Alguns actes polítics semblen una assemblea i altres recorden una funció de teatre independent: llum tènue, banda sonora amb guitarres aspres i un missatge que vol sonar a veritat dita a cau d’orella. L’altre dia, a Madrid, mentre la dreta avança amb pas de desfilada i l’extrema dreta afila els ganivets, un grapat de gent d’esquerres va decidir que ja n’hi ha prou de jugar a la pureta ideològica. O això diuen. Al centre de l’escenari, Gabriel Rufián, que té la virtut —i el defecte— de dir en veu alta allò que molts pensen en silenci: que amb catorze esquerres anant cadascuna pel seu compte no s’arriba ni a la cantonada. Que pots tindre la raó, però quedar-te sense escons. Que l’ètica sense aritmètica és poesia, i la poesia no guanya eleccions. L’acompanyava gent de Más Madrid, i tots plegats miraven de construir una mena de front ample sense dir-ne front ample, una paraula que fa al·lèrgia perquè sona a passat i a manual gastat. El missatge era simple, gairebé d’autoajuda política: no es tracta de renunciar a les sigles, sinó d’ordenar-les. Com qui endreça una habitació abans que s’ensorre el sostre.
Mentrestant, a l’altra banda del riu, el PSOE fa veure que governa tranquil, però sap que si tot això falla, el següent ministre de l’Interior pot ser algú de Vox, amb Santiago Abascal somrient a la foto oficial. I aleshores ja no parlarem de matisos, sinó de retrocessos amb sirena. Rufián, que no és sospitós de tendresa, va fer un gest que fa uns anys hauria sigut impensable: estendre la mà a Podemos i citar amb respecte Ione Belarra, Irene Montero i fins i tot Pablo Iglesias. No per nostàlgia, sinó per necessitat. Perquè quan ve el temporal, ningú pregunta qui va clavar primer la tenda. La paradoxa és coneguda: a Bildu, al BNG o a Compromís no els va malament. Sobreviuen, resisteixen, mantenen la dignitat. Però el mapa general continua decantant-se cap a la dreta, com una taula mal nivellada. I això, per molt que ens console l’orgull local, no arregla el panorama. L’absència d’Oriol Junqueras també deia coses. A voltes, el silenci és la forma més clara de marcar distàncies. I, tanmateix, la sala plena, les entrades esgotades i aquella sensació d'”ací passa alguna cosa” indiquen que hi ha un malestar que busca eixida. No una revolució, potser, però sí un mínim de sentit comú. Dissabte vingueren més actes, més sigles, més paraules grosses, amb Sumar intentant posar ordre al rebombori. Ja veurem si tot això acaba en una foto conjunta o en un altre intent fallit que ens explicaran amb un fil llarguíssim a les xarxes.
Al remat, la pregunta no és si les esquerres saben què passa. Ho saben. La pregunta és si seran capaces de deixar de mirar-se el melic abans que el terra desaparega davall els peus. Perquè el futur, això tan solemne que tots invoquen, no s’espera assegut. I el precipici, com sempre, no fa soroll fins que ja és massa tard.
