S’han dit i escrit moltes coses sobre el general Francisco Franco Bahamonde (1892-1975); tot i això, crec que les noves generacions no el coneixen com cal. Les persones que visqueren el franquisme, tenen una imatge distorsionada de Franco per l’òbvia propaganda al seu culte. Hi va haver al voltant d’aquest personatge un sofisticat aparell encarregat de crear i mantindre una especial idolatria molt habitual a les dictadures.
És per això que el moviment de Memòria Democràtica, que estudia aquella etapa, fa temps que s’ha compromés a difondre les darreres investigacions, que són molt fiables. L’extremat culte a Franco que hi hagué, potser ens va deixar despistats. És hora de conèixer aquell boirós passat que ja estan molt més aclarits per prestigioses investigacions. Conèixer ara qui era Franco pot situar-nos millor per entendre les controvèrsies socials i polítiques de hui. Si volem -i estem interessats- amb un futur més digne, cal abordar -fil per randa- les ombres i errors comesos en el passat. Caldrà fer un nou relat d’aquest personatge que s’aprope més al que en realitat era. Per fer això hem de reconstruir la memòria sense cap tabú d’una persona que va conduir, tot sol i amb omnipotència, una llarga dictadura que va acabar fa cinquanta anys.
Les investigacions que s’han fet del franquisme els darrers 25 anys han tret a la llum noves característiques del general Franco que ens fa entendre millor aquella època. Un nou relat que per entendre’l caldrà desmarcar-nos -tot el que puguem- de qualsevol ideologia.
Parlar d’una persona com Franco, que va guanyar una guerra i que es va mantindre 40 anys amb un poder absolut i autoritari, potser una mica atrevit. Sobretot, perquè encara queda memòria en dos amples sectors de la societat: un que va patir la brutal repressió i l’altre que foren molt beneficiats i quedaren agraïts. Per higiene democràtica, no es tracta de convèncer a cap del dos sectors; solament hem de dir qui era Franco sense cap maquillatge. Dir el que va fer, com i per què, no és posar-se a favor o en contra; és simplement la seua història després de mig segle que ha desaparegut.
Per situar el perfil del dictador Franco, convé contextualitzar el lloc internacional que ocupava Espanya amb el colonialisme europeu d’Àfrica en començar la primera Guerra Europea. També les dictadures que aparegueren a Europa pels anys 20; sense bandejar el paper de l’Església durant la República i la dictadura del general.
La personalitat de Franco fou com un titella, en sentit figurat, dels esdeveniments que sortiren després de la Primera Guerra Europea. Fou un militar dels que diuen africanista per haver iniciat la carrera militar a les colònies africanes. Un apel·latiu que aplicaren als oficials militars per la brutalitat empleada amb les guerres colonials d’Àfrica. Militars que van ser tocats per la metamorfosi cap al feixisme seguint regles violentes. A més, l’ascens a graduacions superiors s’adquirien per la irracional ferotgia empleada amb els natius. Un dels motius pels quals vetaren a Franco entrar a la Lògia maçònica «Lokus» de Larache. La maçoneria no acceptava cap membre militar que hagués ascendit per mèrits violents. Mèrits que mai va abandonar Franco.
El 1934, el centredreta que governava la República -amb Gil Robles com a ministre de la Guerra- va nomenar Franco cap d’Estat Major. Càrrec que va exercir violentament en la revolució d’Astúries i Catalunya. Arribat el 1936, es va identificar amb un sector militar de l’extrema dreta, que no va tindre prou força electoral a les urnes per governar, i va optar per un colp d’estat. Eren militars africanistes que fracassaren, però fou el motiu de la Guerra d’Espanya.
A Las Palmas de Gran Canària, el 16 de juliol, un dia abans que l’avió Dragon Rapide traslladara Franco al nord d’Àfrica, va ordenar l’assassinat del general Amadeo Balmes Alonso, per no voler sumar-se a la rebel·lió feixista. Aleshores van dir que s’havia suïcidat, cosa que diferents investigadors ho han negat. Un mes després, un altre general africanista, l’alcoià Miguel Campins Aura, que era amic de Franco, fou denunciat per Queipo de Llano i afusellat per haver dubtat adherir-se a la rebel·lió.
