Com que no sóc Déu ni tan sols endeví, no sé, com no deu saber gairebé ningú, si n’hi haurà guerra o no. Sí que sé, però, que ens volen fer por, que ens estan fent por, amb la possibilitat d’una guerra, de la mateixa manera que, ja fa temps, ens fan por amb la ràpida globalització, amb la puixança de la Xina, amb els atemptats gihadistes, amb el crac financer del 2008, amb la covid que ens tancà en casa a tots i… Les trompetes, en principi, llunyanes de la invasió d’Ucraïna i la de Gaza cada vegada sonen més prop: «l’amenaça de guerra pot no ser imminent, però no és impossible», ha dit Ursula Von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea. I mira si ho té clar la presidenta que proposa comprar armament de manera conjunta fent servir com a model la compra de les vacunes. Veges tu quina gràcia! I comencen a sentir-se rumors, cada vegada més insistents, sobre guerra nuclear o sobre la Tercera Guerra Mundial. Els mitjans de comunicació d’arreu del món reflexionen sense amagar-se sobre la possibilitat que sonen Tambors llunyans, com els de la clàssica pel·lícula de Raoul Walsh, amb la impactant música de Max Steiner. Per si fora poc, els populistes de dreta d’arreu del món van assenyalat els immigrants com la causa de tots els mals, de la mateixa manera que Hitler assenyalava els jueus. El que no volen dir és que l’estat del benestar, sense els immigrants seria inviable, duraria menys que una rosada.
El president Emmanuel Macron, a la fi d’una reunió internacional de suport a Ucraïna, va fer unes declaracions que es van convertir en importants titulars per a la premsa. Suggerí la possibilitat d’enviar tropes per donar suport a una Ucraïna molt necessitada. No sabem les intencions reals del president Macron, però abans d’involucrar-se, involucrar-nos, en una guerra amb un país com Rússia, que disposa d’armament nuclear, s’ho hauria de pensar dues vegades. Els països europeus ja volen invertir molts més diners en armament. Uns diners que no podrem invertir en ampliar l’estat de benestar.
Aquest ambient agressiu que hi ha pel món fa joc amb el que es respira en la política espanyola i en la valenciana. La dreta populista espanyola no ha assumit el resultat de les eleccions al parlament de l’altiplà. I s’han quedat frustrats i ressentits per no haver aconseguit la Moncloa i no paren de dir i fer les coses que diuen i fan. I, ací, al País Valencià, que sí que han aconseguit la Generalitat, com si no tingueren gens de trellat, es busquen un enemic, intern i innecessari: els valencianoparlants. Si, com diuen, és veritat que hi ha una dreta moderada i valencianista que no considera «enemics» els valencianoparlants, ja va sent hora que comence a manifestar-se, a dir alguna cosa. On són els militants del PP que diuen que estimen la llengua del país? S’han quedat mudets? Ni estan ni se’ls espera. No hi confieu, la dreta d’aquest país no respecta el valencià i els valencianoparlants. La dreta d’aquest país quan pogué, durant el franquisme, prohibí el valencià i, en democràcia, només ha sabut posar entrebancs a la seua normalització. Algú esperava una altra cosa?
