Tots els anys comence el nou curs passejant-me per Sueca en la Mostra Internacional de MIM. Enguany, però, he hagut d’avançar la incorporació als meus afers pel tema del centenari d’Estellés. He començat una mica més prompte, perquè, la setmana passada, vam haver de presentar el llibre col·lectiu —compta amb 95 autors—, Un ram convuls de síl·labes de vidre, al local de la Mancomunitat de la Costera-Canal, a Xàtiva, amb un nombre important d’assistents. En un acte ple de poesia, vam poder anunciar al públic que el nostre llibre forma part del llegat que ha dipositat la família del poeta en el número 1508 de la Caixa de les lletres de l’Institut Cervantes. Així, en aquella casa d’Espanya, no només hi ha dipositats els escrits de Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, sinó que, a més, hi ha noranta-cinc veus més d’escriptors, dels nostres Països Catalans, que han volgut recordar el poeta i la seua obra. Es tracta de noranta-cinc textos que no s’hagueren escrit sense la negativa, del Govern de la Generalitat Valenciana i la seua majoria parlamentària, a cel·lebrar el centenari del nostre poeta.
Moisès Vizcaino, en un editorial de Diari La Veu del País Valencià, escrivia que «ser de dretes no hauria de ser sinònim de ser ignorant. Però desgraciadament, el president Carlos Mazón no contribueix a confirmar-ho». Des de Las Provincias, el meu amic Jesús Civera deia que «desaparegut Vox dels seus seients en el Consell, seria molt difícil explicar que la Generalitat, com a institució, no alçara la mà per a commemorar el centenari del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés» i es preguntava que si la Generalitat no retria homenatges a cap escriptor, artista plàstic, arquitecte, músic…, d’ara endavant. I li recordava, a Mazón, que és el president de tots els valencians, dels qui el votaren i dels qui no el votaren.
Civera té més raó que un sant, però, al meu modest entendre, el problema que té la cultura d’aquest país és que el partit del Molt Honorable president i Vox, si no són la mateixa cosa, són ben pareguts, com dues gotes d’aigua. O, si no, que m’expliquen quina és la diferència que hi ha entre l’exvicepresident torero, la seua exsecretària autonòmica, que deia que tenia identificats tots els catalanistes, i l’actual conseller d’Educació i Cultura. Sembla que cap dels tres no estima el valencià. No cal que us explique els afers del conseller Rovira, perquè ja sabeu la croada que està muntant en les escoles contra la llengua del país.
A més, el PP encara no sap quina serà la seua estratègia política, ni en el tema de la cultura, en què, a poc a poc, va fent-se més enemics entre els valencianoparlants, ni en el tema del finançament, que és, ara, un dels temes centrals del debat polític a nivell d’estat. En aquest tema, el del finançament, el PP valencià està molt supeditat a la superioritat de l’ama carabassera de Madrid o, en el millor dels casos, a Núñez Feijóo. Els analistes diuen que el PP espera a veure si guanya Trump o no. Si guanya, Ayuso té moltes possibilitats de ser la persona que lidere la unió de la dreta extrema i l’extrema dreta. Si no guanya Trump, diuen que serà una altra història.
Però tornem al tema de la columna. Com diu Moisès Vizcaino: «Per sort, el centenari del naixement del poeta més emblemàtic del País Valencià, Vicent Andrés Estellés, no ha passat ni de bon tros desapercebut». La societat civil s’ha encarregat de reivindicar-lo com cal al llarg d’aquest 2024. Aquesta mateixa vesprada, muntaré una pancarta, a la porta de casa meua, amb un dels seus poemes.
