M’han impressionat molt les imatges dels seguidors de Bolsonaro que assaltaren, el diumenge passat, tres de les seus dels poders de l’Estat, a Brasil. Demanaven una intervenció militar per derrocar el president Luiz Inácio Lula da Silva, que ha guanyat les eleccions de manera democràtica. Quan llig sobre intervencions militars, sempre recorde el colp d’estat a Xile que va fer Pinochet per derrocar la via democràtica al socialisme, que va intentar Salvador Allende. Un colp d’estat que es va produir mentre jo estava formant-me i començava a preocupar-me i a interessar-me per la política, quan encara vivia el dictador. Veure les imatges dels militars de la pressa del Palau de la Moneda, la repressió que vingué després i sentir les cançons de Víctor Jara, van determinar molt la meua formació. Des del principi, vaig comprendre que defensar unes idees no era cap broma, sinó que era una cosa molt seriosa que a molts els ha costat la vida. Per això, no puc comprendre com la portaveu del PP, Cuca Gamarra, frivolitze a través de piulades per contestar a Pedro Sánchez. «Amb tu, a Espanya, açò és un simple desordre públic», va dir Gamarra el dilluns responent a Pedro Sánchez, el qual havia fet una piulada que donava suport al president de Brasil, Lula da Silva, en uns moments molt difícils per a la democràcia. Un polític demòcrata, que accepta els resultats electorals, no pot fer una piulada tan poca-solta com la que va fer Cuca Gamarra. En una situació com la del diumenge, només calia condemnar els fets i demanar el retorn a la normalitat democràtica com han fet la majoria de dirigents polítics.
Vivim en uns moments històrics en què passen moltes coses, massa coses que ens desperten de la il·lusió i del somni autocomplaent en què gravitàvem. Pensàvem que tots els conflictes s’havien acabat: la lluita de classes, les guerres, els debats ideològics, el nazisme, el comunisme, la URSS… però tornen fets que ens obrin els ulls i que ens obliguen a no mirar cap a un altre costat. Ha vingut una pandèmia i han tornat —molt a prop— les guerres i, sobretot, moviments molt semblants al feixisme que amenacen les societats democràtiques. Qui es podia pensar que als Estats Units es podia produir un assalt al Capitoli com el que van fer per no reconéixer un resultat electoral? Vos imagineu que hauria passat, ara, a Brasil, si el president d’Estat Units haguera sigut Trump? No es pot frivolitzar en assumptes tan seriosos com fa la dreta espanyola —política i mediàtica— que va marcant un camí que porta a fets com els que han ocorregut a Brasil: a no reconéixer els resultats democràtics de les urnes. És com si estigueren preparant el terreny. Ja hem vist conflictes molt significatius, insòlits, en el tema del Poder Judicial. En un país en què no es va derrotar el feixisme i que va deixar bona cosa del testament de Franco en la sagrada Constitució, ha sigut molt fàcil blanquejar una dreta que en qualsevol país democràtic hauria estat obligada a renovar-se. Una dreta, que, a la marxa que porta, acabarà amb les existències del color blanc. I, quan passe això, veurem qui la blanqueja.
