Acceptem com a vàlida l’existència d’una burgesia valenciana tot i considerar el que han dit, des de Fuster fins a Lluch, o Muñoz, Mira i tutti quanti, sobre la seua vida i miracles. De si ha fet el paper que li tocava o no. I quina influència pot tenir ara mateix…
Són evidentment preguntes que no resoldrem amb quatre llibres i alguna discussió. Al final allò que pot comptar, més enllà dels plantejaments teòrics, és la realitat en la vida diària. La resta no direm que siga fum de palla, però ja és una altra cosa.
Fent un treballet sobre la burgesia de Castelló de la Plana, he hagut d’abordar el tema de la seua formació com a tal grup dirigent en aquesta ciutat. La veritat és que tot i partir de la base d’un cert coneixement personal, in situ, de l’entorn, després d’una certa investigació el que he vist resulta ser prou deplorable. Naturalment, no m’atreviré a dir que el que passa a la capital de la Plana siga comparable amb el que ocorre a la resta del País. Al Cap i casal, per exemple… Que com sembla lògic, hauria de ser el nucli productor de burgesia més important del nostre territori.
Com que no he indagat sobre el tema a València, em limite a suggerir, només l’apunt que permet aquest article, una qüestió. Que es pot enllaçar, com quan agafem una cirera, amb les expansions que es vulga. I donen per a molt.
Anem al cas. Pot semblar categòrica la següent afirmació, però sense entrar en detall podem apuntar que la burgesia castellonenca no ha tingut mai institucions adients, pròpies, per a formar-se com a tal.
La burgesia postguerra civil només comptava amb els centres estatals i religiosos. I punt. Els fills (quasi cap filla) d’eixa burgesia que volen accedir a un estatus superior, per a ser directius en certa manera, han de marxar fora. València i la seua Facultat de Dret, Institut Químic de Sarrià, Universitat de Barcelona… i poc més. Castelló, fins que hi apareix un inici d’universitat, el CUC, dependent de la de València l’any 1969 és un buit. A partir d’eixe moment, amb 106 alumnes matriculats, 85 de lletres i 25 de ciències, ja tenen un lloc on començar.
El que passa, però, a continuació, és que molta de la gent que acaba els estudis marxa fora per falta d’oportunitats locals. Amb la qual cosa ni les tècniques de possible control del poder, ni els coneixements de les persones que ho podien dur a terme, es queden a la ciutat; emigra.
Hic Rodhus, hic salta! Aquesta és la dinàmica del grup de poder pel que fa a les possibilitats de formació com classe dirigent. Tan simple, si voleu, com això: no té centres propis per a formar-se, no hi ha, doncs, opció de fer-ho. I, si ho aconsegueix, deserta de la casa.
I ara? Això són figues d’un altre paner. Però la lectora o lector pot pensar, per poc que conega el camp on ens movem, que ara, amb això de la globalització les elits es formen movent-se pel món i educant-se en els llocs que més s’avenen als seus interessos. El món és ample i divers, com deia el poeta. I que en aquestes condicions el lligam amb la terra, perquè el poder econòmic d’eixa elit ja és multinacional i dispers, és escàs, si no nul. Es formen a París, San Francisco o Londres. I s’han deslligat, amb aquestes eixides, tant de la ciutat que els resulta aliena. I la seua formació la utilitzaran arreu del món. No ací. I si no actuen ací, on? La pregunta és pertinent si pensem que algú l’ha d’exercir, aquest camp del poder. Qui el té a Castelló? O és a València? A Madrid? L’assumpte dona per a pensar.
Però deixem-ho per a un altre dia. Tot i que, ben interessant seria esbrinar com s’ho organitzen aquests grups en altres llocs del nostre País. I tenir una comparativa. I poder saber si aquestes elits actuen conjuntament. Possiblement, la seua dinàmica no és diferent de la que explicita molt bé C. Wright Mills quan parla de les elits de poder als Estats Units. Alguna cosa hi ha. Perquè, en definitiva, el que passa allà ens acaba arribant ací. Ara, que tenir poca formació no deixa de ser un inconvenient per a exercir com cal. I així va la roda i va el món.
