Des de ben jove i fins que es va morir amb 55 anys d’un infart fulminant, el pare va treballar sempre per a un «senyoret» del poble, carlí i exalcalde franquista. No cal dir que el jornal que es pagava era de misèria, com a tot arreu. Un gran nombre de jornalers s’apanyava, però, gràcies al fet que posseïa algun tros de terra, que comptava amb l’ajut dels pares o dels sogres i, sobretot, a la sort de no haver de pagar un lloguer o una hipoteca per a poder viure sota sostre. Aquest era el cas del meu pare.
La vida era senzilla, sense luxes en un entorn tot fet de silencis i de mitges veritats que et protegien de les amenaces del món, de l’auscultació permanent i perillosa dels poderosos. S’imposava la prudència i la dissimulació. No resignar-se públicament al que t’havia tocat, al que pensaves, al que voldries, podia ser fatal. Però, jo, tot això encara no ho sabia.
Els infants jugàvem al carrer. Els majors, a l’estiu, s’asseien a la porta de casa per combatre la calor. L’hivern feia olor a fusta cremada i s’amagava tot el temps que durava dins d’un núvol espès de boira. El pare cada dia, llevat que ploguera, anava al camp. La mare se n’ocupava de les coses de la casa. Els meus germans i jo anàvem a escola, de pagament i religiosa, com gairebé tothom al poble menys els xiquets més pobres i els gitanets. No era per caprici o per estatuts. Era que la dictadura havia condemnat tot el país a una educació tutelada i nodrida per la religió catòlica sense a penes escoles públiques.
Fins que no vaig fer els 14 anys mai no em vaig preguntar res d’aquella vida que teníem i que era la que era i prou. No sabia, posem per cas, com s’havien conegut els meus pares. Quines eren les seues procedències familiars, el seu estatus econòmic, social. Els motius de les rancúnies entre alguns membres d’una família que era curta per dues bandes. La raó de pes per la qual havíem canviat de domicili per a instal·lar-nos a la casa de l’àvia materna, un moviment de gran calat que em va canviar radicalment el meu paisatge humà i, en bona part, la meua percepció d’allò que passava fora de la meua «pàtria».
Tot va canviar en aquell moment. La indiferència va donar pas a una curiositat insadollable que sovint es manifestava amb ribets d’ira. De colp i volta, el pare es va convertir als meus ulls en el culpable de totes les meues desgràcies entre les quals el meu fracàs com a estudiant novell de batxillerat o la impossibilitat ben sovint de seguir el ritme als meus amics amb economies familiars molt més solvents. La mare va passar a ser víctima i còmplice a estones d’aquella situació que no podia acceptar de cap de les maneres. A l’última, tots dos em van semblar uns fracassats que no havien sabut articular una vida decent sinó a penes un simulacre. Tot plegat, la seua ineptitud m’havia condemnat fatalment a un destí miserable contra el que calia lluitar, deixar-se la pell. És així que vaig començar l’articulació de la meua pròpia vida del tot convençut que jo, a diferència d’ells, sí que ho sabria fer. Els inicis d’aquell treball titànic van ser catastròfics, horribles, amb molts moments tenebrosos. La continuació, la majoria ens passem la vida articulant-la, no ha estat molt més lluminosa.
Fa uns dies conversava amb un bon amic i col·lega una mica més major que jo de com calia afrontar aquests anys que ens queden d’assalariats abans de jubilar-nos. També ell és fill de treballadors. Fa poc, arbitràriament, l’han fet fora del treball d’on obtenia la majoria dels seus ingressos. Té molt clar d’on i com traurà ara per continuar «articulant». No li donaran res. No pidolarà res. Ni tampoc ara, en aquest moment de la vida, en què les forces no són les mateixes i en què, per desgràcia, moltes de les preguntes que ens fèiem fa uns anys ja han estat decebedorament respostes. «La vida», solia dir el meu pare, «és una mentida». Aquesta podria ser una resposta a una d’aquestes preguntes.
El cas és que ell, com jo mateix, continuem articulant una vida. Una vida senzilla, sense luxes, amenaçada per les frustracions i els poderosos, si fa no fa, almenys en el meu cas, igual de fràgil que la que van tenir els meus pares i, és clar, jo mateix. Ara entenc moltes coses i demane perdó sobretot al meu pare per haver estat tan injust, tan manifestament ignorant i superb. Potser és que nosaltres no articulem res, és la vida la que ens emmotlla, atrapa, arrossega, ofega, premia… i, finalment, ens escanya.
El terapeuta a l’ús davant d’un raonament crític com aquest recomanarà d’immediat unes píndoles i, a més, t’obsequiarà amb un truc: no avances esdeveniments. El terapeuta en això sempre té raó i sempre encerta a diferència dels futuròlegs i els llegidors de cartes del Tarot. Cal fer-li cas, doncs, encara que qualsevol sap que hi ha fets del tot inevitables.
Convindria que mentre articulem ens passaren coses boniques. L’altre dia, per exemple, la jove veïna que ara viu a l’edifici d’enfront va eixir nuíssima a la seua galeria. Feia una eternitat que no havia vist un cos tan bell com el seu. En l’esvoranc immens que s’obri entre els edificis refilaven els ocells inconscients de les intencions dels seus depredadors.
