Va anunciar el dia d’abans que se n’aniria si algú no parlava en espanyol i ho va fer, o siga que va ser conseqüent amb allò que havia dit que faria i va complir la seua promesa. Advertiré els lectors, però, que la coherència serà l’única cosa bona i positiva que destacaré en aquest article d’Isabel Díaz Ayuso, que el passat 6 de juny va fer el més absolut ridícul en la Conferència de Presidents que va tindre lloc a Barcelona quan va pegar a fugir en sentir el lehendakari i el Molt Honorable (no el nostre, que des del passat 29 d’octubre s’ha convertit més aïna en el Molt Mentider) expressar-se en les seues llengües. Espere, almenys, que tancara la porta en eixir de la sala. Per cert, sembla que en el PP s’ha posat de moda abandonar el lloc de treball, però això ho fa qualsevol currela d’aquest país i el sancionen i l’acomiaden. I com que aquesta dona és insaciable, dijous va tornar a justificar la seua indiferència cap a l’èuscar i el català i va titlar de cateto qui no defense la llengua de Cervantes. Ho diré clar i net, paleta és ella per menysprear les llengües del seu país. Aquesta bocamolla, a cada bugada perd un llençol. Amb aquest nou espectacle de la presidenta madrilenya podem dir definitivament no que haja perdut el nord, sinó tots els punts cardinals del sistema de referència cartesià.
Recordem exactament què va dir lady MadriZ (sense ànim de grapejar el tema musical homònim de Leiva quan formava part del grup Pereza): y que todo lo que me tengan que decir en los pasillos en español, o lo dicen dentro en el mismo idioma, o me saldré, o por el camino ya veré lo que hago con esos pinganillos. Ya les digo que no me los pienso poner. Sigues sincera, tronca, no és que no volgueres posar-te l’orellera, és que no podies perquè ja en devies dur una a través de la qual el teu ventríloc Miguel Ángel Rodríguez et dictava allò que havies de dir com si fores Doña Rogelia, i la veritat és que sí, una en cada orella deu ser bastant incòmode i tot un embolic. Evidentment, qui em busca em troba, i com a lingüista i parlant d’una d’eixes llengües que ella tant denigra no pensava quedar-me callat davant aquest atropellament, un gest groller d’intolerància i desdeny d’una patana monolingüe que es creu ama i senyora de tot. Per fortuna, Espanya és plural i tolerant, no com ella.
Defensar i parlar les nostres llengües cooficials és preservar la identitat d’un poble, mentre que rebutjar-les diu molt de la ignorància de qui ho fa. Els idiomes són història, memòria, futur, i per això convé cuidar-los i conservar-los. No ho dic jo, sinó l’article 3.3 de la Constitució: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». En efecte, la diversitat lingüística és un tresor, no un obstacle, i qui negue això, com la líder gata, s’ho ha de fer mirar urgentment. A la dreta no li molesta aprendre anglés, celebrar Halloween o regalar pel Pare Noel, però la nostra riquesa idiomàtica i cultural la destrossa per pur supremacisme lingüístic. Aquesta fava s’ha parat a pensar què opinaran els votants del PP a escala nacional que parlen català, èuscar o gallec? Sembla com si els populars no hagueren entés encara que el castellà no és l’única llengua de l’Estat. Protegir un idioma no solament és permetre que existisca, també és garantir que tinga espais d’ús real, sobretot institucionals, i el Congrés dels Diputats o una Conferència de Presidents ho són. Negar l’ús de les llengües cooficials no uneix, exclou, i Ayuso, per enèsima vegada, les utilitza per a separar un país, cosa que no pot ser més lamentable, sobretot si en alguna ocasió se li ha passat pel cap fer-li un Casado a Feijóo i aspirar a governar el país.
