«Cercles»: de com la socialdemocràcia ha afavorit l’ascens del feixisme a Europa

Cercles és una bonica cançó del traspassat i estimat George Harrison, on descriu la vida com a cercles, i a mi em serveix per a meditar sobre la inutilitat del discurs dels partits dits progressistes.

Assistim aquests dies a la deconstrucció dels minsos canvis duts a terme pels governs progressistes que durant 8 anys han estat al País Valencià i les Illes. I és lícit preguntar-se si aquest estat de coses existirà en cicles infinits, on durant un temps s’assoliran algunes fites de progrés per a ser enderrocats en un següent cercle. I una segona qüestió és com ho hem de fer per a generar canvis duradors al si de la nostra societat.

Quan tenim una certa perspectiva històrica, i ja estem més de 45 anys de règim constitucionalista, podem fer-nos una idea del que ha suposat en termes generals per a la societat. Aquests cercles d’alternança entre la dreta i la socialdemocràcia, a Espanya, però també a Europa, sempre s’han venut com un avanç en drets quan governava la socialdemocràcia, i un retrocés quan ho feia la dreta. Hom podria concloure que seria un resultat de suma 0. Però no, després d’aquests cercles, el fet és que les classes populars estan pitjor, de fet, molt pitjor. A tall d’exemple, a la ciutat de València prompte hi haurà 6 hospitals privats (més que públics), i el nombre d’assegurances mèdiques privades no para de créixer al mateix ritme, si fa no fa, que les llistes d’espera. Cal dir que el mite de la sanitat espanyola, la «joia de la corona» diuen els espanyols, és això un mite i un frau a les classes populars; l’educació és un desastre, ho diu l’informe PISA; l’escletxa entre els rics i els pobres no para d’augmentar, així com el nombre de pobres amb salaris i sense, i l’habitatge és inassolible per als joves, i ara també per als vells, que comencen a no poder pagar el lloguer. La dependència és un malson, sinó que els ho diguen a les persones que han de sol·licitar una pensió per malaltia, el calvari que suposa la llista d’espera, que et donen «sempre» per sota de la teua discapacitat real i hages de recórrer, i finalment, si encara ets viu, et donen un subsidi. Aquests són drets socials bàsics que haurien d’estar garantits i que després de 45 anys de «democràcia», on més de la meitat han estat sota governs «progressistes», veiem com la realitat ha sigut tota la contrària. I més o menys, a Europa ha passat igual, sols que allà tenen més pela i una mica més de coneixement, i es nota menys.

I davant aquest escenari, que no és una opinió, els fets ací relatats són tots ells constatables, què fa la població? Potser la gent no és una fina analista de les realitats, però ho viu en carn pròpia i, malgrat la propaganda i els «voceros» de l’esquerra oficial, arriba un punt d’afartament que el que vol és fotre una puntada de peu a l’statu quo. I com es fa això? Llançant-se als «amorosos» braços de l’extrema dreta, ací i a Europa.

I si aquest estat de coses és fruit de les polítiques socialdemòcrates, i per molt que diguen els propagandistes del PSOE, mentre ells estiguen al poder el destí de les classes populars estarà marcat cap a la decadència i la misèria, perquè en definitiva els socialdemòcrates i els seus «palmeros» són el puntal que sustenta el sistema capitalista de depredació de les persones, i quan hom se n’adona busca solucions individuals. I ací els tenim: Meloni a Itàlia, el «motosierra» a Argentina, Trump als EUA, Alternativa per Alemanya, Marine Le Pen a França, el PP-Vox a Espanya i un llarg etcètera. I nosaltres mentrestant debatent-nos entre votar el PSOE novament o algun «palmero» com Sumar o Compromís, que faça més digerible el vot, però que al final esdevé una solució estètica, perquè la política la marca el PSOE, i ja sabem el que ha passat.

Construir un Espai Valencià de Ruptura on convergisquen l’activisme polític, cultural i social i engegar un diàleg transgeneracional que incorpore el jovent als processos d’alliberament nacional i social són tasques necessàries que hem de fer entre tots i totes per intentar revertir el règim del 78.