Molts no sabrien distingir clarament les funcions d’un arquitecte de les d’un aparellador. En part, la confusió té a veure amb la tradicional rivalitat entre uns i altres. Aquesta pugna, que hauria d’haver contribuït a delimitar els perfils professionals respectius, paradoxalment ha anat en la direcció contrària. De passada, i per entendre’ns ràpidament, direm que l’arquitecte és el redactor del projecte tècnic i el responsable de dirigir l’obra d’acord amb el projecte, mentre que l’aparellador és el responsable del control quantitatiu i qualitatiu de les obres. No importa si no hi veieu clara la diferència. No és el tema d’aquest article, sinó la lluita fratricida entre arquitectes i aparelladors en el context d’una crisi professional que se’ls emportarà plegats.
Les relacions entre arquitectes i aparelladors han estat sempre difícils. Mentre els arquitectes han patit un complex de superioritat respecte als col·legues aparelladors, aquests han patit un recíproc, encara que asimètric, complex d’inferioritat. Parle, és clar, d’un temps relativament recent que ja ha passat avall —va durar fins als anys setanta i vuitanta, si fa no fa—, però que es troba en l’inici d’una crisi professional comuna. Els arquitectes, fins aleshores, van gaudir d’un estatus social superior. Una família com cal tenia algun arquitecte, com tenia notaris, metges o advocats. En l’obra eren, i són encara formalment, la màxima autoritat. La imatge típica i tòpica de l’arquitecte era la d’un senyor ben vestit amb un cert prestigi. Simultàniament, a poc a poc, va anar sorgint la imatge popular d’un milhomes que cobrava molt per un projecte fet a còpia de retalls; que anava poc a l’obra; que, quan hi anava, donava ordres arbitràries i fora de context; i que es mostrava prepotent perquè ostentava —i encara conserva— el poder de la seua signatura, imprescindible com la del notari. Només abaixava les orelles davant del promotor professional. Amb orgull gremial, acompanyat de picardía, a alguns arquitectes els agradava recordar que la seua professió era la segona més antiga del món. Avui ningú no s’atreviria a repetir la gracieta, no fos el cas que l’interlocutor pensés més aviat en la similitud dels serveis prestats i no en l’antiguitat. Un personatge ridícul, en definitiva, objecte de menyspreu i mofes, si més no a la seua esquena.
Els aparelladors eren més accessibles, menys estirats i de procedència social més modesta. La gent de poble confiava més en l’aparellador que en l’arquitecte, encara que, tot s’ha de dir, confiava més en l’obrer que en l’aparellador. També tenien estudis universitaris com els arquitectes, però un coneixement més ajustat de la realitat de l’obra. Els agradava el carrer i s’hi movien com peix en l’aigua. Sovint alimentaven el despatx de l’arquitecte amb encàrrecs de projectes que ells no podien signar, tot i que més tard revertirien en obres que podrien codirigir. Eren l’interlocutor principal de l’arquitecte, en una relació de dependència jeràrquica. En fi, covaven un ressentiment que, com sol passar, els impedia reaccionar amb lucidesa. Per això, un dia tingueren la pensada de canviar el nom tradicional de la seua professió. A partir d’aleshores, s’autoanomenaren «arquitectes tècnics», com a sinònim d’«aparellador». En comptes de diferenciar el seu perfil professional amb les virtuts que els distingien dels arquitectes, optaren per manifestar públicament el seu complex d’inferioritat. La intenció era promoure la confusió en un context de conflicte de competències. És per això que s’ha estès, en contrapartida, l’expressió «arquitecte superior» per a designar els arquitectes. Si aquells eren arquitectes «tècnics», aquests devien ser «superiors», perquè havien estudiat en una escola tècnica superior. Els arquitectes sempre han refusat aquesta designació. No per modèstia, sinó precisament, ben al contrari, perquè per a ells l’expressió «arquitecte superior» és una redundància. Més tard, quan els aparelladors s’adonaren que la reputació dels arquitectes declinava, dirigiren el seu complex cap a una altra professió de prestigi: la d’enginyers, i promogueren una altra designació: «enginyer de l’edificació». I si no vaig errat, en algun moment també va circular l’expressió «gestor de l’edificació», de manera que una mateixa professió ha estat coneguda simultàniament per tres o quatre noms diferents. Abandonar el nom tradicional va ser un cras error, que posava de manifest una barreja de complex d’inferioritat i de desorientació respecte a la seua pròpia personalitat professional.
