Un dia arribava el circ al poble enforfoguit en unes poques camionetes i algunes rulots. L’esdeveniment excitava la imaginació dels infants que, de seguida, pensàvem en enormes bèsties amansides a colp de fuet o hipnotitzades per un misteriós mag xinès, en cossos esquarterats que es recomponien en un tres i no res dins d’una diabòlica caixa fosca, en monstres deformes meitat home meitat animal que potser dormien encadenats en una gàbia al costat dels animals. A l’escola no es parlava de cap altra cosa.
Els muntadors, del tot al marge dels nostres neguits, així que els seus vehicles estacionaven en aquell erm polsós que hi havia entre el riu i l’edifici de l’institut, no perdien ni un sol segon. I així, mentre ells, en uns pocs dies, aixecaven aquell univers d’un sol envelat, ben ocults a les nostres mirades indiscretes, nosaltres fantasiejàvem amb els seus habitants fantàstics preparant la gran funció.
L’espera de l’estrena ens feia oblidar la rutina gairebé carcerària de l’escola amb les seues obligacions i els seus càstigs, les estretors a penes intuïdes que passàvem a les nostres cases, les amenaces dels pinxos una mica més grans que nosaltres la sola amenaça dels quals feia que ens cagàrem de por. El circ com a narcòtic infantil competia amb els sessions dobles de Tarzan o del Zorro al vell i descrostat cinema de la parròquia i, encara, amb els ferotges partits de futbol que cada vesprada jugàvem al carrer sense cap disciplina, com autèntics bàrbars que érem.
I finalment, l’estrena: Ttxam-tatxim!!!!. De colp i volta, a la pista saltava vestit de rigorós negre i el rostre empastifat de blanc un presentador amb més de cent anys que en algun temps degué ser un paio templat per anunciar-nos les mil i una meravelles que estàvem a punt de contemplar. I tot seguit, dins d’un núvol de pols i de mosques, anaven apareixent els personatges principals d’aquell món: els ximpanzés vells i tristois arrossegant els seues pusterols pelats, ridículament disfressats amb vestits carregats de randes; els traçuts nans redolant pel terra com eriçons desarmats; la trapezista entrada de carns amb les seues malles esgarrinxades retorçant-se lentament a dos metres del terra; el mag maldestre i el seu barret estèril d’on sempre eixien els mateixos coloms; el forçut de pega amb el seu bigoti francès postís; i els pallassos i els seus udols, els seus gemecs, les seues llàgrimes i les seues flors gegants de paper. Els pallassos sempre mirant de fer riure xiquets esporuguits, en lluita permanent amb un llestíssim presentador representant màxim de l’aristocràcia cruel d’aquell planeta itinerant. Pobres pallassos: plof, plof, plof, mec, txam, txam, ring, ring, ring, enguè, enguè!!!!.
Ni un lleó, ni un sol tigre de Bengala, ni un elefant, ni un sol cavall ni encara com aquells dels gitanos que al riu, a pocs metres de nosaltres, sobre les seues potes trencadisses, pasturaven silenciosos dia i nit.
Aquell circ, sens dubte, no era el mateix que estàvem acostumats a veure a la televisió en refulgents tons grisos i amb una banda sonora nítida, sense l’olor dels excrements dels ximpanzés, de la suor dels cossos cansats i vells dels artistes.
No era tampoc el circ Fernando que va retratar Toulouse-Lautrec, el que va fascinar Picasso, Chagall, Klee, Opisso, Léger, Doré… Aquell no era l’univers en plena eclosió, territori de la llibertat on en nom de la humanitat la troupe desafiava els límits constrictes d’una societat fastigosa. La màgia i l’acrobàcia com a desafiament faceciós contra la realitat.
Aquell només era un món que agonitzava dins d’un altre món molt més lleig, molt més sinistre, on els acròbates que hi actuaven s’hi jugaven el coll, on la majoria fèiem de pallassos. Un món, també, ple de bèsties ferotges indomables, encara que nosaltres no ho sabíem.
Potser hi vaig assistir dues vegades a aquell circ que ens visitava no sé si cada any. El que sé segur és que sempre em va decebre i que en cap altre circ no hi vaig trobar mai el mag xinès d’ungles llargues i ulls injectats en sang que em revelara el sentit de viure. Ni cap pallasso que em fera somriure. Ni cap bella trapezista que m’agradara tant com per a seguir-la fins al cel amb el seu firmament de lona.
El circ, deia un veterà company dels meus temps de jornaler, era una enganyifa per a gent de poble. Ho sabia del cert des del dia que a peu de l’estació del Nord de València li van oferir un bitllet de cinc mil per a disfressar-se de lleó en el circ que havien parat per Nadal a la plaça de bous de la ciutat. El meu pare, faceciós com era, sempre assegurava que els lleons que treien a la pista estaven mellats i eren vells i, a més, els empardalaven amb drogues. Tot una gran paròdia. Ben mirat, però, la cosa no és per riure.
