No tota la ciutat desperta igual, amb els mateixos badalls que allà són de nadó tendre i indefens i, ací baix, a tocar d’una mar infecta, de fera esdentegada a punt de caure en el parany mortal del caçador. Sota un mateix cel, cada matí del món, la ciutat batega, respira diferent l’ànima d’una mateixa atmosfera d’olis invisibles i esperits malignes.
A primera hora, el Raval, expulsa al cor de la ciutat una munió de gent: xiquets menuts amb rostres enigmàtics que caminen dòcils cap a les escoles de les monges acompanyats pels seus germans grans, treballadors heroics que cada dia fan la guerra a la indigència, cinquantins que s’enyoren encara de les parades de fruita de Skardu o de les muntanyes de gra en temps de collita de la Vall d’Hushe, adolescents asiàtics temorosos de Déu que les vesprades de divendres li ballen al dimoni de la carn a ritme de hip-hop…
I vet ací que, mentre la ciutat se’ls engul com si fos una enorme serp dels pantans, en la penombra encara del carrer de la Verge, un parell de fumadors de crack apuren un bocí de cristalls pocs minuts abans de recollir l’improvisat campament on han fet nit. En un mur de l’entrada d’aquest carrer mateix, un artista ha tatuat amb llaunes pintades de blanc el seu emblema nobiliari: Mi luna en Barcelona con ascendente Rawal. L’ascendent Rawal ha de ser un misteri mesopotàmic o una lletra de rap o un versicle de l’Alcorà sagrat o una consigna secreta.
Com siga, el barri es desperta del tot, ja que, en realitat, mai no s’acaba de dormir. Obrin fent un gran terrabastall els badulakes, les botigues de mòbils i les de coses de segona mà (una làmpada de nit, un frigorífic, una caixa plena de CD, la figureta d’un gat…), els kebabs… Hi ha més vida ací que en cap altre lloc de la gran ciutat atrafegada, que avança imponent cap al no-res com un iceberg a la deriva. També hi ha més mort, però. La mort del shabú dels filipins de les cuines, la del cavall, la mort de tots els invisibles.
Serà un matí, com ho són tots els matins d’aquest racó del planeta, molt complicat per als més febles. El cas és que fa dies que a les parets dels entorns de Valldonzella els sindicats pel dret a l’habitatge han penjat cartells cridant a la mobilització veïnal contra un desnonament al carrer de l’Om. Desnonament és sinònim de mort en vida. El mot és com un senyal de guerra dels amos.
Avui desnonen una mare i el seu fill menut d’un pis propietat de l’ajuntament. A la porta de l’edifici s’han concentrat una trentena de veïns. El piquet és sorollós. Càntics, eslògans contra especulació. Els contestataris despullen amb el seu gest la farsa del socialisme local, ressusciten somnis bolxevics. Uns pocs xiquets amb les seues mares es miren l’escena entre divertits i espantats. Algun veí s’hi suma a l’aldarull cridant des de la finestra. Hi ha el jove no tan jove de les rastes, l’estudiant eterna dels misteris de Hegel, la senyora grossa i esdentegada que fuma sense parar, el xicot ros amb ulleres de muntura redona i dessuadora color caqui que sembla eixit d’un carrer del Berlín dels anys trenta, el rocker a punt de fer els seixanta embotit en una caçadora de pell… Molt a prop, la comitiva judicial, polida, discreta, inalterable, es mira de reüll la concentració. Negocien amb algú o això fan veure.
Tot està a punt per al combat. Molts voldrien que guanyaren els pobres. A la majoria li resulta indiferent qui resulte vencedor com als treballadors que enfilats dalt d’una bastida s’ocupen de façana d’un edifici o com els que entren i ixen d’un supermercat com el puny sense aturar-se ni un sol segon ni que siga per tafanejar.
Al cap d’una hora, pel cap del carrer, entren fins a sis furgons dels Mossos flanquejats per agents. Encapçala la columna un grup de tres policies. Un d’ells fa d’Einsestein amb la seua moderna càmera muntada sobre un trípode. Entre els furgons avança també una ambulància. En un tres i no res, dos furgons més tallen l’eixida del carrer Arc del Teatre i del de Sant Bertran. La capitost, una jove enèrgica i bella com la llibertat guiant el poble de Delacroix, anuncia que no hi ha acord, que hi haurà desnonament. Els ànims s’exalten. Els rebels assenyalen el socialisme local, el del PSC com a culpable. La batalla està a punt de començar. Un pot imaginar aquelles mol·lícies d’homes i dones dins de les seues cuirasses dissolent a colps aquell grapat de sollevats, aquella milícia improvisada amb més raons i ràbia que força. Els treballadors de la bastida s’aturen un moment i guaiten encuriosits al buit. Els furgons i els agents avancen una miqueta més a pas de formiga, marcials també com una tortuga romana. Per un altaveu, l’autoritat insta tothom a allunyar-se més enllà dels precintes policials. Els resistents mantenen la posició uns minuts més i, a l’última, abandonen mentre un exèrcit de policies fan seu tot el carrer de cap a cap.
La batalla aparentment només s’ha saldat amb dos víctimes, però és tota la ciutat que en certa manera ha perdut, ha mort. Aquesta ciutat tan civilitzada, desitjada, amortallada dins d’un cel de paper de cel·lofana.
Després hi haurà de nou el soroll del batec del cor del barri. En el carrer de l’Om, a la porta mateix de l’edifici bombardejat per l’estupidesa política dels lacais, restarà per unes hores un munt d’objectes personals, potser, un parell de maletes amb roba, una bossa amb documents, una altra amb joguines. Restes del que va ser una llar com budells d’un animal trepitjat enmig de l’asfalt.
No tota la ciutat s’adorm igual ni a la mateixa hora. La mateixa lluna, però, vomità el seu espant cada nit sobre els terrats.