Abans que els defensors de l’argument segons el qual l’ús del servei de traducció i interpretació automàtic mitjançant orelleres és una despesa supèrflua i innecessària s’encenguen en flama i s’esquincen les vestidures, diré que és un raonament del tot absurd. Qui s’escandalitze per l’existència d’uns quants funcionaris de l’Estat que despleguen aquesta faena també ho haurà de fer per molts altres balafiaments estructurals. En realitat, no els molesta el cost, sinó allò que representa. Els diners destinats a intèrprets en l’Administració General de l’Estat no competeixen amb el pressupost, per exemple, per a sanitat ni per a malalties greus com el càncer, l’alzhèimer o l’ELA. Simplement són partides diferents gestionades també per ministeris diferents.
Qui va escampar el poll en sentir la intervenció en èuscar d’Imanol Pradales no ho va fer per no voler usar un auricular, sinó per pur càlcul polític, i al meu parer li va eixir molt malament. El seu objectiu era rebentar la cimera i llevar-li protagonisme a Feijóo. Em sembla ridícul abandonar la reunió quan el lehendakari utilitza la seua llengua i incorporar-s’hi quan Alfonso Rueda, del seu partit i president de la Xunta, fala galego. Si amb el seu despropòsit pretenia aconseguir atenció mediàtica, la va tindre tota. Ja sabem que la Quironessa viu d’agitar les aigües i el fang, i això, desgraciadament, li dona vots. I si tan en contra està del pinganillo, imagine que no filaria tan prim i se l’hauria posat uns dies després en cas d’haver assistit a l’acte organitzat per Marine Le Pen en què el seu guia espiritual, Santiago Abascal, va intervindre parlant un francés macarrònic. Quelle honte!
Sabem per experiència també qui odiava i no respectava l’existència a Espanya d’altres llengües que no foren el castellà fins al punt de prohibir-les oficialment. Afortunadament, el lema Una, grande y libre va acabar el 20 de novembre de 1975. Han passat vora cinquanta anys i tenim drets lingüístics i culturals que cal fer complir, com ara l’amenaça actual del PP i Vox d’instar les Corts Valencianes a modificar la LUEV perquè Alacant siga considerada una ciutat castellanoparlant. També tenim coneixement de qui parlava català en la intimitat i amb Jordi Pujol arran del Pacte del Majestic, no? Allò més graciós és que la que ara diu que estem en una dictadura és qui vol que només es parle ecuatoriano, o siga, altra Paca. No respectar les llengües del teu país és de ser molt inculta. I com que en el PP són tan antinòmics que diuen i fan una cosa i la contrària, ara que el Govern central trontolla i que no sabem si enguany Pedro Sánchez es menjarà o no el torró a la Moncloa, no m’estranyaria gens que la dreta reaccionària estiguera fent ja cursets accelerats de català en línia per si de cas l’aritmètica parlamentària els permet governar amb el suport de Junts. El Parla.cat està en el seu punt àlgid i va a tota virolla. Ànim, el nivell A2 podeu assolir-lo d’ací a la convocatòria d’eleccions generals.
Molt lluny queda aquell tuit d’aquesta maja chulapa en què lloava les llengües cooficials en un acte per la Constitució organitzat pel seu partit: Discursos en catalán, galego, valenciano, mallorquín, castellano… #España. Qui xarra, paga. Del basc, no en va dir ni xut ni mut, i si ens descuidem trosseja el català en tantes parts com parlars té. Li va faltar incloure-hi el mutxameler, el santjoaner i, no cal dir-ho, el santvicenter. Potser el missatge el va escriure a les portes d’unes eleccions per guanyar vots, o potser va ser quan encara dissimulava una miqueta el seu radicalisme, però el cas és que ara està passada de la ratlla i és més de Vox que el poliglota d’Abascal. Ja sabem que la coherència política és la línia editorial del PP, que ara diu blat, ara diu ordi. Com va sentenciar un savi, som amos del nostre silenci i esclaus de les nostres paraules. L’hemeroteca està ahí i a la nóvia del ciudadano particular li acabarà passant factura.
