«No veo una tercera vía entre el comunismo i la extinción»
Franco «Bifo» Berardi (El tercer inconsciente, 2022)
Sempre més: el patró de funcionament del capitalisme
El capitalisme és, bàsicament, un sistema econòmic mundial. És una forma de producció i de dominació, una dinàmica d’inversió i expansió, una implacable maquinària de despossessió, de producció de desigualtats i de concentració corporativa de riquesa. Un sistema que necessita d’un continu subministrament de «combustible» material i immaterial per a funcionar i facilitar el «creixement» continu. Però el capitalisme també és una cultura global, un ordre polític burocràtic basat en l’Estat, la violència i la tecnocràcia. Així mateix, el capitalisme és una cosmovisió hegemònica de tints religiosos, una fàbrica de subjectivitats servils i consentiments inconscients. A més, funciona com una formació social corrosiva que envaeix, colonitza, afecta i actualment amenaça a la totalitat de la vida en el planeta.
Però el capitalisme, com a sistema-món amb segles d’antiguitat, també és flexible, adaptable, proteic i prometeic. Obscenament excitant, seductor i camaleònic. Lluminós en la seua façana. Per això plantegem un exercici, entre impressionista i didàctic, per a caracteritzar-lo en la seua prodigiosa adaptabilitat mitjançant el recurs a la metàfora dels colors. El capitalisme brilla constantment a tot color, i per això enlluerna amb els seus neons, centellejos i efectes especials. Les grans pantalles publicitàries en les metròpolis globals, sempre enceses i emetent constantment suggestius cants de sirena, poden constituir un bon símbol d’eixe capitalisme lluminós que quanta més llum emet i més energia consumeix, més pretén ocultar el seu enorme i creixent foscor. De manera que intentarem descompondre eixa llum encegadora que emet el capital revelant els colors que la conformen, que en realitat es corresponen amb les diverses metes i mecanismes del sistema per a garantir la seua autoreproducció.
La nostra especulativa proposta està inspirada l’adaptació d’una certa versió de la teoria de sistemes, ja que entenem que pot aportar claredat expositiva i facilitar la comprensió de la metàfora dels colors per a abordar de manera divulgativa la calidoscòpica naturalesa del capitalisme. En este sentit, la interpretació que Fritjof Capra realitza de la teoria de sistemes pot ser d’especial interès, per ser aplicable també al sistema capitalista. Segons la concepció de Capra, que ací adaptem lliurement, es poden distingir quatre conceptes fonamentals per a entendre el funcionament d’un sistema: patró, estructura, procés i significat.
El patró es definix ací com la capacitat del sistema per a autoorganitzar-se dinàmicament, és a dir, expressa el seu principi d’ordenació inherent, que determina les característiques essencials del sistema. Aplicat al capitalisme, el patró d’organització bé es podria definir com la lògica profunda que ho anima, genera i dona forma, això és, la compulsiva necessitat d’una reproducció ampliada i constantment maximitzada de la taxa de guany i dels beneficis (créixer, guanyar sempre més com thelos, o propòsit), tot això mitjançant l’explotació sistemàtica i psicopàtica de recursos materials, de les persones i de la biosfera. O com propugna Stephan Lessenich amb el seu concepte de «societat de l’externalització», el patró històric subjacent al capitalisme posseïx un essencial component de correlativitat, perquè implica concentrar jeràrquicament el benestar en els centres del sistema (viure relativament bé) a costa d’externalitzar el malestar en les seues perifèries empobrides (viure molt pitjor). Un mecanisme, afegix Lessenich, que compta amb l’aprovació tàcita i la participació activa d’àmplies majories socials de les àrees hegemòniques del sistema.
El segon tret fonamental d’un sistema autoorganitzat és la seua estructura. Mentre que el patró és la forma intel·ligible d’autoorganització d’un sistema, l’estructura és la manifestació física d’esta forma. L’estructura d’un sistema, segons Capra, és l’encarnació física del seu patró d’organització. Per a Capra, el patró expressa la forma, l’ordre i la qualitat amb què funciona el sistema, mentre que l’estructura al·ludix a la substància, la matèria i la quantitat en què aquell es plasma. Des del nostre punt de vista, en el capitalisme l’estructura al·ludix a tres variants estructurals històriques amb les quals s’ha expressat estratègicament el seu patró d’organització. Tres variants, cal subratllar-ho, que lliuren tres guerres: una civil entre elles mateixes, una de classe contra els seus respectius pobles, i una ecocida contra el planeta (Gaia), perquè la guerra permanent és inherent al capitalisme i constituïx el seu principal tret antropològic.
