Algú ha escrit que els espècimens boomer vivim en un paradís. Els diumenges a la vesprada ballem country line dance sota cels entapissats d’estels fulgurants abans d’entaular-nos en restaurants caríssims. A l’estiu i a la primavera, a l’hivern i a la tardor… viatgem a països exòtics a preus rebaixats dels quals tornem, al cap de molts dies, entonats i saludables, als nostres confortables habitatges de propietat. Uns han anat a caçar elefants, uns altres a donar menjar als cocodrils, la majoria només a gaudir de les vistes de les ribes del Mekong o a fer un tast de l’eternitat a les Maldives.
Follem com micos, bevem a gallet els millors vins dels cellers més exclusius, ens nodrim de menges delicioses de les quals no en sabem ni dir els seus noms. Per si no fora prou, els excel·lents metges de la salut pública que paguen els nostres joves amb enormes sacrificis, ens guareixen els càncers de tota mena, les pròstates matxucades, els esquelets foradats, els fetges, ronyons i pulmons, les vesícules… En no res, els americans, així que acaben amb els ossos polars i els iranians i els veneçolans i els panamenys i els inuits i fins i tot amb els seues propis desgraciats, inventaran la màquina de rejovenir i als boomers ja no ens caldrà ni que passem pel CAP… booooom!!!!!
En aquest paradís el major dels problemes és com tenir temps per viure la vida o, si es vol, per desviure dia a dia la mort que, encara que no vulguem, la tenim més a prop que moltes altres espècies humanes d’aquesta societat tecno-idiota, desigual, cruel, incomprensiblement inhumana.
Es veu que els de la nostra espècie -segons s’ha escrit- ja vam nàixer predestinats a aquesta existència de luxe. Arribarem al món quan al dictador Franco ja només li quedaven unes poques dècades d’assassinar. Temps de sueques rodones rostint-se a les platges de Ponent o del Postiguet, temps de Benilovers ardentes, temps d’opulència… Sense notícia de les fàbriques de la gèlida alemanya, dels camps d’esclaus de la Provença, de les fosques chambres de Paris per a nouvinguts. Sense notícia dels trens embotits de miserables en destinació al reialme de la prosperitat pròspera propiua i alhora gairebé inabastable. Tampoc no vam viure la crisi dels setanta, ni la dels noranta, ni la dels dos mil. Algú se’n recorda ja d’aquell pis que va tenir, que gairebé li van regalar? Algú se’n recorda ja d’aquells salaris? Que hi ha algú que se’n recorde de les tedioses discussions als platós de si calia o no calia parlar d’aquells suïcidis quotidians per impagament hipotecari? Em referisc als suïcidis d’altura. Als del balcó cap per avall fins caure a pes als peus de la comitiva judicial.
Ah! El paradís dels boomers... En trobareu rastres d’aquest meravellós món a totes les ciutats de l’Espanya de la modernitat, en tots els pobles grans i menuts, per tot arreu. Boomers feliços treballant als edificis en construcció braç a braç amb una munió de joves marroquins, d’operaris llatinoamericans. Boomers vidus o solters vivint en harmoniosos colivings o en habitacions d’hostal o en habitacions i punt. Saludables boomers que viatgen del pis de lloguer al CAP de la cantonada de casa procurant que no els hi caiguen els pets. Boomers riallers, boomers rics riquíssims de cagar-se que amb les seues pensions o salaris mantenen una tropa de fills i potser fins i tot de nets. Boomers contents, contents, contents de l’hòstia amb els seus conys secs i els seus pius flonjos i els seus genolls artrítics!
I vet ací que, pel que sembla, la felicitat d’aquesta espècie mantinguda per l’Estat, parasita, improductiva, egoista, aparentment eterna, molestament eterna, perillosament eterna representa la infelicitat dels X, Z, i hòsties… Ben mirat, són un tap, una despesa, una provocació. El millor seria que desaparegueren com més aviat millor. No és la primera vegada que s’ha somiat amb aquesta possibilitat. Vull dir en la d’un extermini civilitzat -simbòlic, fins i tot- de l’espècie improductiva, digueu-li de l’espècie boomer o si voleu digue-li de l’espècia bumar.
La solució sembla realment fàcil. Convertir el paradís en un infern encara que aquest paradís només siga un miratge dins d’un malson real.
