Cansament i impotència

El capitalisme actual reposa sobre dos pilars. El primer és la històrica i constant explotació tant de les classes populars com de la natura, que s’ha realitzat mitjançant la violència, l’expropiació i la coerció. El segon és la construcció sistemàtica del cansament i la impotència entre la ciutadania, a qui se li administra la droga del consumisme per desviar l’atenció del primer pilar esmentat. Això és especialment evident en els països «desenvolupats», mentre que en aquells empobrits per la lògica imperialista, l’explotació és encara més despietada i devastadora.

Efectivament, en el món contemporani el sistema impulsa una maquinària que induïx i reproduïx el cansament generalitzat entre les masses. Esta fatiga crònica, alimentada per un estil de vida estressant propiciat per la voràgine capitalista, no només esgota els cossos, sinó que també corroïx les esperances i la capacitat d’acció, causant dolor i sofriment. Les àmplies capes de la població es veuen atrapades en un cicle interminable de treball i consum, sense un respir per reflexionar sobre la seua pròpia realitat. Este cansament estructural conduïx a la resignació, a la desinformació i a l’escepticisme, propiciant la desmobilització política i una sensació d’impotència tant personal com col·lectiva.

La societat, inundada per les distraccions trivials generades per les grans corporacions capitalistes de l’entreteniment, es refugia en formes d’evasió que només servixen per a conservar l’ordre establert. Així es genera el consentiment que possibilita l’hegemonia capitalista. La sensació resultant és la d’anar tirant en el dia a dia, sense entreveure un horitzó de canvi real. La lluita per l’emancipació es veu ofegada pel pes aclaparador del sistema, que aixafa qualsevol intent de resistència sota el pes de la seua pròpia inèrcia. El capitalisme impulsa una cultura de l’excés i la productivitat que genera un cansament permanent entre la població. Les jornades de treball interminables, la precarietat laboral, el ritme accelerat de la vida urbana i la pressió constant per consumir més contribueixen a un estat d’esgotament generalitzat que tota una indústria farmacèutica intenta alleujar, encara que a costa de fomentar un nombre creixent d’addictes als medicaments. Este cansament no només afecta físicament, sinó que també soscava la salut mental i emocional de les persones, creant una sensació de vulnerabilitat respecte al mateix benestar i al futur. Les desigualtats socials i econòmiques agreugen encara més esta situació, ja que les persones amb menys recursos tenen menys possibilitats d’alliberar-se del cansament o buscar temps de qualitat per a la seua autorealització.

En este context, els individus es troben atrapats en un cercle viciós en què la falta d’energia i motivació per canviar les coses s’alimenta a si mateixa. Això fa que moltes d’aquells opten per conformar-se amb el que tenen i buscar refugi en formes d’entreteniment passiu o evasius. La publicitat, els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens bombardegen amb missatges que ens insten a consumir més, a comparar-nos amb els altres i a buscar constantment la validació externa. Això crea una sensació de buit interior i de desconnexió amb nosaltres mateixos, ja que sempre ens sentim inadequats o insatisfets amb el que tenim. A més, la manca de suport institucional derivada de les polítiques neoliberals agreuja encara més esta situació. Les situacions materials precàries, el desmantellament de d’infraestructures de suport i la falta de polítiques redistributives que aborden en profunditat les desigualtats econòmiques contribuïxen a mantenir a extenses capes de la població en un estat constant de desgast i vulnerabilitat.

Les institucions i les elits de poder reforcen esta perversa dinàmica, mantenint les estructures de desigualtat que reforcen el cansament i la desesperança. Els governs, en lloc de respondre a les necessitats reals de la població, protegixen els interessos dels poderosos i imposen polítiques que minimitzen les possibilitats de canvi i transformació. Això crea una sensació de què no hi ha alternativa al sistema, de què és l’única opció possible.

No obstant, tot i l’espenta de les forces estructurals que ens empenyen a acceptar esta situació com a inevitable, és crucial recordar que el canvi és possible. La història està plena d’exemples de moviments socials i canvis transformadors que han aconseguit desafiar les estructures de poder establertes. Això implica reconéixer el poder col·lectiu de les classes populars, la força de l’ajuda mútua i l’autogestió, la possibilitat de treballar junts i juntes per lluitar contra el cansament estructural i construir un futur en què tothom puga viure amb dignitat i plenitud. Mitjançant la pràctica activa de la solidaritat, la resistència, la resiliència, l’esperança activa i la creació de comunitat, és possible anar superant la sensació d’impotència. Però es tracta d’una tasca monumental si és que es vol anar diluint la sensació de resignació i el sentiment d’impotència. El sistema de segur que s’oposarà i farà tot el possible per a mantindre a la gent de genolls i desmotivada. Per esta raó es necessita valentia, determinació, perseverança i solidaritat, ja que és l’única manera de buscar un camí de transformació i emancipació, encara que siga aprofitant alguns intersticis del sistema per sembrar llavors de vida digna, plena i autènticament democràtica.