Com deia abans, la Trump espanyola està perjudicant el seu superior jeràrquic. Aquesta manola a qui, ho diré en madrileny perquè m’entenga bé, la gusta la fruta no és una mindundi dins un partit que té una peça podrida que li pot fer malbé tot el fruiter. Perquè, és clar, hi insistisc, qui li demana ara els vots als partits nacionalistes perifèrics de cara a una futura investidura després de tant odi lingüístic? El gallec té l’enemic a casa. Per cert, el d’Ayuso i el PP també és un tipus de nacionalisme, centralista, muy español y mucho español. I si tan patriotes són que només volen una llengua i una cultura en comptes de vanagloriar-se de la vasta riquesa lingüística del seu país, que es miren l’article 3 de la Constitució, que deixa ben clar que català, èuscar i gallec són idiomes espanyols. I també el castellà, per descomptat, però el sancta sanctorum de l’ordenament jurídic no parla d’espanyol com ella fa, això és un invent dels països hispanoamericans algun dels quals ha visitat recentment fugint de les corrupteles que l’acorralen a la seua terra.
Sí, la xiqueta mimada els ha eixit rebel, i si al principi pensaven que seria un revulsiu per al partit, ara resulta que s’ha convertit en un problema radioactiu més que en una solució per a la dreta espanyola llibertària i delirant, perquè amb comentaris i actuacions com els de fa uns quants dies, el PP no traurà ni un vot ni a Catalunya ni al País Basc. També són infumables, inaudites i impròpies de tota una autoritat autonòmica les seues declaracions de barriada d’extraradi sobre las cañitas a balquena, las terracillas, las cervecillas i los vinillos. En aquest sentit, convé recordar d’on ha eixit aquesta xarona, de dur les xarxes socials de Pecas, el gos de l’aristòcrata Esperanza Aguirre, i això crec que ho diu ja tot. Però sembla que ara la que lladra és ella, no el cadell de la condessa consort de Bornos, grandesa d’Espanya.
Dos dies després de la fugida, per a acabar-ho d’arreglar, en la manifestació a Madrid convocada pel seu partit sota el lema «Màfia o democràcia», va dir que la falta de libertad que se vive en España nos impide decir la verdad, España no es plurinacional, no somos extranjeros en nuestra casa. Per poc no va dir amén. Pel que es veu, aquesta perversa, la més patètica del PP, no va tindre suficient amb el numeret que va muntar a la Ciutat Comtal. D’una banda, parla de falta de llibertat una cenutria que trau foc pels queixals amb discursos feixistes des d’un púlpit amb micròfon enmig d’una plaça de la villa y corte i es queda tan fresca. Si les imatges foren en blanc i negre, ens pensaríem que eren del NODO. Si no hi haguera llibertat, ella ja estaria en la presó per la cabassada de barbaritats que diu dia sí, dia també. I, d’altra banda, l’article 2 de la Constitució reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren Espanya. És la segona vegada que, ai las!, comprovem que aquesta desconsiderada no s’ha llegit encara la Carta Magna.
I acabaré amb una confessió. Durant la preparació d’aquest escrit he consultat diversos fòrums per testar la indignació generalitzada cap a la fruitera de Chamberí arran la seua última enrabiada institucional. Veia que molta gent es referia a ella com a IDA, i és clar, la primera cosa que vaig pensar va ser que, com que sembla que no estiga molt bé del cap, doncs que volien dir que és una persona sense trellat, ida en el seu únic idioma. Després un conegut em va dir que IDA és l’abreviatura amb les inicials d’Isabel Díaz Ayuso, i també em quadra. L’endemà del xou que va protagonitzar aquesta pagerola em trobava jo a Madrid, i mentre feia cua a l’entrada d’un teatre al barri de Chueca, vaig escoltar com el xic que hi havia darrere meua li deia a un amic: yo no puedo con ella, no puedo, de verdad, se me revuelve el estómago y tengo que apagar el televisor. Parlava de la susdita, que li provoca exactament el mateix fàstic visceral que a mi. Dels rius Manzanares i Jarama enllà podem pensar que, com que governa amb majoria absoluta, tot déu li vota, però no, per sort té també els seus detractors. Una Ayuso, a vegades, en estat pur, o també en efervescència, com els comprimits d’un conegut antipirètic que deu prendre per abaixar eixos rampells sobtats de febre que li fan dir tants disbarats. Com dirien els gallecs, o falar no ten cancelas.