Més enllà de l’anècdota corporativa, aquestes rivalitats i inseguretats eren un símptoma d’una profunda crisi professional, que afectava a tots. Als anys vuitanta, quan jo estudiava Arquitectura, era ja evident el mal pas en què ens trobàvem. El conflicte de competències va esclatar i, des d’aleshores, els col·legis professionals respectius, sempre barallats i intercanviant impugnacions i denúncies, ens han regalat un espectacle poc edificant, valga el joc de paraules, que es prolonga fins avui. En comptes d’aliar-se i repensar conjuntament l’adversa conjuntura, arquitectes i aparelladors es culparen mútuament de competència deslleial, sense reconèixer que la «culpa» venia d’aquelles profundes transformacions del sector, les quals no estaven en condicions d’analitzar. Alhora, els honoraris es van liberalitzar i les tarifes d’obligat compliment van desaparèixer. Sense aquesta protecció, els honoraris tècnics es van desplomar, subjectes a la dura llei de l’oferta i la demanda. Poc abans, un gàngster de Sueca que es dedicava al negoci de la promoció ja m’ho va advertir en to d’amenaça, en haver-me de signar a contracor un full d’encàrrec: «Ja us fotreu, els arquitectes!». El malestar repercutí en l’Escola d’Arquitectura amb una vaga dels estudiants, llarga i ingovernable, que don Justo Nieto, rector de la Universitat Politècnica de València, va resoldre expeditivament tancant l’Escola durant uns mesos. El rerefons d’aquesta vaga era precisament la defensa legítima d’uns interessos i privilegis professionals, emmascarada per proclames en nom de l’Arquitectura, una de les Belles Arts, que feien caure la cara de vergonya. La crisi del 2007-2008 va ser l’estocada final. L’Escola d’Arquitectes Tècnics de la Universitat Politècnica de València ha estat a un pas de la desaparició, per falta de matrícula. De manera incomprensible, l’Escola d’Arquitectura ha continuat alegrement fabricant titulats que la societat no necessita.
El problema de fons era —i és— el difícil encaix d’arquitectes i aparelladors en un sector en profunda transformació. La construcció sempre ha estat un procés purament artesanal. Els oficis hi tenien un paper primordial. Els arquitectes i els aparelladors compartien amb els oficis un corpus limitat però eficaç de tècniques constructives. En les últimes dècades els tècnics, formats segons plans d’estudi amb mil i una assignatures cada vegada més deslligades de la realitat de l’obra, ja no pertanyen a aquest món. De fet, aquest món ha desaparegut, perquè també els oficis han anat desapareixent, substituïts per personal sense formació ni experiència. De resultes d’això, avui en l’obra s’apleguen tècnics i operaris amb un coneixement limitat d’aquella tradició constructiva. D’altra banda, a pesar que la major part dels productes i materials de construcció provenen de la indústria, l’execució de les obres no ha incorporat les seues tècniques i formes de producció, cosa que podia haver compensat aquest desmantellament professional. No ha estat així i la industrialització en aquest terreny no ha arribat a cap resultat, excepte en productes molt concrets i limitats, com poden ser els habitatges unifamiliars prefabricats —i encara. La construcció d’edificis ha continuat sent un procés eminentment artesanal. Això genera una contradicció flagrant, perquè els productes i materials arriben en obra amb una qualitat, un nivell de control i una abundància i varietat que contrasten dolorosament amb les anacròniques formes d’execució in situ. Sense una solució integradora, l’obra es converteix en un producte de baixa qualitat, molt per sota de la que pot oferir la indústria. El tècnic es troba amb un problema similar al d’un xiquet a qui han regalat un joc d’arquitectura amb peces de diferents marques: no encaixen entre elles i haurà de recórrer a difícils equilibris o a subjectar-les amb una goma o amb cola. L’edificació, atrapada entre la inèrcia artesanal i la indústria, viu aquest conflicte de difícil solució. Per aquesta raó, en obra és tan important el compressor, la serra i la silicona. Per aquesta raó, no es pot comparar la qualitat d’un edifici amb la d’un automòbil. Millor dit: no es pot comparar el seu nivell de control de qualitat. Perquè hi ha automòbils de molt diferent qualitat, però tots satisfan les prestacions que prometen —no em referesc a la publicitat, és clar, sinó a les especificacions tècniques—, en proporció al preu de cadascun. Els edificis bons i els dolents, només els podem distingir pel luxe de la decoració.
En aquesta situació, què pot aportar l’arquitecte o l’aparellador? El seu punt fort seria la seua capacitat de coordinació, de decisió en mil situacions imprevistes, la seua visió global del procés constructiu, el seu coneixement específic d’unes qualitats estrictament arquitectòniques. Però no s’hi fa fort, entre altres coses perquè és un paper que la societat no reclama. No necessita l’arquitecte, li és sovint una nosa. I l’arquitecte s’hi sent desplaçat. Si arquitectes i aparelladors encara són imprescindibles és perquè la construcció és un procés com més va més burocratitzat, que exigeix la delimitació d’unes responsabilitats civils i penals. La dedicació dels tècnics s’orienta cada vegada més a moure l’abundant paperassa d’un lloc a un altre. Avui, el tècnic és un gestor. Si voleu, un gestor qualificat, però sobretot un gestor. No estava preparat per a adaptar-s’hi i té una capacitat nul·la de reacció. Encara avui, davant un cafè o una cervesa, culpa de tots els mals a la derogació de les enyorades tarifes d’honoraris.