La fortalesa del camaleó: els colors de l’estructura capitalista
La primera de les variants estructurals correspon al capitalisme blau. Este ha solgut ser el color característic dels partits liberals occidentals més o menys conservadors, autèntics gestors polítics del capitalisme clàssic liberal i la Revolució Industrial (des de mitjan segle XVIII), amb els seus dogmes sobre les virtuts del lliure canvi i la propietat privada, la màgia de la mà invisible del mercat, els assoliments de la competència, l’exquisida imparcialitat del dret modern, i eixa riquesa per degoteig basada en l’egoisme particular, tot això tanmateix desmentit per l’omnipresència d’un Estat fort, aparentment democràtic, però sempre prest al proteccionisme, a l’imperialisme i a l’autoritarisme (segles XIX i XX). El capitalisme blau es reinventaria des dels anys 70 del segle XX com a neoliberalisme salvatge i global sota protecció estatal i corporativa, i actualment estaria molt ben representat per una variada gamma de blaus expressats per les banderes i logotips que enuncien tant il·lusions beatífiques (l’ONU com a benèvol capitalisme que promou una civilització de la pau, la llibertat i la cooperació; la Unió Europea en tant capitalisme democràtic del benestar; el Fons Monetari Internacional com a garant de l’«estabilitat» financera; el Fòrum Econòmic Mundial-Fòrum de Davos com a àgora de reflexió sobre els grans problemes mundials), com les més crues realitats bèl·liques (l’OTAN, sinistra encarnació del complex militar-industrial).
La segona variant és la del capitalisme marró, sinònim del feixisme, per l’al·lusió al color de les «camises marrons» nazis. Este model de capitalisme correspon als règims feixistes de la primera meitat del segle XX, quan unes certes faccions de les classes dominants occidentals, especialment a Alemanya i Itàlia, i en certa manera també el Japó, van apostar per superar la crisi econòmica de 1929 i contindre el perill de la revolució proletària. I ho van fer patrocinant estats feixistes fortament militaritzats i amb ànsies bèl·liques, dirigits tant a l’enquadrament vertical, jeràrquic i policial de les seues respectives poblacions com a la implementació de polítiques exterministes actives. Derrotats estos règims en la Segona Guerra Mundial, el feixisme sembla reinventar-se després dels impactes generats per la crisi de 2008, i ho fa de tres formes: com a neofeixisme o nacionalpopulisme transvestit d’autocràcia electoral neoliberal, a l’estil de líders com Trump, Putin, Bolsonaro, Johnson, Meloni, Le Pen, Orban o Modi; com a implacable teocràcia islamista inspirada en l’experiment «revolucionari» iranià o en els fonamentalismes sunnites; o esbossant una agenda ecofeixista corporativa orientada cap a un potencial exterminisme d’abast mundial, que ja està insinuant-se obscenament en les cada vegada més nombroses «zones de sacrifici» del sud global. En suma, el capitalisme marró o feixista es fonamenta en la combinació explosiva de polítiques de totalització cultural, moviments de secessió dels privilegiats, pràctiques d’exclusió social radical (racisme, xenofòbia) i horitzons de supressió genocida.
La tercera variant es referix al que podríem denominar capitalisme roig, en la mesura que al·ludix a aquells règims sorgits a partir de la influència de la Revolució Russa de 1917, batejats eufemísticament com a «comunistes» o de «socialisme real», però que ocultaven un capitalisme estatal monopolitzat per un Partit-Estat, inspirat sobre el paper en una barreja de teoria marxista, tàctica leninista i dictadura estalinista. Plans quinquennals, militarització social, ortodòxia doctrinal, burocràcia desmesurada, industrialització estatal, camps de «reeducació», imperialisme camuflat entre proclames emancipadores i elits blindades sota mil al·lusions a la «democràcia popular». Un model canalitzat opcionalment mitjançant la via soviètica, la via maoista o a través de la via «un país, dos sistemes» de la Xina contemporània. Amb tot, el capitalisme roig, fins i tot havent tret a extenses poblacions de la pobresa extrema i el patriarcat més tradicional, s’hauria caracteritzat, essencialment, per estar molt centrat en l’extracció, la producció i la contenció tant de la competència del capitalisme blau com del comunisme potencialment real.
