El president del govern sionista d’Israel, Benjamin Netanyahu, va acudir la setmana passada al Congrés dels Estats Units per justificar les seues accions contra el poble de Gaza, ja que la seua figura es troba en hores baixes. Prova d’açò és que dins de la Cambra de Representants hi havia sis persones que anaven vestides amb samarretes grogues sota el lema «Seal the deal», traduït com «segella el tracte»; un clar missatge crític cap al president israelià perquè negocie l’alliberament total dels ostatges que Hamàs va segrestar l’octubre passat. Doncs bé, van ser expulsades del recinte. Per altra part, al carrer hi va haver nombrosos manifestants als quals Netanyahu es va referir com a seguidors del dimoni. Aquells van ser durament reprimits amb gasos lacrimògens per la policia, que es trobava formant un cordó de seguretat perquè no s’aproparen al Capitoli.
No era la primera vegada que Netanyahu feia acte de presència davant de representants del poble nord-americà. Una aparició estel·lar, com si es tractara d’una estrella de l’NBA. L’escenificació no era casual. Que l’aliat més íntim dels nord-americans acudira al Congrés no havia de mostrar-se deslluïda, per això els aplaudiments i les ovacions no van deixar de ressonar durant uns quants minuts abans que començara el seu discurs. Això sí, les lloances es van sentir amb més intensitat per l’ala republicana que per la demòcrata.
El discurs que va oferir Netanyahu està gravat a les xarxes. Va durar al voltant d’una hora. Les seues primeres paraules ja van denotar el victimisme al qual està acostumat el govern sionista d’Israel. Per tant, no ens ha de sorprendre quan va dir que allò que està passant al món ens obliga a escollir entre «civilització o barbàrie». Es presenta, doncs, com un «civilitzat» que vol aconseguir, encara més, el suport dels congressistes nord-americans perquè l’avalen, no sols per derrotar al terrorisme de Hamàs, sinó per fer front a un tot poderós del Pròxim Orient: l’Iran. Ho va reafirmar dient que EUA i Israel han de romandre junts. Per què? L’un queda com al tutor de l’altre, és a dir, els americans han ensenyat el colonialisme a l’alumne, als israelians, des de 1948. Armes, diners i terres. Els ingredients perfectes del colonialisme decimonònic, i actual, clar. «Nosaltres guanyem i ells perden», va dir Netanyahu, que va presentar víctimes dels ostatges de 7 d’octubre del 2023 i herois de guerra en un parlament que no és el seu. Millor representat el seu victimisme, impossible.
El dimecres passat les paraules civilització i barbàrie es van convertir en un oxímoron. Vam veure uns representants polítics allunyats de la realitat del carrer, de les demandes de la ciutadania i aplaudir un criminal de guerra, com ho demostrarà la justícia internacional. Per la seua part, demòcrates i republicans continuen essent esclaus malaltissos d’un país opressor que els extrau tots els diners que poden per matar a persones innocents. Només cal comprovar com els dos candidats a la presidència dels EUA, Trump i Harris, han donat suport condicional a Netanyahu. No cal saber massa cap a on es dirigeixen les coses.
Mentrestant, a París, capital olímpica del 2024, participen esportistes israelians amb el beneplàcit del Comitè Olímpic. Els russos ho tenen prohibidíssim. Entre competició i competició hauré d’acudir tant a Nietzsche com a Josep Maria Esquirol per curar-me de tanta deshumanitat. Tot açò sembla un acudit del mal gust.
