La cirereta del pastís de la desfilada de moda al Parc Güell l’altre dia, «Crucero 2025» de Louis Vuitton, fou un animat ball de bastons protagonitzat pels Mossos d’Esquadra que, garrot en mà, van contenir els emprenyadíssims veïns dels barris dels Tres Turons i la Salut. La desfilada és l’avançament d’un seguit de shows pensats per a donar la benvinguda a la «37ena Louis Vuitton America’s Cup« que se celebrarà a Barcelona aquest proper agost. Que no ens passe res…
El cas és que mentre dins del Güell es divertien Victoria Federica de Marichalar y Borbón, Rafa Nadal, Ana de Armas, Chloë Grace Moretz, Ricardo Bofill, Felix Lee o Roger Federer, entre d’altres, al carrer, el veïnat, fart de la invasió turística i d’altres espècies, muntava un Pessebre sense l’ajut de cap escenògraf vinculat a les marques de luxe.
A l’alcalde, Jaume Collboni, la protesta li ha semblat un signe de normalitat democràtica -detenció d’un manifestant i contusions de porra, a banda-, però també ha defensat que combois de la crème de la crème com aquests són necessaris per a captar grans esdeveniments de projecció internacional com la Copa d’Amèrica. Ara mateix, Collboni, com a primera autoritat local, s’ha situat al capdavant d’una autèntica ofensiva per a potenciar el teixit empresarial en totes les seues múltiples facetes com si fos una mena de representant d’etiqueta dels poders econòmics. Dit de passada, entre ell, presumpte socialdemòcrata, i la difunta vuitonesca Rita Barberà i els seus nostrats epifenòmens, presumptivament liberals de centredreta, no hi ha cap diferència.
Res a dir del dinamisme comercial i econòmic i del paper que en aquest sentit juguen les institucions. Només faltaria. Res tampoc a dir en contra de la importància de la marca de ciutat a l’hora d’atreure inversors i extraterrestres. El problema és que un alcalde qualsevol, posem per cas Collboni, no pot estar només preocupat per aquestes qüestions mentre la ciutat s’ofega en el vòmit de la seua fartera.
Barcelona s’ha convertit en una ciutat hostil, com gairebé totes. Els lloguers estan pels núvols -com a València, on han pujat un 20%- i hi ha milers d’habitatges tancats o en mans de grans tenidors i particulars que els dediquen a la lucrativa activitat turística. Segons l’Euroestat, a Europa, els preus de l’habitatge han augmentat un 47% entre 2010 i 2022 i un 18% el preu del lloguer.
El dret a l’habitatge hauria de ser una prioritat de l’esquerra més que cap altra cosa, que la representació de les marques o dels lobbis. Quina esquerra, però?
El partit de Collboni, el PSC, junt amb Vox, el PP i Junts han aturat al Parlament el decret que regulava els lloguers de temporada i les habitacions en zones tensionades, impulsat pel Sindicat de Llogateres i el moviment de l’habitatge a Catalunya. Sense aquesta regulació els propietaris tenen barra lliure per a munyir el personal a major glòria del lliure mercat, dels collons de Milton Friedman i, sobretot, del lobby immobiliari de la ciutat.
La situació és greu, sobretot, per a les classes més desfavorides. L’any passat fins a 3.000 persones es van veure obligades en Barcelona a viure en hostals perquè havien perdut el seu habitatge o perquè no podien accedir-ne a cap. Collboni prepara un pla perquè aquestes persones, aquestes famílies, no puguen viure en un hostal amb l’ajut de l’ajuntament més de mig any convençut que amb el que continuaran rebent podran trobar habitatge com si això fos tan fàcil i, més encara, per a persones vulnerables. Aquest és només un detall de quina és la situació i en mans de qui estem.
Els socialdemòcrates, els d’ací i els de l’Alcalatén, ja fa molt de temps que viuen en una realitat paral·lela. A l’esquerra d’aquests pul·lula un conglomerat de faccions diverses ben poc efectives en l’acció política i ideològicament més marejades que un allioli.
Ara com ara, la veritable defensa dels interessos de les classes populars no recau en els partits sinó en un grapat d’entitats civils que treballen des de l’activisme. No són prou fortes encara per a representar una amenaça per a l’statu quo, però ho arribaran a ser si l’extrema dreta continua guanyant quotes de poder i, sobretot, si els alcaldes, socialistes o similars, perden el temps en desfilades de moda mentre la ciutadania es veu expulsada de les seues llars o, com a poc, condemnada a una precarietat sostinguda en el temps.