Una subvariant híbrida, a mig camí entre el capitalisme blau i el socialisme invocat pel capitalisme roig, seria la del capitalisme taronja, situat en el marc de la democràcia liberal, i que correspondria a la convicció que és possible transformar en un sentit progressista el sistema des de dins. Seria bàsicament el cas de la socialdemocràcia, lligada a les conquestes històriques de la classe obrera occidental, amb les seues aspiracions de conjuminar llibertat regulada de mercat, igualtat d’oportunitats i benestar ciutadà. Però també entrarien en esta categoria els projectes «bolivarians» llatinoamericans, focalitzats en la disminució de les desigualtats socials, la reivindicació indigenista, l’antiimperialisme i el desig de consolidar la democràcia política electoral.
No cal dir que estes variants estructurals capitalistes, totes elles fervents defensores del «creixement», tenen en comú una mateixa base energètica que les alimenta per igual: la definida per l’explotació, ús i mitificació dels combustibles fòssils (lignit, hulla, petroli i gas natural), materialitzada en un industrialisme fòssil en declivi i responsable últim del col·lapse ecosocial en curs. Per això bé es pot parlar d’un rerefons energètic de capitalisme negre: productivista, depredador, tecnodepenent, brut, contaminant i decididament ecocida.
A més de les variants capitalistes assenyalades, estan les adaptacions estratègiques adoptades pel capitalisme per a reciclar-se, sostindre’s i resignificar-se en temps de crisi multidimensional del sistema, possibilitant nous cicles d’acumulació. Dit d’una altra manera, durant les últimes dècades el capitalisme ha anat trobant-se amb els seus límits més durs, que li han portat de poder reproduir-se en un context secular d’abundància a haver de fer-lo en un panorama sobrevingut d’escassetat, derivat de la seua pròpia dinàmica corrosiva. Davant l’esgotament sistèmic, el «capitalisme cansat» (en expressió de Luís Arenas) requerix trobar noves oportunitats d’extracció i negoci, així com disposar de renovats mecanismes de legitimació.
La primera de les adaptacions estratègiques remet al denominat capitalisme verd, que presenta diverses manifestacions que van des de les ficcions mercadotècniques en presumpta clau ecològica del greenwashing, passant pel socioliberalisme ecològic (fusió «verda» entre socialdemocràcia i neoliberalisme), fins als programes polítics del Green New Deal (com a reversió tecnooptimista regulada de la crisi ecològica). En última instància s’incentiva la il·lusió que és possible compatibilitzar «responsablement» el desenvolupament sostenible i el consum massiu amb els mites del progrés i el creixement econòmic, conciliant esta compatibilitat amb els límits ecològics que deriven del fet de viure en un planeta finit. Per descomptat, mentre s’aposta retòricament pel desacoblament de creixement i consum de recursos, el negoci i la concentració capitalista s’amplien i es materialitzen corporativament en termes «verds» i «renovables».
La segona adaptació estratègica correspon al capitalisme gris, que té a veure tant amb el clàssic ús de la tecnologia i la tecnocràcia per a desenvolupar la indústria i les finances – amb la ciència normativa d’escudera -, com amb la posada en marxa d’una sort de capitalisme cognitiu, virtual, informacional o de «plataforma» (Nick Srnicek), basat en l’extracció i explotació digital del coneixement en forma de dades. Unes dades generades pels usuaris en internet, a manera de matèria primera de la qual grans plataformes extrauen la plusvàlua. En aquest marc «productiu», les vides monitorades i precaritzades per l’economia digital del capitalisme de la vigilància, d’altra banda insostenible energètica i ecològicament, proporcionen la informació necessària que posteriorment és degudament processada i convertida en una mercaderia subjecta a la compravenda amb finalitats de lucre (Shosanna Zubhof). D’esta manera augmenta la capacitat psicopolítica de control i repressió per part de les grans corporacions, mentre es difonen glamuroses consignes entorn de les virtuts econòmiques de la intel·ligència («artificial»), la disrupció i la flexibilitat.
