Aquesta extrema dreta que patim ens està obligant a defensar unes coses que déu-n’hi-do, que diria el personal del nord. Em referisc a la compra de la pel·lícula Barbie per a la biblioteca municipal de Borriana que Vox va censurar —ells, els del partit ultra, diuen que no ho van fer, que no la censuraren. Evidentment, que cal denunciar tot tipus de censura i més encara pel motius que l’han practicada a Borriana, que deuen ser els mateixos pels quals ha sigut vetada la pel·lícula a la República libanesa i a Kuwait, pel seu suposat «feminisme radical», per tractar temes relacionats amb el moviment LGTBI i per posar en qüestió la família tradicional. La pel·lícula diuen que té valors que no acaben de casar amb determinades interpretacions d’algunes religions i amb la ideologia de la dreta més extrema. Per tant, aplaudisc la crítica de l’oposició i el seu combat contra la censura. És la seua faena, la seua obligació i han fet el que tocava. I, afortunadament, han tingut èxit perquè ara mateix puc llegir en la premsa que «l’Ajuntament de Borriana, governat per PP i Vox, aixeca el veto ultra a Barbie i a 20.000 espècies d’abelles» i que l’alcalde, del PP, considera «intolerable» que el regidor de Cultura, de Vox, censurara la compra d’aquestes dues pel·lícules.
Una vegada dit això, però, he de dir que, si jo fora el bibliotecari d’una institució pública, com no podria comprar-ho tot, no estaria en les meues prioritats adquirir Barbie, perquè crec que és una pel.lícula més roín que la tenca en suc i perquè no crec que les institucions públiques tinguen la funció de promocionar o d’oferir al seu públic pel·lícules que porten recaptats més de mil milions de dólars en la taquilla internacional. De l’altra pel·lícula censurada, de 20.000 especies de abejas, no puc dir molt perquè encara no l’he poguda veure. Només que, segons els amics que l’han vista i dels quals em fie, és molt recomanable i, pel que em conten, sí que estaria dins de les meues prioritats, sobretot, pel tema que tracta i de la manera que diuen que el tracta.
Vaig veure Barbie l’estiu passat, després de veure Oppenheimer. No em vaig assabentar que la Warner Bros s’hagué de disculpar del fet que un compte oficial de la pel·lícula Barbie reaccionara a mems amb imatges de bombes atòmiques i l’etiqueta Barbenheimer —combinació de paraules que relaciona clarament les dues pel·lícules. Una broma que no va fer cap gràcia als japonesos, clar. La pel·lícula no m’agradà i, sobretot, em va avorrir. No sé si, fins i tot, em vaig adormir alguna estoneta. Va ser una sessió insofrible que no van arreglar ni les bufes —crispetes de blat de moro— que no vaig parar de menjar només per entretenir-me amb alguna cosa de profit. Hi vaig anar perquè tot el món en parlava i molts i moltes me la recomanaven. No puc entendre com el personal es pot emocionar amb una història com aquesta que és la propaganda d’un joguet. L’èxit de la pel·lícula podria estudiar-se en sociologia per veure per quin motiu el personal està disposat a gastar diners per emborratxar-se de publicitat i empassar-se una història tan estúpida, rància i sense sentit. Recorde que va haver un temps en què el públic obligava a traure els anuncis de les sales de cine. Ara no. En aquesta ocasió, no hi havia pel·lícula perquè tot era un reclam.
