Diuen que Blaise Pascal, que era molt sabut, va dir la famosa frase: «si penses una cosa, has d’actuar com penses, perquè, si no, acabaràs pensat com actues». He recordat la frase de Pascal perquè avui, que escric, m’ha perseguit, per tots els llocs, la paraula coherència. La primera vegada que m’ha aparegut la parauleta ha sigut mentre em feia la cervesa, després de caminar una bona estona, per vora riu. Ja a casa, he engegat la tele, a través de l’ordinador, i he sentit com la tertuliana Afra Blanco demanava la dimissió d’Isabel Díaz Ayuso i explicava que havia de dimitir per coherència, cosa que diu que no té la presidenta de la Comunitat de Madrid, quan es refereix a ella mateixa i al cas de la seua parella que ha estat denunciat per la fiscalia: «Ayuso ha demanat dimissions a rivals per qüestions molt menors que feren, suposadament, les seues parelles, inclús causes que ja estaven arxivades».
Després de la sesta, m’he posat a llegir una estona els Diarios de Rafael Chirbes i em trobe un trosset sobre les fal·làcies i incoherències de la premsa. Conta que un diari important de l’Estat publicà unes fotografies de la mansió de Berlusconi preses amb teleobjectius, en les quals es veien xiques nues o seminues al voltant d’una piscina. I un home madur, amb el penis erecte, xerrava amb una d’elles. Per justificar la seua intromissió en la vida de Berlusconi, el diari va fer un editorial en què l’acusaven de confondre la cosa pública amb la cosa privada que és precisament el que, segons Chirbes, va fer el diari publicant les fotos. I, per rematar el tema de la intromissió en la vida privada, Chirbes afegeix que arguments semblants esgrimeixen els socialistes per mostrar les fotos de Pedro J. amb una prostituta que li deien Exuperància. Després, diu Chirbes, que es va saber que era un esquer. I vingueren els acudits sobre els gustos i les pràctiques sexuals del director del periòdic que pagava així l’atreviment d’haver denunciat els escàndols de corrupció del PSOE. Chirbes sí que era coherent amb la seua animadversió pels socialistes. No podia amb ells: «Els tinc tanta mania». La frase ho evidència: «Savonaroles disfressats d’anarquistes: crec que eixe doble llenguatge socialdemòcrata m’irrita encara més que la moralina de la dreta».
Per finalitzar encara em ve al cap una de les llegendes més famóses sobre la coherència. Una dona portà, des d’un lloc molt llunyà, el seu fill a veure Gandhi. En arribar-hi, li demanà que, amb la seua autoritat moral, recomanara al xicot que no menjara dolços. Gandhi va dir a la dona que tornara tres setmanes després. A les tres setmanes, la dona tornà i Gandhi s’acostà al xiquet i li va dir a l’orella que no menjara dolços, perquè era dolent per a la salut. La dona li preguntà per què no li ho havia dit tres setmanes abans i així s’hauria estalviat un segon viatge des de tan lluny. Gandhi li contestà que tres setmanes abans ell també menjava molts dolços i no li podia aconsellar una cosa que ell no feia. «Cal ser coherent», li va dir a la dona.
