Els immigrants han de formar part del subjecte polític valencià perquè comparteixen les mateixes condicions materials.
“Ampliar la base” va ser un dels lemes més repetits d’Esquerra Republicana durant els anys posteriors al procés independentista. La idea era senzilla: amb els convençuts no n’hi havia prou; calia incorporar nous sectors socials al projecte nacional.
Més enllà del balanç que cadascú faça d’aquella estratègia, el concepte continua sent útil. També al País Valencià.
Si volem transformar la nostra realitat política, econòmica i nacional, la primera pregunta que ens hem de fer és qui constitueix avui el subjecte polític del valencianisme. Massa sovint continuem responent aquesta qüestió amb categories heretades del segle XIX: la llengua, la cultura, els orígens familiars o una determinada consciència nacional. Tot això és important, però ja no és suficient.
La societat valenciana del segle XXI és molt diferent de la que va veure nàixer els moviments nacionalistes europeus. Les migracions, la globalització i les profundes transformacions econòmiques han alterat la composició del país. Si el valencianisme aspira a representar el conjunt de la societat, també ha d’actualitzar la seua manera d’entendre qui forma part del poble valencià.
Tradicionalment, l’esquerra ha identificat la classe obrera com el subjecte polític de l’emancipació social. Amb raó: les desigualtats econòmiques continuen explicant bona part de les injustícies que pateix la majoria de la població. Però hi ha una altra dimensió de l’explotació que sovint rep molta menys atenció: la que deriva de pertànyer a una comunitat nacional subordinada i colonitzada.
Al País Valencià, aquesta subordinació té conseqüències materials ben visibles. El finançament insuficient, els baixos salaris, la perduda de patrimoni, el dèficit inversor o la centralització administrativa no són només debats institucionals; es tradueixen en serveis públics pitjors, menys oportunitats i una economia més feble. Les seues conseqüències les pateixen tant les famílies valencianes de sempre com aquelles que han arribat durant les darreres dècades.
Ací és on el valencianisme té una oportunitat que encara no ha sabut aprofitar del tot.
Les persones que han vingut a viure entre nosaltres no són alienes als problemes del país. Els seus fills estudien a les mateixes escoles, utilitzen la mateixa sanitat pública, busquen habitatge al mateix mercat tensionat i treballen en les mateixes condicions laborals, sovint inclús pitjor, que la resta de les classes populars valencianes. El seu futur depèn, igual que el nostre, de la capacitat del País Valencià per superar les limitacions econòmiques i polítiques que arrossega des de fa dècades, i que sols des de posicions de sobirania política ferma podria superar.
Per això ampliar la base no hauria de consistir únicament a convèncer més valencians d’adoptar una determinada identitat nacional. Hauria de significar incorporar al projecte valencià totes aquelles persones que comparteixen els mateixos interessos materials, visquen ací des de fa generacions o només des de fa uns anys.
Aquest plantejament també obliga a revisar alguns esquemes de l’esquerra espanyola. Resulta difícil defensar el dret d’autodeterminació d’uns pobles (sahrauí o palestí) mentre es nega o es ridiculitza el d’altres (els que romanen subordinats al Regne d’Espanya). Aplicar criteris diferents segons el subjecte polític només debilita el principi que es pretén defensar. Però no cal esperar massa de gent que no ha sabut o no ha volgut llegir els canvis del temps.
El valencianisme no hauria de caure en aquest parany. La construcció nacional del segle XXI no pot descansar exclusivament sobre una identitat cultural compartida, sinó també sobre una comunitat d’interessos, que hauria de servir, a més a més per a superar el discurs racista i xenòfob que s’imposa a Espanya. Qui viu, treballa i construeix el seu futur al País Valencià comparteix, en gran manera, els mateixos condicionants estructurals. Aquesta idea està de fet interioritzada a l’esquerra espanyola, que integra (o ho intenta, sense massa èxit, cal dir) els emigrants en el gruix de possibles votants, i que disposa de totes les eines per uniformitzar culturalment i en espanyol clar, els emigrants; a la vegada que nega la possibilitat de gestió cultural a les comunitats autònomes, tot fent servir l’emigració com un element més de dissociació social, i sense que s’atenguen les condicions socials derivades del fet d’haver de viure en un lloc, on les condicions de vida són pitjors pel sol fet de viure en eixe lloc.
Cal explicar als qui arriben que aquesta no és simplement la terra de les flors, de la llum i de l’amor. És també un país que pateix una situació de dependència política i econòmica que condiciona les oportunitats de tots els seus habitants. Els seus fills i filles tindran menys possibilitats de prosperar ací que si hagueren crescut en altres territoris de l’Estat si no som capaços de canviar aquesta realitat.
Per això necessitem ampliar la base. Però ampliar-la de veritat. No només sumant adhesions simbòliques, sinó construint una comunitat política on els valencians de sempre i els valencians de nova saba entenguen que comparteixen un mateix futur i, sobretot, un mateix interès a transformar el país. La diversitat no és un obstacle per a aquest objectiu; ben gestionada, és una font de riquesa humana i una oportunitat per construir un País Valencià més cohesionat, més just i més lliure.
