L’amnistia i la llibertat. Dos mots que feien tremolar els fonaments del franquisme, que omplien els recitals de Raimon, les places plenes i les parets amb pintades. Eren la consigna de tot un poble. I també d’alguns que ara —ai!— han oblidat el que cridaven. Aquells que la reclamaven com un dret sagrat, ara la combaten com una amenaça. Com si la llibertat ja no fora per a tots, sinó només per als seus. En aquests dies tan moguts, entre sentències, amnisties i mitges veritats, han tornat a aparèixer els esperits de Felipe González i Alfonso Guerra. Literalment. Dos personatges que molts socialistes de tota la vida —i també algun descregut com jo— veuen ara com unes mòmies de la Transició, farcides d’altivesa i ressentiment, convençudes que el seu temps no ha passat. Fillastres del temps, com aquell general grotesc i fantasmal de Vida i destí, de Vassili Grossman.
Felipe, que em va defraudar molt aviat, ha dit que la llei d’amnistia és una “bazofia”. Que podríem traduir per nyap, o per trampa, o fins i tot per traïció, segons l’estat d’ànim. I això, dit per algú que, segons s’han fartat de recordar els del PP, va governar mentre es torturava amb el GAL, es finançava el partit amb Filesa i es publicaven lleis al BOE fetes a mida dels poderosos, sona… com a mínim irònic. Hi va haver condemnes, per cert. Alguna. No ho dic jo. Ho diu l’hemeroteca. Però, si em permeteu, voldria parlar des d’una memòria molt més personal. Durant una de les vagues més potents que vam fer mai els professors, una de les poques que vam guanyar (perquè vam aconseguir una pujada de sou important), el senyor José María Maravall, ministre de Felipe González, va eixir per la tele mostrant una nòmina d’un suposat docent. No sé si era falsa, o era la d’un catedràtic amb un bon grapat de triennis i de complements per direcció. El que estava clar és que allò era una manipulació descarada. Jugava amb la demagògia per posar la gent en contra nostra, en contra d’un pobres professors que cobràvem misèria. Ja sabeu que es deia: pateixes més fam que un mestre d’escola. Aquell dia vaig veure clar que el grans “socialistes” sabien manejar les paraules com un estafador de carrer. Com amb allò de “l’OTAN d’entrada no”, que acabà en un sí entusiasta.
Però molt abans que jo, alguns valencians com Joan Fuster i Eliseu Climent ja havien vist el llautó d’aquestes “eminències” socialistes. Joan Fuster, en un article a Tele/eXpres i després —crec, no n’estic segur del tot— en el llibre Contra Unamuno y los demás, contava la consideració que tenien als valencians els dirigents de l’oposició madrilenya al franquisme. El 5 de novembre de 1976, Raimon va oferir un concert multitudinari a Madrid, amb sis o set mil assistents, majoritàriament joves que el van rebre amb entusiasme i van corejar en massa “Al vent”, “Diguem no!” i també “Llibertat, amnistia”. Va ser un esdeveniment carregat d’esperança i amb gran repercussió internacional, però pràcticament ignorat al País Valencià, hi van assistir molts pocs periodistes i polítics valencians. Enmig del concert, Eliseu Climent va parlar amb un dirigent de l’oposició espanyola, que, amb to paternalista, afirmava que ja “concedirien” l’autonomia als catalans. Quan Climent li va aclarir que Raimon era valencià, aquell li replicà: “Amb una Catalunya ja en tenim prou.” Una mostra clara del menyspreu envers la realitat valenciana i del perill de confiar en una oposició que pensava com el règim. I Fuster, amb la sornegueria afinada com una daga, escriu: “Un imbècil que es creu socialista ha dit: ‘Als catalans se’ls ha de donar l’autonomia’.” Amb una línia, Fuster desmuntava la ignorància disfressada de reforma. (Jo sé el nom de l’eminència socialista a qui es referia Fuster, però com que ell no ho va voler dir per escrit… ). L’esperança de canvi era vigilada, com sempre, pels vells i nous guardians del sistema.
Raimon, per cert, no va poder repetir concert. Massa perillós per a tots. I aquell “socialista”, que un dia exigia llibertat i amnistia, ara, tremola només de sentir-ne el nom. No va tindre cap problema que es concedira “la llibertat” —a través d’indults— a colpistes i condemnats per terrorisme. Però, ara, li fa por —o li fa fàstic— que s’aprove una amnistia per als qui van posar les urnes per votar en un referèndum. Ja sé que no és el mateix un indult que una amnistia, però tampoc no és el mateix fer terrorisme o colps d’estat que posar urnes per votar.
