La cultura és la primera necessitat del poble, llegia l’altre dia en un estat de WhatsApp. I és del tot cert. La cultura com a creadora d’identitat, generadora d’inclusió social, aglutinadora i catalitzadora de diversitat, representadora d’especificitats locals, propiciadora de xarxes socials i promotora de participació, entre moltes altres coses, és un instrument fonamental per al desplegament personal, social i dels llocs en què es produeix. Sens dubte, és un servei públic indispensable per a una societat equilibrada i plena, efectivament la considere un bé de primera necessitat i ha estat present universalment, d’una manera o altra, al llarg del desenvolupament de tota la humanitat. Albert Camus va dir: «sense la cultura, i la relativa llibertat que representa, la societat, per perfecta que siga, no és més que una jungla». No puc estar més d’acord amb l’escriptor i filòsof francés.
Són diverses les manifestacions artístiques en què es fonamenta la cultura, com ara l’arquitectura, la pintura, l’escultura, la música, la literatura, la dansa, el teatre, el cinema, etc. Ara que estem a punt de dir adeu a l’any que sempre recordarem per la tràgica barrancada d’aquell 29 d’octubre atziac, voldria fer un balanç de quina ha sigut la meua activitat cultural al llarg d’aquests dotze mesos. El control dut a terme a través d’un Excel m’informa que hi he vist 130 pel·lícules i 34 espectacles teatrals, he assistit a 2 concerts, he llegit 22 llibres i he escrit 49 articles d’opinió. Tot això a banda de treballar, anar al gimnàs, dur una casa endavant, viatjar i desenes de coses més del dia a dia. Trobe que no està gens malament, veritat? A continuació, ampliaré una miqueta cadascun d’aquests camps.
Primerament, el seté art. He de dir que no tinc cap plataforma digital a casa, i això significa que enguany he visitat 130 vegades les sales de cine. Sé que sorprendré més d’una persona amb aquesta revelació que acabe de fer, perquè pot sobtar que sent tan cinèfil em deixe tants diners en aquesta afició i que m’hi haja de desplaçar quan podria veure les cintes des del sofà de casa i a un mòdic preu, però soc de l’antiga escola i m’agrada el ritual de visionar els films en pantalla gran i, si és possible, comentar-los en acabant. Hi ha hagut llargmetratges que m’han agradat molt, com ara El bus de la vida, Un lugar común, Soy Nevenka, La virgen roja, Crossing, Marco, La mitad de Ana, Young hearts, Luces azules, Los amantes astronautas, Emilia Pérez o Cónclave, però especialment n’hi ha hagut tres que m’han entusiasmat, m’han commogut i m’han arribat molt al fons, com són El maestro que prometió el mar, 20.000 espècies d’abellesi El 47. D’aquests dos últims, fins i tot, en vaig escriure una ressenya que aquest diari va publicar en la secció Cultura. Si tenim en compte que l’any anterior, el 2023, havia vist 99 pel·lícules, enguany he xafat els cinemes un 31% més, un augment més que considerable. De mitjana, cada menys de tres dies he vist una pel·lícula.
Pel que fa al teatre, no tinc la dada dels espectacles a què vaig assistir l’any 2023 per tal de fer-hi la comparació, però sí la d’enguany, que com he avançat n’han sigut 34, fonamentalment al Principal i l’Arniches d’Alacant, i també al paranimf de la UA. D’entre tots, en destacaria De Sheherazade de María Pagés amb una posada en escena absolutament impressionant, la sessió de flamenc Rayuela, El padre amb una interpretació magistral de Josep Maria Pou, l’emocionant funció 14.4 sobre migració i solidaritat programada per l’Institut Valencià de Cultura o l’espectacular representació d’Alberto San Juan i la Banda Obrera en Macho grita.
Quant a concerts, només n’he estat present en dos a l’alacantí Teatre Principal: al febrer, el de l’artista andalusa Diana Navarro, De la Piquer a la Navarro, i el 28 d’abril amb motiu del Dia Internacional del Jazz.
Finalment, la lectura també m’ha acompanyat aquest 2024, com no podia ser d’altra manera, però en menor mesura que l’any precedent. Si el 2023 vaig llegir 28 llibres (entre els quals remarcaria Retratarte. Cuando cada mirada es una historia, de Carlos del Amor, Voces color canela, de Lola Cabrillana, l’assaig El Holocausto rosa, de Ricard Huerta o l’exitós Esperando el diluvio de l’afamada Dolores Redondo), enguany n’he devorat 22, i la raó principal d’aquesta minva lectora ha sigut que he dedicat molt de temps, de bon grat, a col·laborar amb aquest diari principalment amb articles d’opinió i les dues ressenyes cinematogràfiques esmentades més amunt. Assenyalaré, tot seguit, quines obres m’han fascinat més: El chico de la ciudad, de Paul Reidinger; Acontece, que no es poco, de la divertida i pedagògica Nieves Concostrina; Las frases robadas, del periodista d’Alberic José Luis Sastre i Una lengua muy muy larga. Más de cien historias curiosas sobre el español, de la catedràtica de la Universitat de Sevilla Lola Pons Rodríguez.
