Tenim les maletes preparades, al costat de la porta, com un recordatori silenciós que aviat tornarem a emprendre un viatge que, segons diuen, hauria de ser transcendental: Grècia ens espera. Abans de partir, com sempre, caic en el vici de buscar les paraules d’aquells que han escrit sobre els llocs que vull visitar. Comence, com sempre, amb Josep Pla que, en el volum de l’Obra Completa Notes per a Sílvia, té un capítol que em ve com l’anell al dit, perquè es titula «Grècia. Notes per a principiants escrites per un principiant» i que té el to entre sarcàstic i desencisat que el caracteritza. Pla, amb la seua habitual sagacitat i ironia, ens suggereix que visitar Grècia a certa edat és com portar ruïnes a veure ruïnes. No puc evitar una rialla amarga; potser té raó. Tanmateix, ací estic, desafiant el seu consell, preguntant-me si les meues pròpies esquerdes em faran més receptiu o més cínic davant les meravelles hel·lèniques. L’escriptor ens recorda que molts dels grans pensadors que van glorificar l’antiguitat clàssica mai no van trepitjar terra grega. Goethe la va contemplar des de Roma, els il·lustrats francesos des dels seus cafès plens de fum, i fins i tot dubta que Lord Byron baixara del seu vaixell durant la guerra d’independència. Aquestes anècdotes em fan qüestionar: és millor la Grècia imaginada que la real? Potser els meus somnis sobre l’Acròpolis s’esvairan en veure-la envoltada de bastides i turistes amb selfie sticks. Carles Riba, en canvi, escriu amb un altre to del seu viatge, i la descripció que fa del trajecte marítim em provoca una barreja d’enveja i escepticisme que es contradiuen. M’agradaria veure l’Stromboli tot sol, fumant, si fuma encara, enmig de la mar; el mític pas, tan estret, de Messina; l’entrada al golf de Corint, sota la llum de la lluna; l’arribada a Atenes, a punta de dia amb el sol vermell, aixecant-se per damunt de l’illa de Salamina… però sé que la meua odissea serà molt menys poètica: un vol directe que em privarà d’aquestes vistes sublims i em llançarà directament a la realitat del turisme modern.
En lloc de navegar per les aigües del Mediterrani o de l’Egeu, el meu primer contacte amb Grècia serà a través de les sales asèptiques d’un aeroport, idèntic a qualsevol altre del món. Perfums, licors i xocolates duty-free substituiran l’aroma de la mar i l’oreig mediterrani. És aquesta la Grècia que busque? O és només el preu que hem de pagar per la comoditat del viatge modern? I allà, sobre un turó groguenc, m’espera el Partenó, majestuós en la seua decadència. Em pregunte si seré capaç de veure més enllà de les multituds, de les tanques i dels cartells informatius. Podré connectar realment amb l’esperit de l’antiga Grècia o només seré un turista més, fent fotos per a Instagram o Facebook? Potser Pla tenia raó en part: porte les meues pròpies ruïnes, sí, i potser aquestes em faran més crític, més exigent amb el que veuré. Però també em dic que aquestes experiències acumulades podrien ser la clau per apreciar la veritable essència d’un país que ha estat bressol i tomba de tantes civilitzacions. Així doncs, emprenc aquesta odissea moderna amb una barreja d’escepticisme i curiositat. Sense les expectatives romàntiques de Chateaubriand a Itinéraire de Paris à Jérusalem ni la innocència d’un primer viatge, però amb l’esperança que, malgrat tot, Grècia encara tinga alguna cosa per oferir-me. Que els déus de l’Olimp, si és que encara en queda algun escoltant per allí dalt, em concedisquen la lucidesa per veure més enllà dels clixés turístics i la paciència per suportar les inevitables incomoditats i decepcions que tot viatge comporta.
