El meu amic Abel Guarinos em va fer anar a veure l’estrena de <3 U Carme. Disciplinat, vaig entrar en una sala de cine plena, amb mirades expectants i una atmosfera de primera vegada que ja anunciava que no seria una sessió qualsevol. Aquella nit, entre la curiositat i la sorpresa, vaig descobrir un film que no es conforma amb la bona consciència. I, uns dies després, com estem tots connectats, Manolo Gil em va passar la seua crítica publicada a El Hype a través del WhatsApp. Llegir-la així, amb la immediatesa del missatge, em va fer sentir que no era només crítica, sinó conversa. Ell ha posat el dit a la nafra; jo vull desplegar els ecos que aquesta ferida obri. Perquè la picor intel·lectual de la qual parla Manolo jo també l’he notada fins a les ungles. I sí, fa mal.
Durant anys hem tolerat un cinema de la diversitat funcional que no és altra cosa que un Sant Sopar de la bona consciència: films que s’endollen directament a la vena de la sensibilitat fàcil, que et fan plorar a terminis fixos i que, al final, no et diuen res. Aquesta fórmula de la mascota emocional amb violins de fons, que et neteja la culpa mentre et ven un caramel de supermercat, ha convertit la diferència en decoració i l’ésser humà en un subjecte a penes folklòric. I enmig d’aquest panorama de sucre de sobre arriba Mariola Morera Català i ens planta <3 U Carme a la cara. No ho fa amb mitges tintes, sinó com una pedrada llançada a mig estany, que fa sonar la campana de l’alarma. Ací no hi ha happy end, ni moralina, ni producte de consum a l’ús. Ací hi ha una càmera que mira, i que no tanca els ulls. Això és un acte de cinema, però sobretot un acte de fe en la realitat. Morera Català, amb la seua germana Carme al centre de la pantalla, practica una política de la mirada que recorda les velles lluites veïnals: plantar la càmera davant del que molesta, del que la societat prefereix amagar sota la catifa de la “normalitat”.
La quotidianitat, aquesta que tantes vegades menyspreem com a poc cinematogràfica, esdevé en aquesta pel·lícula un terreny sagrat i, de vegades, ferotge: primers plans que quasi ens tallen la respiració, silencis que pesen com pedres i, sobretot, l’esclat de les reaccions imprevisibles. El miracle és que Morera ho fa sense deshumanitzar mai, mantenint l’equilibri entre la cruesa i el respecte. Quan veus les imatges, t’assalten ecos de Francesc Jarque, d’aquella manera de dignificar la gent del carrer només mostrant-la, sense filtres. La dignitat, en el cas de <3 U Carme a la cara, no és un obsequi del director, sinó un fet innegociable que la càmera mostra.
Per moments, la sentim com una Chantal Akerman valenciana, una Akerman que ha passat per la terra de l’espontaneïtat. També hi ha el punt de Diane Arbus, que ensenyava allò que fingíem que no existia. Però Morera no plagia: dialoga. I aquest diàleg és la gran fortalesa del film. Com diu Gil, que es rode sense guió és la clau que ho explica tot. La càmera observa, acompanya, espera, i només després, a la sala de muntatge, decideix què ens ha d’explicar. Això és el cinema entès com a pregunta oberta i mai com a catecisme. Morera es permet fins i tot trencar la quarta paret amb una naturalitat que faria somriure Brecht, però sobretot qualsevol espectador fart de veure films on l’artifici intenta amagar que el cinema, tot, és una construcció.
I aquella seqüència onírica final… Ai, Senyor. Aquest descens al fang, a l’aigua tèrbola i a la boira és una d’aquelles imatges que se’t queden clavades i que et fan rumiar un parell de dies. Hi veig un eco primitiu, d’aquells que et porten sota la pell del món, com si fora el mateix Pasolini. Carme s’hi rebel·la, fuig de la ficció (si és que n’hi ha) i entra en la seua pròpia nebulosa personal. I nosaltres la seguim. Sense entendre-ho tot —que no cal—, però amb la certesa que allà hi ha una Veritat amb majúscules. És com aquella conversa de bar, incòmoda, quan algú diu en veu alta allò que tots pensen però que ningú no s’atreveix a dir. Et fa abaixar els ulls, però alhora t’empeny cap a una veritat que no es pot esquivar. Aquest cubicle enmig de la plaça, descrit amb encert, per Manolo Gil com un “Shibuya de Tokio”, però que jo veig com una rotonda urbana, al voltant de la qual la gent circula sense aturar-se mai, és el colp de gràcia: la soledat a la vista de tothom, però absolutament inviolable. La soledat que no es pot resoldre amb eslògans de tassa de cafè ni amb discursos motivadors. És la soledat de cadascú de nosaltres. El que més ens molesta de <3 U Carme és que ens obliga, ens força, a admetre que la societat encara tracta la diversitat com un decorat. I Morera Català ens diu: prou escenografies. Mireu la persona, no la categoria.
Aquesta òpera prima és un manifest contra la mania de buscar una normalitat que ningú no sap què és. Morera ho diu clar, sense subratllar-ho: no existeix la normalitat. Existeixen les persones. I són opaques, contradictòries i, sobretot, diverses. Totes tenen dret a ser sense haver de passar per cap filtre estètic. En aquest temps de pantalles que ens anestesien la mirada, <3 U Carme és un colp de realitat. No és cinema per sentir-nos bons, sinó cinema per sentir-nos vius. I això, en un país tan acostumat a mirar cap a un altre costat, és un acte de revolució més gran que qualsevol proclama.
La pel·lícula ha comptat amb la participació de l’Institut Valencià de Cultura i d’À Punt Mèdia, produïda per PTMedia i amb el suport de la Diputació de València, la Fundació Baleària, la Fundació Gesmed i Carmencita. Un entramat de complicitats que fa possible que un cinema valent i necessari arribe al públic.
