L’alcaldessa Catalá semblava molt més entenimentada que Mazón però dimecres passat, amb l’encesa de les llums de Nadal, va demostrar tenir el mateix trellat o el mateix desvergonyiment que el d’Alacant.
El cas és que l’acte d’encesa no va agradar gens als veïns de la Torre ni tampoc als de Castellar, pedanies de la ciutat que juntes compten 16 morts. Tampoc haurà agradat als de Paiporta, ni als de Catarroja, ni als d’Alfafar, ni als de Torrent… sens dubte que tothom hauria volgut, segurament, una arrencada de festes més discreta ateses les circumstàncies.
Siga com vulga, les circumstàncies de Catalá no són les de la gent normal, les de les persones que han patit la catàstrofe de la DANA. Catalá i Mazón viuen en realitats paral·leles. És per això que, ella, convertida en una princesa waltdisney de saldo enmig del record del fang, va tirar l’altre dia pel dret: va plantar un avet ornamental de 25 metres d’altura i va omplir el cel fosc amb les llums alegres dels focs d’artifici. L’acte el van amenitzar una colla de xiquets ben clenxinats i la desfilada de civil de les falleres majors repintades i repentinades per a encendre l’Estrella de la Solidaritat. Només va faltar un toc popular. Per exemple, la tabarra d’una banda de cornetes i tambors, executant els compassos de Triana llora tus penas o, milor encara, els del limno del per a ofrenar. Res de bachata o regetón perquè la senyora alcaldessa l’odia.
Un acte, val a dir, que, per a dissimular, es va disfressar d’homenatge a les víctimes. Fet i fet, Catalá hauria obligat a desfilar una alegre comparsa de moros i cristians pel mig de la plaça de l’Ajuntament i li hauria dit homenatge. L’hauria omplert de gàbies amb feres exòtiques i amb centenars de pallassos fent sonar les seues botzines i li hauria dit homenatge. Hauria posat al Titi i a Rosita Amores a cantar a duo en el balcó de l’ajuntament «La Marededueta» i, també, naturalment, li hauria dit homenatge. Quin fàstic! Quina coentor més insuportable!
I malgrat tot, prou que devia saber Catalá que a bona part de la ciutadania no els agradaria aquella festassa de dimecres passat. I què? La qüestió tot plegat és negar la realitat, girar full, que escampe el mal oratge, xutar cap endavant. Quedar bé, és clar, amb la clientela més propera. Tant se val que a pocs quilòmetres d’aquell aquelarre del tot innecessari siga ara mateix un infern.
Fins ara l’alcaldessa s’ha escapolit de la premsa. A penes ha dit res de la DANA llevat d’exigir a Madrid majors inversions per a la ciutat. Inversions, per cert, que vol gastar en fomentar encara més un turisme amb uns efectes nefastos per a la major part del veïnatge que, a diferència d’ella i de la seua cohort, viuen en aquesta vall de llàgrimes. Turisme, el més important ara segons Catalá és fomentar el turisme. Aquest turisme que ens arribarà, segons la seua companya d’esquadra Nuria Montes, gràcies als beneficis del canvi climàtic. En Oslo, París o en Berlín deuen estar morint-se de ganes de passar un estiu a casa nostra a 40 graus a l’ombra, de saber que se sent enmig d’una tempesta apocalíptica…
A Catalá, no li interessa la realitat. Ni a Rovira. Ni a Mazón. Ni a Montes… La realitat és allò que passa a la gent normal mentre ella i els seus viuen nodrits per la cobdícia i el pragmatisme polític. La realitat són aquelles riuades de rojos irats clamant justícia a les portes de la Casa Gran com si «ells» tingueren res a veure amb els designis del destí. La realitat és el rostre dur de la tragèdia, la responsabilitat, els inconvenients d’una consciència individual i els d’una consciència col·lectiva. La realitat són els carrers devastats pel fang. Les persones que ho han perdut tot. La realitat no té a veure amb la vida, amb les seues vides.
