Que vivim en un món en què hi ha un excés d’informació que provoca en els receptors una incapacitat per a comprendre-la i assimilar-la és, com diria el pandorgo de Mazón (i utilitze aquest substantiu seguint l’accepció històrica del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll i no l’actual del DNV), un fet fàctic. Aquest fenomen té un nom: infoxicació. Encara que sembla que la notícia es va publicar fa uns quants dies, m’he assabentat tard i a través d’una xarxa social que la Generalitat Valenciana ha decidit canviar el color del logotip, que ara passarà a ser blau. Des de 1984, la coloració del nostre escut i de tota la retolació institucional ha sigut el roig i el negre, però el nou president ha volgut impregnar les pàgines web, els anuncis i la cartelleria oficial d’un blau Pantone 293 C que, oh sorpresa, és la mateixa gamma que el logo del PP, el partit que governa el País Valencià amb el beneplàcit de l’extrema dreta. Quina és la justificació tècnica, econòmica o comunicativa del canvi? Tranquils, és una pregunta retòrica. Digueu-me malpensat, però soc dels que creuen que res és casual en aquesta vida i que tot açò fa olor de partidisme.
En els últims mesos ja hem vist coloraines ben cridaneres des de les nostres institucions, com la campanya del 9 d’Octubre i el vergonyós eslògan «VIXCA, VIXCA, VIXCA» en una tonalitat que subratllava el blaverisme del nostre Govern no fora el cas que algú pensara que al País Valencià parlem la mateixa llengua que a Catalunya o que els nostres veïns d’ultramar. María José Catalá ha fet el mateix en l’Ajuntament de València, i així és com l’alcaldessa suma un nou despropòsit a la seua infinita llista. A Madrid també ha passat, abans era tot roig com la bandera de la comunitat i ara és tot blau. I en molts altres pobles i ciutats de l’Estat espanyol governats pel Partit Popular està produint-se també aquest canvi de matís. En el nostre cas, la modificació respon a una necessitat d’adaptarse a las nuevas estructuras de Gobierno i ampliar las posibilidades de uso, i com a garantía de identidad institucional única y reconocible. Ah, paraigües! I jo em pregunte: de veritat un color és garantia del corporativisme d’un govern? A vore si és que es pensen en el PP que la sang que els corre per les venes és blava! O potser els fa por un color?
Una vegada més, els polítics preocupant-se per ximpleries. Només els ha faltat canviar en l’escut el drac per una gavina d’albufera, i no vull donar-los idees perquè aquesta gent és tan agosarada com ignorant. De segur que no saben que la senyera històrica del Regne de València era la mateixa que a Catalunya, les illes Balears i Aragó, originària del llinatge dels comtes de Barcelona. Per a ells només hi ha un reialme, el seu, lo regne del PP. Si guanyen les eleccions generals l’any que ve, són capaços de llevar el roig de la bandera d’Espanya, encara que al pas que anem, i espere equivocar-me, prompte serà tot verd. Verd Vox.
