Com ja vaig pronosticar després de les eleccions autonòmiques de maig, ja ha arribat la segona hòstia electoral per a Compromís. La ineficàcia de la coalició amb Sumar es demostra, precisament, quan ens posem a sumar vots. La suma de Compromís i Unidas Podem no ha sumat, ha restat vots. Respecte a les eleccions generals de 2019 se n’han perdut 116.478 i respecte a les autonòmiques de maig de 2023, 35.313 vots. Des de la victòria electoral de les municipals i autonòmiques de 2015, Compromís no para de perdre vots, però ningú a la/les cúpula/les es vol preguntar el perquè.
Com ens ha explicat Ricard Chulià moltes voltes, la suma de les esquerres sempre resta. I ho fa perquè l’ecosistema polític de l’esquerra és molt divers, amb ideologies que ocupen un ampli espectre que és necessari que estiga representat per separat. Al nostre país, a més, dins de l’esquerra hi ha diferents projectes nacionals: el que se centra en un País Valencià lliure i sobirà, el que vol una república federal amb la resta de països de l’Estat i el que es defineix directament com a espanyol. Tot això ha d’anar per separat i després de les eleccions pactar de tu a tu.
Compromís ha escollit la via d’aigualir el valencianisme en projectes mediàtics espanyols que funcionen fins que als poders mediàtics madrilenys els vinga bé. En la nit electoral ja van començar a difondre l’explicació oficial que havien multiplicat la seua força a Madrid. I sí, ara tindran dos diputats valencians, però ja vorem si estaran integrats en Sumar o marxaran a un grup mixt com a Compromís. Multiplicar escons, perdent vots i quedant dins d’un grup estatal, és el que han fet sempre el PSPV i PP valencià. Econòmicament el partit rebrà més diners, sí! Però per a què? Per a reforçar la cort de llepaculs que els diuen que tot ho fan bé?
Per sort el psicòpata zaplanista de Carlos Mazón, amb les seues ànsies de poder, va decidir llepar els atributs genitals a Vox i fer un pacte antivalencià en qüestió d’hores. Eixe pacte va posar a la llum unes intencions reaccionàries que ja coneixíem i que han permés una certa mobilització electoral en l’esquerra, que va impedir la gran desmobilització respecte a maig.
El cunero d’Alacant o l’aliança sense consultar la militància de Compromís no entusiasmaven massa la base del partit. El que sí que invitava a votar era la defensa del valencià, del feminisme i dels drets LGTBI.
Ara ja no hi ha excuses, cal que es faça autocrítica i que es pregunte a la militància i al valencianisme quin és el camí a fer. El paternalisme de certs dirigents i els insults de certs assessors i polítics a militants i valencianistes han de ser coses del passat. És moment de construir el futur, enfrontar-se al nou govern de la Generalitat i tindre clara que l’única resposta efectiva enfront del antivalencianisme colonial de PP i Vox és practicar i fer créixer el valencianisme. Compromís és l’únic partit amb representació que pot fer ús del valencianisme per a guanyar i créixer.
Per a captar el vot de Podemos i del PSPV, Compromís no s’ha de convertir en Podemos i/o el PSPV. Eixa estratègia no porta vots, te’n resta. Des de 2015 que ho veiem tots menys qui ha contractat hipoteques amb sou de diputat i assessor. No hem de valencianitzar cap govern d’Espanya com deia Àgueda Micó, el que s’ha de fer és valencianitzar l’electorat valencià. I això s’aconsegueix fent valencianisme, posant al centre del discurs totes les discriminacions que patim per ser valencians. Ens discriminen quan els equips valencians juguem contra el Reial Madrid, ens discriminen quan agafem un tren, ens discriminen quan parlem valencià, ens discriminen quan demanem la dependència, ens discriminen quan ens financen, i ho fan sempre per ser valencians, tant als valencians de dretes com als d’esquerres.
Després de dos hòsties electorals, cal exigir autocrítica a un partit que fa massa anys que està alienat, alimentant la supèrbia i vanitat d’uns polítics que no volen escoltar crítiques de militants, valencianistes, entitats per la llengua i associacions. Cal també exigir a les entitats civils que no tornen a caure en el silenci vergonyós o, pitjor, dels aplaudiments al Botànic per no haver fet res. El valencianisme d’esquerres, per ser fort, necessita la crítica exigent i honesta de l’activisme i els militants del valencianisme. No volem que guanye i governe la dreta antivalenciana, per això critiquem qui aigualeix el valencianisme o mira a Madrid. Voler un millor país no era la frase buida que repetia Yolanda Díaz, voler un país millor és exigir coherència i actuar als nostres representants en favor del País Valencià. En el valencianisme polític ens calen activistes que exigeixen, no necessitem fanàtics que aplaudeixen sense pensar, d’eixos n’hem tingut massa.
