Cinc segons, només cinc segons de tall elèctric i el nostre món de seguretats i confort se’n va en orris, retrocedeix al segle XIX enmig de l’estupor general. Conforme passen els minuts, les hores, la incredulitat s’acreix. Una gran majoria de la gent no pot evitar situar-se en la possibilitat d’un escenari catastròfic. Des que vam viure la plaga, la nostra primera plaga, tot és possible. Per si encara no fora poc acabem de soterrar un Papa i molts pensen en profecies. Segons la de sant Malaquies, Francesc és el darrer papa abans del Judici Final.
Les estridents sirenes urbanes que ens hem acostumat a no sentir, ara tornen a ressonar-nos com autèntiques trompetes de Jericó. Les màquines se’ns han tornat entre les mans totes de pedra, aparells inermes, ferralla. Sense elles ja no som res. Ens obren als espais que donen sentit a una realitat que considerem des de fa molt de temps gairebé única. Que aquesta realitat desaparega de colp i volta no és gens tranquil·litzador. Fet i fet, darrere de les bromes digitals que encara arriben a alguns aparells mòbils moribunds, s’amaga la por. Tothom especula. Hauran sigut els russos? O potser els venjatius israelians? Hi ha els que no descarten la invasió alienígena, com si no estiguérem prou dominats ja per tipus que tenen més de fong extraterrestre que de persones.
Ni tan sols el govern s’atreveix a negar rotundament la possibilitat d’una intervenció aliena mentre el líder de la dreta espanyola i el seu lamentable epifenomen valencià miren de treure’n profit polític, d’acusar-lo de falta de transparència, de govern negligent. Faria riure sinó és perquè encara pesen i molt els morts de la DANA, la responsabilitat en aquestes morts d’un Mazón inútil, que viu atrinxerat en el show permanent. Com pesen encara, i molt, les mentides del Prestige, les de l’11-M… Espanya infecta de patriotes merdosos.
La facultat, que ha suspès les seues classes, és una festa. El bar a penes pot servir uns primers plats i entrepans, però davant de la impossibilitat en molts casos de tornar a casa, estudiants i professors es queden a dinar. Els carrers també són una festa. El tall elèctric ens ha atorgat una mena de pròrroga de Sant Jordi però sense roses i sense llibres, només l’alegria del bon temps. La veritat és que gairebé no es pot caminar per la ciutat aquest migdia lluminós de finals d’abril. Molts comerços tanquen. D’altres, ixen a buscar els clients com ara els barbers d’un establiment proper al Palau de la Música que han tret les seues dues modernes Salon chair for Hair Stylist a la vorera o com els alumnes del taller de ceràmica que ara mateix treballen despreocupadament en les seues tasses i acolorits gerros de fang.
A casa tampoc no hi ha llum. Sortosament, l’apartament és com un puny i tot exterior. M’estiregasse al sofà, a la vora de la finestra que dona a l’immens celobert que s’obre entre els edificis de l’illa. Molts veïns prenen el sol convertits en autèntics llangardaixos en aquest lapsus en la construcció d’una nova civilització tan absurda i cruel com totes les altres de les que tenim coneixement pels cadàvers que van acumular.
Aprofite aquest Apocalipsis que ens han brindat les elèctriques -o els marcians o els xinesos- per acabar amb la pila de llibres pendents mentre m’arriba la cridòria dels xiquets de l’escola que juguen a futbol i les rialles embogides de les gavines.
Remate, Síndrome 1933 de Siegmund Ginzberg. Molt adequat per a la vesprada. Ginzberg traça una analogia entre el convuls 1933 que va dur a Hitler al poder i els temps que vivim amb un embogit Trump mamprenent a puntades de peu el món des de la seua posició de poder. La ciutat dels campanars de Toni Sabater em retorna a València. Ara seria una bona època per viure a València malgrat la irrupció de les masses de turistes en el seu torrent sanguini de carrers antics i places, malgrat el mal govern. Només per la seua bellesa, per guardar encara els records de la meua infància, els de la meua joventut. Encete unes primeres planes de Temporada de huracanes de Fernanda Melchor, una recomanació sentida des de Washington del meu amic F.B. Continue amb Vida con Picasso de Françoise Gilot i pense amb tots els monstres, amb la mirada clara i innocent de la pintora, amb aquella fotografia en què se la veu feliç i riallera sota una ombrel·la duta pel Picasso en actitud falsament servil, entremaliada. Encete Los enamoramientos de Javier Marías… És un llibre, em va dir no fa massa ‘ella’, que l’havia enamorat. Llostreja. Els xiquets ja han deixat de jugar i han tornat a casa. De tant en tant, entra algun missatge de whatssap, a deshora, estrany com una ampolla de nàufrag.
Guaite a la diminuta galeria per albirar la immensitat de finestres i balcons que s’obre al meu davant. Una veïna de la meua edat, francesa, em saluda. Enraonem una estona. Banalitats. Sovint, quan arriba el bon temps la solc veure al seu balconet prenent el sol, bevent vi blanc. Sempre està sola tot i que, de vegades, a la casa l’acompanya algun home. Al poble aquestes visites ocasionals, d’urgència, d’afecte a demanda, serien del tot intolerables. Visca, doncs, la solitud de les ciutats i les dones boniques i lliures contra els cors de suro i la moral arnada.
Finalment, cau la nit. Des del llit sent les converses dels veïns de balcó a balcó com qui escolta un programa de ràdio. Espere una estona més despert per si de cas veig arribar les naus espacials o la llum… Però, res. Decebut, m’adorm. Caldrà esperar encara una miqueta més el dia del Judici Final.
