Ens passem la vida arriscant la pell. La immensa majoria de les vegades amb total inconsciència. El cas és que el dimoni ens tempta cada dia, ens asseu a taula i ens arrefila de braç la seua baralla de cartes marcades. “Hi ha molt a guanyar”, ens repeteix una vegada i una altra fent carasses.
Suposem el cas d’algú que està a punt de jugar, que potser voldria provar com ara T., flamant llicenciat que passa de poc els quaranta. Sorgit de les entranyes mateixes de les classes populars, tot li ha costat molt i molt i molt. Objectivament, i en comparació als seus companys de l’escola, no es pot queixar. A ells els ha tocat fer de manobres o de llauradors sense terra o de tristos escrivents d’oficina. En canvi, T. ha vist una miqueta de món i no s’ha hagut d’embrutar les mans per a endur-se el pa a la boca. Té dona i dos fills. Viu sota un sostre que, més o menys, li pertany i té una faena sense massa perspectives però que, de moment, i si més no per un parell d’anys, ningú no li pot llevar. La crisi econòmica, però, la pitjor que mai no s’ha vist des del crack del 29, li alena al bescoll. És un alè pudent, de cos podrit. Els noticiaris cada dia parlen de gent que s’estimba cap per avall des dels seus habitatges per acabar esclafats contra el terra, als peus mateixos dels membres de les comitives judicials que certifiquen els salvatges desnonaments. (Cal saber que tots els membres d’aquestes comitives duen per prescripció mèdica entre les bragues o els calçotets un exemplar de la puta Constitució). T. no pot dormir pensant en aquells cossos rebentats. La por se’l menja per un garró. I vet ací que un dia un amic seu alemany el convida a passar uns dies d’estiu amb la família a Berlín. C. és un empresari d’èxit que viu en un ampli i luxós apartament amb la seua dona, L., a Mitte. També tenen dos fills de la mateixa edat que els de T. i M. Els matrimonis es van conèixer en un viatge organitzat que van fer fa un parell d’anys, abans del cataclisme, per Itàlia. En saber de les seues angoixes, C. li ofereix un lloc de comercial a la seua empresa. Òbviament, haurà d’aprendre alemany i, també, ensinistrar-se en l’ofici, familiaritzar-se amb les vendes i els productes que fabrica però tot té arreglo i C. n’està convençut de les qualitats del seu amic. T. li agraeix de tot cor l’oferta. Els alemanys de crisis no en tenen o almenys no deixen al carrer als de la seua tribu. L’oferta és temptadora però també un repte i un problema seriós per a l’estabilitat de la parella. M. deixa les coses clares: jo a Berlin no me’n vaig ni morta. Així les coses, tornen a València a les seues vides, tan confortables com insegures enmig d’aquella tempesta econòmica que veuran com s’endú per davant molts dels seues amics, parents i coneguts, encara que ells se salvaran i anys a venir, tan pobres com han sigut sempre, pensaran si no haurien prosperat en aquell país, en aquella ciutat a la qual no han tornat mai.
Parlem ara de S. i de W. Tots dos s’han retrobat després més de vint anys de separació, de no saber res l’un de l’altre. L’encontre, fa un parell de mesos, va ser casual. Es van trobar en la cua de la caixa d’una botiga de roba en un centre comercial de la ciutat. La vesprada de l’endemà la van passar junt en l’habitació d’un hotel del centre. Cap dels dos havia sentit mai aquella sensació d’eternitat ni tan sols quan van ser joves i els seus cossos es delien per un plaer sense límits. Estan a punt de fer els cinquanta. Des que s’han trobat es pregunten nit i dia, entotsolats, què els va separar, per què es van separar. Han estat ignorant-se durant tota una vida i ara resulta que no poden estar l’un sense l’altre. S. només ha tingut una filla que ara és a punt de fer el batxillerat. W. En té tres, de fills. El major ja ha fet els vint i vol escampar el poll però els menuts, de dotze i vuit, encara donaran molta guerra. Sobretot el més menut, que pateix d’un trastorn de conducta. S. diu que és molt feliç amb el seu matrimoni. W. diu que també. S’ho diuen nus, abraçats, mentre ell li mossega el mugró d’un pit i ella, estremint-se, li demana que entre dins seu. Molt sovint es demanen si no haurien de fer el pas i reprendre junt la vida que no van fer dues dècades enrere. En algun moment semblen disposats a trencar les seues famílies i instaurar-ne plegats una de nova que no s’assemble a res del que han viscut amb les seues respectives parelles. Tot és com garbellar aigua. Un dia, S. proclama en silenci que aquell amor, aquell desvari, s’ha acabat. Prefereix continuar arriscant amb el que té. W. accepta resignadament aquell silenci de la seua amant i deixa d’empaitar-la. Com siga, al cap d’uns pocs anys tots dos s’hauran divorciat i hauran conegut altres homes i altres dones pensant que tots eren S. o W., buscant S. o W…
Les cartes sempre estan marcades. Aquests dies, mentre pense en les crisis i els suïcidis quotidians que cometem i el futur incert que a tots ens assetja, rellegisc La contra vida de Philip Roth. Ací un resum: Nathan Zuckerman, dentista, amb una vida familiar sense sobresalts, un dia descobreix el sexe amb una avidesa pròpia d’un adolescent. Nathan es tira tot el que es mou, alegrement, curull de vida. És el premi, potser, al que ha sigut fins aleshores una vida matrimonial convencional, sense massa interès. Un dia té un atac de cor que li mata el piu, que li mutila la seua alegria. El metge li diu que no passe pena, acabarà acostumant-se a aquella trista castedat, que encara és jove i en uns anys la medicació farà miracles i quasi segur que podrà recuperar les seues ereccions. L’alternativa és una operació molt riscosa. Podria morir. Paga la pena? Nathan no té espera. Vol jugar. I a l’última, s’acaba quedant a la taula del quiròfan. Jugueu?