A l’Acadèmia militar dirigida per Franco, es diu que no ensenyaven tàctiques militars, solament preparaven per a la guerra. En la reforma de l’exèrcit que va fer Azaña, va canviar aquesta pedagogia i també la d’obtenir ascensos militars per mèrits de guerra; cosa que fou un greuge pels militars africanistes. Militars que la seua «brillant» carrera, l’havien desenvolupat a les colònies.
Franco era un home decidit a superar qualsevol obstacle que impedira el seu domini absolut de la situació, a més, ho feia des de l’ombra. Com si no anara amb ell; d’una manera freda, movia tots els fils que tenia a les seues mans. Tàctica apresa a l’Àfrica. A més a més, en principi no fou el cap de la insurrecció; però, uns mesos després, en la tardor de 1936, es va convertir en «Caudillo», «Generalísimo» i president d’un govern militar il·legítim en guerra contra la República. Era el seu estil particular, que ha quedat com a «franquisme». També es veu aquest perfil en una entrevista que li feu el periodista anglosaxó, Jay Allen, uns dies abans de començar la guerra. Al preguntar-li quins plans tenia la rebel·lió, Franco va contestar que eliminar totes les forces que se li oposaren. Aleshores, Jay va comentar, «haurà d’afusellar mitja Espanya», a la quasl cosa Franco va respondre -més o menys-: «el que faça falta».
Una de les coses on Franco afirma el seu ego sense avergonyir-se, són les diferents «perles» que han quedat relatives a la seua suposada divinitat. Sentències tan desgavellades sobre el seu carisma com aquesta: «el que no admite que la vida del Caudillo fué señalada por el Supremo ser; comete blasfemia». La sacralització de Franco amb el vistiplau de l’Església espanyola -que aleshores no passava pels seus millors moments- fou extremadament exagerada. Contínuament deien que Franco estava dotat d’una personalitat santa, quasi divina. Se li atribuïa un poder carismàtic de crear dogmes inapel·lables. Literalment, el mateix que atorga el dret canònic al Papa de Roma. Si s’hagués de destacar alguna d’aquelles «perles», podria ser la següent d’Ernesto Giménez Caballero (1899-1988): «Franco es hijo del todopoderoso; la estilográfica mas poderosa de España és su falo incomparable». Paraules d’un dels pocs intel·lectuals que aportaren els seus coneixements al feixisme. A tota hora o repetien públicament, no solament els seus col·legues feixistes; també els seus còmplices jerarques de l’Església.
Tota aquesta parafernàlia, que considerava a Franco com enviat de Déu, va distorsionar la història barrejant-la culturalment amb un mite. I ho va fer, no solament al llarg de la seua dictadura; també va deixar recialles que encara cuegen. Dissortadament, aquestes abundants perles, que podíem omplir un voluminós llibre, han format part del que s’ensenyava a les escoles. Una pedagogia que va deixar la història emboirada perquè s’afirmava quins eren els bons i quins altres els roïns. Dues o tres generacions de xiquetes i xiquets que s’han fet adults amb un rerefons d’històric falsejat sobre què és la bondat i la maldat. Obviant sempre la pedagogia humanista dintre les dictadures o democràcies.
La cresta on es va manifestar l’actitud oportunista de Franco, és durant el transcurs de la Gran Guerra, tot i que també n’hi hauria altres. Als primers anys, quan estava convençut que Hitler guanyaria la guerra, tothora el seu «parte» de guerra era que el seu règim quedaria dins del nou ordre conquerit per Hitler. Arribat el 1944, quan la guerra es va decantar a favor dels aliats, declarava Franco, en preguntar-li un periodista que, el feixisme i el catolicisme eren incompatibles. Al contrari del que abans havia dit. Ara -també l’Església- declaraven la catolicitat d’Espanya davant d’un més que possible triomf dels aliats. Cal recordar ací que de l’any 1939 al 1945 es van afusellar 50.000 republicans simplement per motiu de ser-ho.
Encara seguiren 30 anys de dictadura després de la derrota dels feixismes a Europa.