Existix una altra adaptació estratègica, centrada en un determinat nínxol de mercat, que es podria denominar com a capitalisme morat-rosa, que inclou la instrumentalització comercial dels discursos i idees emanats d’un ampli espectre de moviments socials reivindicatius vinculats a sectors i discursos tradicionalment discriminats, com el feminisme, el pacifisme, l’antiracisme, l’altermundisme, l’anticolonialisme, les causes revolucionàries, el moviment antinuclear, les reivindicacions en clau LGTBI+, la defensa de les minories, el medi ambient, els drets civils i els drets humans, o valors com l’equitat, la justícia social, la solidaritat i fraternitat. L’argument central, com assenyalen Joseph Heath i Andrew Potter, és que «la rebel·lió ven», de manera que el capitalisme pot obtindre beneficis econòmics, així com en termes d’hegemonia, en resignificar i assimilar com a béns de consum de masses les aportacions de la contracultura i les cosmovisions altersistèmiques. D’eixa forma, estes cosmovisions, degudament depurades, banalitzades i liofilitzades per la gran indústria cultural, acaben perdent el seu sentit polític contestatari o subversiu per a convertir-se únicament en una nova moda, que a més servix publicitàriament als interessos dels dominadors.
Per a abordar la quarta adaptació estratègica cal constatar una paradoxa: la fam d’espiritualitat i transcendència provocada per la condició destructiva del capitalisme contemporani ha il·luminat un nou «nínxol de mercat», el del capitalisme espiritual o capitalisme blanc. Este es referix a la creixent mercantilització de l’esfera psicoespiritual, despullada dels seus aspectes més profunds, crítics i transformadors. Com en altres àmbits de la producció i el consum, també en el domini del transcendent ha anat emergint un ambiciós mercadeig de creences, pseudoteràpies, «canalitzacions» i gurus de diversa procedència, amanides amb productes new age, ocurrències d’inspiració «oriental», tècniques de coaching, obres d’autoajuda i pràctiques meditatives adaptades per al «creixement personal». Tot això per a alimentar rendibles negocis sorgits de la desesperació existencial de tants individus davant un món a la deriva. L’espiritual abduït, absorbit i processament pel món dels negocis com a esperó del neoliberalisme i estímul per a l’individualisme i la resignació social. El sistema tancant el cercle: del weberià esperit del capitalisme al postmodern capitalisme espiritual.
Una carrera cap a l’abisme: el capitalisme com a procés
El tercer tret principal d’un sistema és el procés. Segons Capra, l’estructura física d’un sistema és resultat del procés de materialització del seu patró d’organització subjacent. El procés és l’enllaç entre patró i estructura. Per tant, des de la perspectiva dels sistemes existix un procés en curs a través del qual l’estructura del capitalisme es crea i es manté conforme al seu patró d’organització intrínsec, produint les seues innombrables manifestacions, que conformen la vida social contemporània. I amb elles també el seu possible col·lapse.
En l’essencial el procés ha consistit en el fet que durant segles el capitalisme, sempre externalitzant els seus costos, ha anat accelerant i creixent sense consciència dels seus límits, tot això en un context de negocis sense fi marcada per un horitzó d’abundància, progrés i beneficis. Però en les últimes dècades el procés ascendent s’ha frenat i virat cap a una era de crisi estructural, desordre sistèmic i un horitzó d’escassetat: l’«era de les conseqüències». Dit d’una altra manera, i utilitzant els suggeridors termes que empren Bernd Sommer i Harald Welzer, després d’una llarga «modernitat expansiva», el procés ara sembla dirigir-se de manera forçosa cap a una «modernitat reductiva». Esta descriuria la condició decadent, desintegrada i somorta d’un capitalisme groc (en realitat groguenc), com a sinònim de capitalisme crepuscular-tardorenc (en expressió de Juan Bordera i Antonio Turiel), i qui sap si de capitalisme terminal.