Com deia, enguany he llegit menys perquè he escrit més. Efectivament, si l’any 2023 la meua participació en aquest mitjà digital es va limitar a tan sols 6 escrits, la collita aquest 2024 s’ha multiplicat per huit fins a arribar-ne a 49. Qui em coneix bé sap que dedique molt de temps en aquestes col·laboracions perquè soc molt perfeccionista i m’agrada presentar els textos impecables des d’un punt de vista lingüístic, però també, i sobretot, del contingut. Redactar-los no és bufar i fer ampolles, hi ha hores de treball darrere de cada títol. Però càrrega que plau no pesa, ans al contrari, les estones que esmerce en l’escriptura d’aquestes reflexions són molt plaents, d’una calma aniquiladora que m’agrada molt. A més, és un orgull que Diari La Veu del País Valencià haja confiat en mi per a la secció Opinió. Des d’ací, gràcies infinites.
Amb aquest repàs cultural tan personal pose fi a la meua prolífica contribució aquest any. És la número 49, però és també una columna molt especial per a mi, la que fa 100 des que allà per l’any 1995, amb tan sols dèsset primaveres, vaig començar a posar per escrit allò que opinava en cada moment. Han passat vint-i-nou anys i ací continue, pensant en veu alta. Per això, perquè és una xifra redona i amb l’espenta i l’ajuda d’un nou amic, he decidit recopilar en un volum aquesta llarga trajectòria, alguns consideraran que de periodista frustrat, en espais tan diversos com el llibret fester de la urbanització Sant Rafael d’Alacant, el periòdic universitari El Vicent, la revista del Departament de Filologia Catalana de la UA Capicua, l’extint magazín de temàtica LGTBIQ+ Zero, la revista del Col·lectiu Gai de Barcelona Infogai, el rotatiu Queer magazine, la gaseta de la Universitat de Bolonya (Itàlia) Il cubo, els periòdics Información d’Alacant, El País o infoLibre i, sobretot perquè concentra més del 50% de les cròniques, aquest quotidià digital d’actualitat, cultura, opinió i territori, la meua nova casa, un dels principals mitjans progressistes en valencià a hores d’ara al País Valencià.
Atenció, si algun editor o alguna editora està llegint aquesta declaració d’intencions i està interessat/da a publicar aquest recull de cent reflexions sense pèls en la llengua, com l’he subtitulat, per favor, que es pose en contacte amb mi. Soc conscient dels difícils i durs moments que travessa el sector editorial valencià després de la desgràcia que hem viscut, però preferiria infinitament que aquesta compilació de breus articles d’opinió vera la llum mitjançant una empresa nostra que no a través de la famosa plataforma nord-americana fundada el 1994 a Seattle que ofereix la possibilitat d’autopublicar, distribuir i vendre llibres a escala mundial. M’estime més sempre que el talent i la creació es queden ací en mans d’alguna companyia de la terreta i dels nostres llibreters que no que aprofiten per a omplir butxaques forànies. Els llibres com a eines fonamentals de transmissió de coneixement i desconnexió. Diuen que una de les tres coses que cal fer en la vida és escriure un llibre. Estic a punt de complir-ho i m’il·lusiona moltíssim.
I acabe com començava. A banda de tècnic lingüístic en el Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant, més enllà d’opinador en les meues estones d’oci, sobretot soc i em sent professor, docent, i com Carmen, la dona de Manolo Vital en la pel·lícula en català més vista dels últims quaranta-dos anys (El 47), jo tampoc necessite una aula per a ser mestre. Sé molt bé que la columna vertebral d’una societat avançada és l’educació pública, que ens iguala i ens fa lliures. I també entenc que la cultura té molts avantatges, per exemple, permet que aprendre al llarg de la vida siga més savi que viure de certeses i de mantindre’ns inamovibles. Aquest és, si fa no fa, l’objectiu que perseguisc amb els meus escrits: que els/les lectors/es, encara que tinguen una manera de pensar radicalment diferent de la meua, aprenguen alguna cosa i respecten un punt de vista divergent. Tots hem de conviure en pau i harmonia, i l’art i l’erudició són instruments que fan augmentar la tolerància i la comprensió entre les persones. Per això, potser la cultura no canviarà el món, però sí que el farà més habitable. Bon i pròsper 2025 a tothom!
