Rau entre els meus llibres un titulat Diccionari per a ociosos l’escriptor del qual és el nostre Joan Fuster i Ortells. Convindreu amb mi que els castellans són unes atxes que per tal de significar-ho més rotundament diuen “bulos” i nosaltres, més prosaics, diem de la mentida que “és com un cabàs.”
De Fuster, sabem que no té cap deixalla sense esporgar, ja que ens diu que “mentir” és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general són mals mentiders: se’ls coneix que menteix. Una falsedat no hauria de ser honorablement qualificada de mentida, sinó quan és perfecta: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables.
I segueix Fuster amb els seus enraonaments: “Les mentides poc convincents, a més a més, tenen el desavantatge de desacreditar qui les propaga. En l’ordre de les relacions normals d’home a home, el principi de credibilitat és essencial; hem de creure el nostre interlocutor perquè sigui possible d’entendre-s’hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veritat. Amb un bon mentider ens podrem entendre –o malentendre-, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant”.
Tot em ve al cas perquè l’inefable expresident del País, en Carlos Mazón Guixot, prototip de mentider convulsiu, ara rau en l’última fila del parlament, amb un sou modificat a l’alça, amb la pell bronzejada pel sol, sota el paraigua del seu estimat correligionari Juanfran Pérez Llorca, un altre que tal pare Pasqual, que ha endollat la seua parella a 30 metres d’on ell radica. Enllà veurem com resta balons fora, perquè ha estat denunciat per eixe motiu per l’oposició parlamentària.
Diuen que les democràcies són les benefactores del poble, i un servidor, com molts d’aquest poble amb el seu idioma de tota la vida vilipendiat, ha trobat unes paraules pronunciades per José Martí en una festa oferta per la Societat Literària Hispano-Americana als delegats de la primera Conferència de Nacions Americanes. Fou el primer discurs de vertadera substància, segons apunta Jorge Mañac, en què l’origen i formació de les dues Amèriques restà contrastada amb dues estampes breus i enèrgiques del conferenciant José Martí que hi disposava de la paraula.
“Senyors:
A dures penes encerta el pensament, a la vegada trèmul i desbordant, a posar en la veritat que encomana la discreció, el content que ens sobrepassa les ànimes d’aquesta nit memorable. ¿Què es pot dir del fill empresonat, que torna a veure la seua mare per les reixes de la seua presó? Parlar és poc, i és quasi impossible, més per l’íntim i desordenat content, pel bon grapat de records, d’esperances i temences i no poder donar-li expressions dignes.”
No podria escriure un rengló més, sense els versos del meu admirat Vicent Andrés Estellés, i ara més que mai, ja que tant a ell com a Joan Fuster, els criminals més criminals que mares hagen parit els dediquen mil enutjos. Així que, amigues i amics, vos deixe amb “La collita”:
“Passen els dies, i pengen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes. Passen els dies, i renten la sang en les estovalles. Passen els dies, i creixen, llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes. Passen dies, i deixen silenci i pols per on passen. Amb silenci prosperen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes. Els greuges les ofenses, el repertori de faules. Passen els dies i deixen quallant l’oli de les llànties. La por en les cantoneres, la sang rebentant els cànters. Amor amunt, venen llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes. Passen els dies, i deixen caure insults i caure pactes. Passen els dies i pengen les llàgrimes en els arbres. En els arbrers, en el vent, llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.”