Craig Collins ens deixa una inquietant descripció del que pot ser constituir la deriva ja iniciada del capitalisme groc, la nova etapa del procés experimentat pel sistema. En opinió de Collins, un capitalisme assedegat d’energia i sense poder créixer, per força ha de tornar-se catabòlic, entenent el catabolisme com un conjunt de mecanismes metabòlics de degradació mitjançant el qual un ésser viu es devora a si mateix. Per a Collins, a mesura que s’esgoten les fonts de producció rendibles, el capitalisme es veurà obligat a obtindre beneficis consumint els béns socials que en un altre temps va crear. Al canibalitzar-se a si mateix, la cerca de guanys aguditzarà l’espectacular caiguda de la societat industrial, de manera que el capitalisme catabòlic traurà profit de l’escassetat, de la crisi, del desastre i del conflicte. Una genial seqüència cinematogràfica resumeix la situació: els germans Marx cremant «més fusta» perquè la locomotora que conduïxen embogidament, quasi sense combustible, continue funcionant, encara que resulta que la fusta l’extrauen desballestant els mateixos vagons del tren, que a poc a poc van desapareixent…
Segons Collins, les guerres, l’acaparament dels recursos, el desastre ecològic i les malalties pandèmiques es convertiran en les noves mines d’or. El capital es desplaçarà cap a empreses lucratives com la ciberdelinqüència, els préstecs abusius i el frau financer; suborns, corrupció i màfies; armes, drogues i tràfic de persones. Quan la desintegració i la destrucció es convertisquen en la principal font de beneficis, el capitalisme catabòlic arrasarà tot al seu pas fins a convertir-lo en ruïnes, atracant-se amb un desastre autoinfligit darrere l’altre. La qual cosa reflectix molt bé el que podríem conceptualitzar com a capitalisme del col·lapse. En síntesi: una rendible autodestrucció groga.
El paradís terrenal: el capitalisme com a significat
Per a Fritjof Capra existix un quart factor, el del significat, que ha de tindre’s en compte en l’estudi dels sistemes, perquè es referix al món interior de la consciència reflexiva en l’àmbit social sistèmic, que en el cas del capitalisme remetria als imaginaris, mites, creences, símbols, litúrgies, narratives i relats, que actuen com a factors cohesionadors i legitimadors del sistema.
Des d’este punt de vista es pot parlar d’un capitalisme daurat, en la mesura que expressa el mite d’un sistema que promet aconseguir una espècie de versió secularitzada i materialista del paradís terrenal. Un reencantament en format consumista de l’escatologia judeocristiana, amb el seu ideal de la terra promesa. En esta promesa s’inclouen totes les exaltacions de conceptes com a creixement, desenvolupament, emprenedoria, progrés, llibertat, riquesa, ciència, indústria, tecnologia, benestar, prosperitat, floriment, abundància, opulència i luxe. El capitalisme encarnant el mite de El Dorado, mentre la democràcia realment existent funciona com la seua fada protectora.
El problema consistix en el fet que, en l’actual fase catabòlica del capitalisme, les elits corporatives que el comanden semblen haver apostat per un imperatiu categòric kantià totalment invertit i pervertit. Se sintetitza, com sosté Lessenich, en la frase: «Viu i deixa morir», que vol dir externalització mundial dels costos sistèmics en totes les direccions, amb la seua tràgica reguera de murs alçats i abandons institucionalitzats, per a major protecció i benefici d’uns pocs centres dominants. I ací consistix el nucli de la qüestió: en què malgrat la galopant decrepitud del sistema, este manté encara actiu el poderós encanteri del seu significat. El capitalisme és essencialment un mite, i mentre es crea en ell massivament, quasi religiosament, les seues promeses sempre incomplides continuaran seduint i fascinant. El sistema col·lapsarà indefectiblement, però si el mite que el sosté col·lapsara abans, cosa poc probable però no impossible, encara podria haver-hi motius per a evitar els pitjors escenaris. Això, o treballar des d’ara mateix en un mite millor que no es base en la promesa sinó en el fer, en el suport mutu en comunió amb Gaia. Un mite l’esperança del qual en l’assoliment consistisca a no esperar.
