos primers amics que li vingueren al cap: Eliseu Climent i jo. Afortunadament se’n va reprimir i aguantà estoicament el ball de bastons. Als pocs dies el van deixar anar lliure de càrrecs.
Quan hi pense encara tremole. Pobre Eliseu i pobre de mi, ens n’haurien pegat més que a una estora i sense saber per què.
-I per què pretenies involucrar-nos? –vaig demanar al represaliat quan m’ho explicà.
-A Eliseu, pels pecats comesos. I a tu perquè vaig pensar que així tindries experiències noves i les podries contar en algun llibre.
Hi ha experiències que, certament, preferisc imaginar-les.