Encara que no ho diuen, quant costarà aquesta ocurrència? Perquè són diners que ixen de la butxaca dels contribuents, no de la seua. Que fàcil és gastar els calés aliens, eh? És una vergonya, per a allò que volen sí que hi ha pasta, però per a allò important i necessari no hi ha pressupost. Si no que li ho pregunten als damnificats de la DANA del 2024 i voran la resposta. Per cert, la Sindicatura de Comptes no hi té res a dir? En l’era del disseny sostenible en què es fomenta la reutilització de materials i recursos, el nou Govern valencià de Juanfran Pérez Llorca dedicarà probablement desenes de milions d’euros a renovar la gran quantitat de suports, físics i digitals, en què està present la identitat de l’organisme que ell comanda. Nihil novum sub sole. Tot, o quasi tot, té un precedent, i a casa nostra tenim un PP que segueix fil per randa el seu manual de saqueig de les arques públiques. Eduardo Zaplana, Luis Díaz Alperi, Rita Barberà, Francisco Camps, Sonia Castedo, Carlos Fabra, Alfonso Rus…
Al meu parer, el problema va més enllà d’un ajust gràfic o d’una decisió limitada a un logotip. Imagine que no ho canviaran ni tot ni alhora, sinó que en una primera fase se centraran en els espais més visibles i representatius, molts altres elements continuaran intactes i el relleu serà escalonat en el temps, la qual cosa farà que les agències de publicitat que són propietat de coneguts seus facen l’agost amb aquesta mesura que s’allargarà durant anys. Pluja de milions per a les empreses amigues. Prompte sabrem el nom de les beneficiades en aquesta nova martingala. Eixos molts altres elements de què parlava són, efectivament, nombrosíssims: senyalització viària, també interior i exterior d’hospitals, centres de salut, col·legis, instituts, museus, jutjats, dependències administratives, rètols històrics, vehicles, documents oficials, plataformes digitals, faristols, cartells d’obres públiques, etc. És inviable substituir simultàniament tantes i tantes coses, de manera que el roig històric conviurà amb el nou blau preferent i el negre de les lletres. Aquest fiasco de policromies podria durar dècades, ja que encara hui dia veiem inscripcions, plaques i senyalitzacions instal·lats entre 1985 i 2018, any de l’última actualització oficial del sistema gràfic amb motiu del sis-cents aniversari de la Generalitat. N’és un exemple el gran rètol en l’hospital La Fe de València amb el logotip original i la tipografia històrica del moment. Per tant, si la convivència tricolor serà, en la pràctica, una realitat, quina necessitat hi ha d’una despesa tan elevada quan hi ha altres prioritats molt més imperioses per atendre?
Sincerament, com a ciutadà que mai ha votat al PP, m’importa poc aquest canvi de color que no millora ni aporta res a la ciutadania. No pense fer un drama d’aquest últim disbarat. És evident que l’ego del nou Molt Honorable atempta contra allò vertaderament necessari. Soc alacantí, i em preocupa molt més la brutícia que observe en els carrers de la meua ciutat, però també altres temes com el problema de l’accés a l’habitatge dels joves i no tan joves, la proliferació de pisos turístics sense control per part dels ajuntaments, la gentrificació dels nostres barris, la turistificació dels nostres municipis, la reducció d’ajudes en dependència, en els serveis socials, etc. Així que menys colorets i més manteniment d’infraestructures públiques com el metro o el tramvia, per exemple. O pensen pintar-ne també els vagons de blau mar Mediterrani? El PP tapa les seues immundícies amb el color corporatiu i tracta de distraure’ns amb un suposat canvi d’imatge. Per això alce la veu davant aquest tripijoc i denuncie públicament el nou intent del Consell de desviar l’atenció i malbaratar diners públics en autèntiques estupideses.
En resum, la Barbaritat Valenciana presidida pel finestratrí Pérez Llorca, una vegada que ja ha resolt tots i cadascun dels problemes dels valencians i les valencianes, acaba de consumar el canvi cromàtic en la seua identitat visual i ha passat del roig institucional a un blau clarament partidista, una decisió que reobri el debat sobre la neutralitat dels símbols públics, ja que a ningú se li escapa que el gir al blau és una forma d’esborrar la història, afavorir els de sempre, marcar visualment el seu poder i diluir l’estreta línia entre institució i partit. De tota manera, crec que han elegit molt malament el pigment, hauria sigut millor i més adequat el marró caca, la coloració de la merda, que és cap on ens condueix l’actual bipartit en el poder. Però no, han triat un tint celest, vibrant, lluminós, i damunt ens volen vendre la construcció de la nova marca amb un blau Pantone 293 C, blau senyera reial o blau pepero. Que es deixen de romanços, patatim-patatam, bla, bla, bla. És blau corrupció. I punt.
