La setmana passada es van complir cent dies del gran desastre. Tres mesos i mig després, em propose fer un repàs de l’estat de la situació a hores d’ara. Ha començat ja la reconstrucció? Estan arribant les ajudes a les persones afectades? Són aquestes suficients? Els veïns que ho han perdut absolutament tot (cotxes, motos, cases, faenes i un llarg etcètera) lluiten cada dia per tornar a la quotidianitat. I enmig de tanta adversitat, la baralla política entre els uns i els altres per vore qui la té més llarga. Amb la intenció de no oblidar la desgràcia viscuda, escric aquestes línies amb el pensament posat en tot moment en les víctimes i els damnificats.
Potser el fang ha desaparegut dels carrers, però darrere dels murs de cada negoci i de cada llar hi ha històries excepcionals que commouen, com la de cinc propietaris d’uns adossats prop del barranc de Poio a Catarroja que no solament van perdre vehicles i béns, sinó també les seues cases, que amenacen de caure plenes d’escletxes i parets tombades a terra i que, segons els experts, han de ser enderrocades, una demolició que, per a més inri, hauran de costejar ells i la resta de la comunitat (120.000 €) mentre de moment continuen pagant mensualment les quotes d’hipoteca. Cal recordar que més de 90.000 immobles tenen algun tipus de dany; 78.000 famílies han sol·licitat assistència per les vivendes i ja se n’han fet 34.000 pagaments per un import de 460 milions d’euros.
Òbviament, davant una hecatombe d’aquesta magnitud, l’auxili per part de les institucions és imprescindible. I en aquest punt m’agradaria posar en relleu el treball altruista i desinteressat de dues amigues de Paiporta que, sense pensar-s’ho, han tirat una mà a vora cent vint famílies en la tramitació de tan necessàries subvencions. Són dues voluntàries que, amb els seus ordinadors portàtils i des de la parròquia de Sant Ramon Nonat, han donat suport a aquelles persones que hi han acudit desorientades i superades per la catàstrofe i que no sabien com adreçar-se a les administracions perdudes entre tanta paperassa. Una mostra de solidaritat en una fase important com és la d’aconseguir fons per a poder començar una vida des de zero. Cal tenir en compte que hi ha més de 400.000 damnejats, amb la qual cosa l’exemple d’aquestes dues xiques representa només un gra d’arena en aquesta immensa calamitat.
Encara que parlem d’una pluja de milions d’euros, és evident que les indispensables ajudes estatals no cauen del cel, sinó del Consorci de Compensació d’Assegurances, una entitat pública empresarial adscrita al Ministeri d’Economia, Comerç i Empresa i que gestiona, tramita i paga els sinistres extraordinaris que preveu la normativa, com és el cas de les inundacions. Eixos fons ixen del cànon que tots paguem en les nostres assegurances i que ara estan arribant, a poc a poc, als valencians, malgrat que el poca-solta de Mazón sembrara confusió al gener al voltant del treball del Consorci i diguera que no estava avançant els diners dels cotxes i dels habitatges. És rotundament fals, però tampoc no podíem esperar altra cosa d’un senyor abjecte que ha reconegut fa poc que una mentira, por muy bien contada, y yo sé de eso, solo acaba siendo una mentira antes o después. L’organisme públic ha pagat en tres mesos la quantitat que normalment abona en tres anys. Durant 2023, el Consorci va rebre 77.858 sol·licituds d’indemnització, però ara, només per la DANA, la xifra s’ha disparat a 239.926 peticions. El 60% dels perjudicats per aquesta catàstrofe ja ha rebut les seues compensacions (1.704.124.862,00 €) i encara resta un 40% per fer-ho. Una vegada més, les dades oficials desmenteixen el falsari d’Alacant, i banalitzar una qüestió tan important és d’una baixesa pròpia només d’un mesquí com aquest truà.
A la zona devastada continuen treballant 8.500 efectius de les forces armades, a més de 10.000 policies nacionals i guàrdies civils. El sou de tots aquests servidors ix de les arques públiques, no són tampoc diners caiguts d’una figuera, sinó que amb els impostos que paguem tots religiosament financem la faena dels funcionaris, com per exemple, dels que reparteixen ajuda en el mercat de Sedaví. Sense els tributs no solament no es podria pagar el jornal d’aquestes persones, sinó que tampoc seria possible reconstruir carreteres, ponts, depuradores, clavegueram, etc. L’Administració central s’ha compromés al finançament al 100% de la reedificació de les dependències municipals arrasades, que tindrà un cost aproximat de 1.700 milions d’euros. Per això, no puc entendre la croada de baixada de taxes que sempre, però sobretot últimament, han posat en marxa Mazón i Feijóo. De veres es pensen que l’erari públic és una caixa il·limitada? No a la subida de los impuestos, deia fa poc l’excantant. Primer demonitza les imposicions i, acte seguit, pretén assumir unes despeses multimilionàries de reconstrucció. Recentment, el PP va votar en contra del decret òmnibus en el Congrés que incloïa ajudes per als pobles assolats al mateix temps que Mazón criticava la pujada d’impostos. On diu blanc, ara diu negre, així és l’alacantí.
