Compromís, com a grup municipal coordinat i productiu, no va existir en la legislatura 2019-23. El número 1 cobrava per estar en l’equip de govern i jo intentava fer oposició.
A banda dels companys d’Iniciativa, gairebé tots provinents d’Esquerra Republicana, els primers mesos vaig tenir la col·laboració d’algunes militants d’Esquerra Unida. Venien a les reunions per preparar els plens i em demanaven que fera algunes preguntes de part seua. Jo obrava així i aleshores podien intervenir en el torn de la veu del poble.
En arribar la pandèmia, ja ho he dit, vaig experimentar la solitud del regidor solitari.
Cap a la fi de la legislatura, va ser Podem qui més s’acostà i repetírem el procés que fèiem amb Esquerra Unida: treia temes en el ple perquè després ells s’hi pogueren referir.
El secretari comarcal d’Iniciativa m’animà a parlar amb Podem i Esquerra Unida amb el propòsit de fer una coalició de tots tres partits. Li vaig preguntar com quedaria Compromís en aquest cas i em va dir que, davant els fets consumats, s’hi integraria tothom. Jo no ho veia tan fàcil, però em vaig fer avant.
La primera condició que em ficaren Podem i Esquerra Unida era que, si arribàvem a un acord, no hi havia marxa enrere. Els vaig assegurar que, per la meua part, si signava un pacte amb ells, hi quedava obligat encara que el Bloc, que no sé si ja es deia Més, no s’hi adheria.
Quan aquest punt quedà clar, elaboràrem un programa de mínims. Tot seguit vam acordar els primers llocs de la llista. El primer me’l van atorgar a mi perquè ja era regidor i se suposava que aportaria votants. El segon va ser per a Podem i el tercer per a Esquerra Unida. Així fins a arribar al 21.
En el cas que traguérem un sol regidor, els tres primers de la llista ocuparien el càrrec 16 mesos cadascun. Si en trèiem dos, el número 1 estaria tota la legislatura i, el 2 i el 3, 24 mesos cadascú.
El Bloc i els Verds, quan s’assabentaren que m’havien atorgat el primer lloc, renunciaren a integrar-s’hi. Feren unes primàries espúries i van dir que es presentarien com a Compromís.
El secretari comarcal d’Iniciativa em va dir que no podien, ja que Iniciativa estava fora, al tripartit, per tant Compromís com a marca política no existia al poble.
El dia de la presentació de la candidatura, però, de matí, em van notificar que els altres podrien fer servir la marca Compromís i que Iniciativa no em donava suport.
Vaig trencar el carnet.
Vaig telefonar a Esquerra Republicana i els vaig preguntar si encara estaven en vigor les paraules que em digueren quan me’n vaig eixir: «A Esquerra tindràs sempre les portes obertes». I tant que eren vàlides.
Ho vaig comunicar als militants locals d’Iniciativa i es mostraren entusiasmats. Provinents en la seua majoria d’aquells independentistes que ens presentàrem a les eleccions de 2007, no s’havien sentit mai a gust en Compromís.
A l’hora prevista ens reunírem a la Fonda i férem la presentació de Coalició per Cullera (CxC), integrada per ERPV-Podem-EU. Hi vingué prou gent i l’endemà el Levante es va fer ressò del transvasament de militants d’Iniciativa a Esquerra.
En el meu torn de paraula, entre unes altres coses vaig dir:
Tots els partits diuen què faran si governen. Tal com estan les coses, valdria més que digueren què faran des de l’oposició. Llevat del PSOE, és clar.
Serà molt difícil obtenir representació i molt més encara governar.
La meua porra és que Vox, Compromís, Ciudadanos i Ucin no en trauran cap. El PP, 2. Aleshores, si el PSOE en trau 19 vol dir que Coalició per Cullera es quedarà a zero. Si els socialistes 18, nosaltres 1. Si ells 17, nosaltres 2. Si ells 16, nosaltres 3. Si 15, nosaltres 4…
El PSOE tornarà a estar a l’ajuntament com si estiguera en casa. Les majories absolutes, i continuades, no solen ser bones. Sorgeixen tics, desídia i avorriment.
… digueu-me quin és l’únic partit que pot fer que el PSOE governe millor.
