Vaig veure per la tele algunes imatges del recent conclave de patriotes a Madrid, un esdeveniment que, en un altre temps, m’haguera semblat còmic: fora de temps, antic. Esdevendria més un festival de la nostàlgia que una reunió política seriosa. Abascal, amb la seua habitual pompa, va presidir la trobada, envoltat de figures tan il·lustres com Orbán, Le Pen i Salvini. Quina companyia! Sembla que la dreta europea ha decidit fer un tour de force contra la immigració «il·legal» i el «fanatisme climàtic», com si el món no tinguera problemes més urgents. Quins enemics més poderosos s’han buscat que necessiten la força d’un Trump vencedor i narcisista que utilitza la tecnocasta per posar-nos a tots el braç dins la màniga! I nosaltres, pobres espectadors, escèptics, observem aquests «defensors de la pàtria» —com ací al País Valencià, amb el Conseller José Antonio Rovira, que deu ser tant de dreta extrema com ells— que, provocadors i fatxendes, volen destruir el valencià, mentre callen i miren cap a un altre costat quan Trump eliminà l’espanyol de la web de la Casa Blanca, retirant-la com a mitjà de comunicació. Quina valentia la seua, sempre contra els dèbils, i que cagarrites contra els poderosos! On són els patriotes espanyols que s’estimen la seua llengua?
I observe com es llancen a la piscina de la retòrica buida. La ironia és que, mentre clamen contra la «pressió ideològica», de l’ecologisme, del catalanisme…, ells mateixos es converteixen en els màxims exponents d’un autoritarisme disfressat de patriotisme. Parlen d’una nova Reconquesta, però en comptes de recuperar terres, el que realment busquen és recuperar el control sobre les nostres vides, les nostres idees i, per descomptat, les nostres llibertats. I em pregunte: quina llibertat defensaran quan la seua visió del món és tan estreta que no hi ha espai per a res més que la seua pròpia agenda? Mentre el PP observa amb una expressió de confusió, com si haguera entrat en una sala equivocada, la seua estratègia de cohabitació amb Vox em fa pensar que potser s’han oblidat del seu paper en la història de la transició. El fet que venen d’un feixisme que no va ser mai derrotat no els deuria de fer oblidar que haurien de tindre el paper responsable que els volen donar els mitjans de comunicació i l’esquerra submisa. Ni González Pons es creu les coses que ell mateix diu contra Trump i a favor de la democràcia. El paper millor que sap fer González Pons i fa és el de comparsa de Feijóo. Li riu i li aplaudeix totes les gràcies. Com poden presentar-se com a guardians de la democràcia quan es deixen seduir per aquells que volen desmantellar-la? És un joc de màscares on tots semblen oblidar que, al final, la veritat sempre ix a la llum. I la veritat és que la dreta «moderada», en la seua desesperació per mantindre’s rellevant, està alimentant un monstre que no podrà controlar.
Els mesos vinents seran crucials, diuen. Però jo no veig cap llum al final del túnel. Més aviat, el que veig és un panorama desolador, on la hipocresia i l’autoritarisme es donen la mà en un ball macabre. La defensa de la democràcia no pot ser un simple discurs; ha de ser una acció decidida. I ací estem, amb una dreta «moderada» que es presenta com a defensora de la llibertat, però que, en realitat, permet que aquesta llibertat se’ns escape entre els dits. Si la dreta no pot fer front a aquesta realitat, potser és hora de buscar aliats en aquesta lluita per la democràcia. La nostra societat mereix molt més que un espectacle patètic de contradiccions i autoengany. I nosaltres, com a espectadors d’aquest drama, no podrem evitar sentir que el futur que ens espera és tan gris com el cel d’un dia de tempesta. La ironia amarga és que, mentre ells juguen a ser patriotes, nosaltres ens quedem sense un veritable lideratge que defense els nostres valors fonamentals. I així, amb un somriure irònic, ens preguntarem: qui realment defensarà la llibertat quan els que ho haurien de fer semblen més preocupats per les seues pròpies ombres?