Entre tant de caos, el Molt Mentider president s’entesta a dir que la majoria dels ingressos directes del Govern central cal retornar-los i amb interessos, però novament és una bola perquè això és finançament, són els préstecs que donen els bancs amb l’aval de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) amb un rang d’interessos que oscil·la entre el 2,4% i el 2,7%. Todos los afectados estarían abocados y obligados a devolver casi 900 millones de euros, lo cual para mí es inmoral. Doncs per a mi és obscé i pornogràfic, completament injust, que aquest titella difonga faules sense ni despentinar-se ni parpellejar, amb nocturnitat i traïdoria, i que, damunt, no obtinga cap castic per tanta malifeta. Quina impunitat més repugnant!
La delegada del Govern al País Valencià rebat categòricament les falsedats d’aquest furtamantes, i hi afegeix que badomeries així causen dolor, genera dubtes entre les persones vulnerables a l’hora de demanar els subsidis i és impropi del màxim representant polític de la terreta. O sea, ¿que nos van a dar ayudas a los valencianos para que las devolvamos?, va manifestar Mazón. Vegem. Dels 16.600 milions d’euros que l’Estat hi ha aportat, 5.000 són avals de l’ICO perquè empreses i particulars tinguen recursos econòmics com més prompte millor, i només és en aquests casos en què les entitats bancàries cobren interessos, però convé deixar ben clar que les quanties directes ni s’han de retornar ni tenen un tant per cent de recàrrec perquè si no seria una doble penalització a l’usuari. Per contra, també cal fer saber que es calcula que un 20% de les empreses situades als polígons industrials dels pobles destruïts no podrà reobrir perquè la quantitat de les ajudes són insuficients i, en ocasions, arriben a espai, tard i amb comptagotes.
El fang que aquell fatídic 29 d’octubre va omplir-ho tot, hui continua perseguint el nostre nefast i covard president, que és rebut amb boniques floretes allà per on va. Ell denuncia una campanya atroç i inhumana cap a ell, però s’oblida que no ha estat a l’altura de les circumstàncies, que ha mentit més que alenat i que quan parla de la recuperació, només fa referència a la Generalitat Valenciana i desacredita la funció del Govern d’Espanya en tan àrdua tasca. Fanfarroneja que ell, amb molt menys pressupost que Sánchez, està reaccionant, està pagant, està executant. Un falsari impostor i un fugisser, perquè de totes les rodes de premsa intenta anar-se’n abans que els periodistes acaben el torn de preguntes, i quan un mitjà de comunicació d’esquerres li planta el micro a la boca, sempre pega a fugir com el dimoni a la creu. Luego os vuelvo a atender, repeteix constantment, però mai ho fa. Més fals que Judes. Però qui de Déu fuig, debades corre.
Cent dies després, no és el moment de la batussa política, 227 persones han perdut la vida i hi ha milions i milions d’euros en destrosses materials inassumibles per part de les famílies i de les petites i mitjanes empreses. És, en canvi, hora de cooperar, de fer costat per tal d’intentar que tot torne a la normalitat. Els governants, d’un color o altre, estan obligats a entendre’s. Com més unitat hi haja, millor. Tot va molt lent i els terminis per a la reconstrucció fixats pel militar Gan Pampols superen els dos anys.
Mentrestant, però, la vida continua i la població necessita mirar al futur amb esperança. Diuen que la història sempre l’escriuen els vencedors, que en aquest cas és i serà el poble valencià, ja que no tinc cap dubte que ressorgirà de les cendres com l’au fènix i que, sobretot, no permetrà que herois com Mazón, que el cap de setmana passat criticava un suposat fanatisme ecològic feroç no va explicar per part de qui, intenten posar-se ara la medalleta i s’erigisquen sobre els cadàvers de gent innocent. Hi ha una màxima atribuïda al metge grec Hipòcrates que diu Primum non nocere, que traduït en vernacle vol dir: primer de tot, no faces mal. Que aquells que no en van fer ni un brot quan tocava i ara van de salvadors aprenguen aquesta lliçó, per favor, i deixen ja d’enredrar.
