Catorze dies després que isquera a la venda la col·lecció de gravats titulada Caprichos, Goya va decidir retirar-la; estava esglaiat, les circumstàncies polítiques havien canviat radicalment i coneixia bé les conseqüències que això provocaria, les represàlies que patiria si no actuava amb rapidesa. No se sentia segur, malgrat que en l’anunci aparegut a Diario de Madrid ja s’hi mostraven una sèrie de reserves destinades a evitar les acusacions que se’n podien derivar de la publicació. Una d’aquestes tenia com a rerefons la coneguda màxima horaciana «ut pictura poesis» («la poesia com la pintura»): «La pintura (com la poesia) escull en l’universal allò que estima més adient per a les seues finalitats: reuneix en un sol personatge fantàstic, circumstàncies i caràcters que la naturalesa presenta repartits en molts i d’aquesta combinació, enginyosament disposada, resulta aquella feliç imitació, por la qual adquireix un bon artífex el títol d’inventor i no de copista servil».
L’autor del text, Ceán Bermúdez, erudit, crític i historiador amic seu, un il·lustrat del cercle de Jovellanos, hi exposava totes les precaucions possibles tement les reaccions dels poders polítics i clericals davant d’aquesta carpeta de 80 estampes –amb una tirada de 300 exemplars- que es venia per 320 rals en una botiga de perfums i licors del carrer del Desengaño. Un nom, el de la via, en què també vivia l’artista, adequat per indicar l’estat d’ànim de l’artista després de passar una greu malaltia, iniciada el 1792, que el va deixar cec, sord i paralític; de la frustració amorosa patida amb la duquessa d’Alba, i de comprovar les dificultats de regeneració moral, social i estètica d’Espanya. Tot i les cauteles, Goya va ser inculpat per la Inquisició, perquè, a parer del tribunal eclesiàstic, se’n burlava almenys en dues peces.
En realitat, no hi havia res que s’escapara de la sàtira del pintor aragonès, que apuntava sense contemplacions contra l’estupidesa humana, la brutalitat i qualsevol jou que sotmetera la societat i n’impedira el desenvolupament. El capricho 42 i el capricho 63 retraten perfectament comportaments que dissortadament es donen encara hui en dia amb massa freqüència i que alguns voldrien instaurar com a normals dins de la seua concepció monolítica del món.
En el primer, «Tú que no puedes», dos camperols carreguen a l’esquena, amb un esforç immens, uns grans ases, la noblesa i els frares, les classes ocioses, representades com a bèsties, que contrasten amb la dignitat dels qui les han de suportar. En el segon, «Miren qué graves!», tracta el mateix tema, tot i que d’una manera més críptica: uns estranys monstres, híbrid d’home i au rapaç l’un, i d’home i porc l’altre, munten un parell de rucs. Pareix que després del fracàs de la reforma agrària, Goya no albira cap esperança en el futur. Com diu el comentari que l’acompanya: «No se ven en el mundo más que monstruosidades… el uno da por ser valiente, però ladrón; el otro por fanático, però salvaje, Tales son los Reyes y Principales magistrades de los pueblos; y con todo esto los llaman de lexos; les aclaman y les confian su gobierno». Poc més cal afegir-hi.
El 1803 Goya va decidir, a fi de deslliurar la col·lecció de la persecució dels inquisidors, regalar a Carles IV les planxes i els gravats que li quedaven perquè formaren part de la Reial Calcografia; tanmateix, els repressors no es van oblidar amb tanta facilitat dels seus pecats. Anys més tard, el 1815, amb els Borbons regnant una altra vegada, Ferran VII li etzibaria: «Usted merece el destierro o el garrote, però le perdonamos por ser un gran artista», i la Inquisició li prendria declaració per algunes de les seues obres que considerava que atacaven l’Església, la decència i els bons costums. Per a alguns, la llibertat d’expressió sempre ha sigut massa perillosa.
