És evident que el govern del Pp no vol negociar amb el professorat en vaga. La prova és el comportament que ha tingut en les negociacions en el punt del valencià. El professorat demanava una cosa molt elemental, molt bàsica. Volia veure alguna prova que l’odi lingüístic que s’havia practicat des de l’arribada de Mazón al poder s’havia acabat. No exigia cap canvi legislatiu immediat. Però sí una mostra de bona fe. La llei que regula l’elecció de “llengua base” no es pot derogar per a tornar a la nefasta “Llei de Plurilingüisme” de Marzà. Això ho sabem tots. I Vox no ho permetria. Però sí que es podria haver dit des de la Conselleria d’Educació que s’iniciaria un diàleg amb els docents. Tan difícil era? Per què no mostraren una actitud respectuosa des del primer moment? No hi havia cap exigència econòmica en joc. Per tant, era fàcil acontentar tothom. Però encara hi havia un altre punt en què era més fàcil donar mostres de bona voluntat: el decret de currículum de batxillerat. No s’han atrevit encara a publicar-lo en el butlletí oficial. Però es tracta d’un decret que en la redacció que té actualment introdueix la censura en la literatura per raons estrictes de lloc de naixement. No es pot potenciar als instituts valencians l’estudi de l’obra de Mercè Rodoreda, per exemple, perquè és catalana. I ja està. És un decret que podria acabar denunciat davant de l’ONU. És un atac a la llibertat tant perillós i una mostra d’odi ètnic tan salvatge que més de 500 departaments de llengües dels instituts valencians han hagut de manifestar que era una aberració. I, per això, en les negociacions es va demanar a la Conselleria la rectificació de la redacció del decret –un decret que encara no està publicat oficialment. Simplement, això. I què ha fet el govern de Juanfran Pérez? Ha intentat arribar a una entesa? De cap manera. Ha fet exactament el contrari. Exhibir el seu odi lingüístic de nou, en una negociació que teòricament havia de servir per posar fi a una vaga. Com ho ha fet? Dient que la formació lingüística del professorat podrà anar a càrrec d’unes “entitats col·laboradores” que no s’han concretat encara, però que tots sabem que són bàsicament associacions que ara mateix estan en mans de fanàtics.
En fi, tot això ha mostrat en un temps rècord que Juanfran Pérez és exactament el mateix tipus de polític que Mazón i que el Pp valencià és exactament el mateix que Vox. De fet, el Pp és un partit que sobra, encara que ells no ho saben. Ells deuen pensar que al País Valencià passarà com a Andalusia, que tot s’oblidarà, que el Ventorro s’oblidarà. Però les protestes del professorat són de molta eficàcia i susciten moltes simpaties. És segur que el proper curs continuaran. En forma de vagues i de moltes altres maneres. Posar un piano enmig de la plaça de la Marededéu i fer concerts nocturns a l’aire lliure és només una mostra de tot el que poden arribar a fer. A més, el Pp ha aconseguit irritar simultàniament tots els sectors de l’ensenyament i de la cultura. Ha unit els conservatoris i les escoles d’idiomes, els professors de batxillerat i d’infantil. No hi ha ningú content ara mateix. Tot està desatès. Tot ha arribat a una situació lamentable: la música, el teatre, l’educació…
No sé si Juanfran Pérez compta dins del Pp amb un nombre suficient de militants amb ganes d’anar als seus mítings. No és probable. Ara bé: hi ha molta gent que sí que té ganes d’explicar que les coses no funcionen. I ho pot explicar de moltes maneres. La creativitat del professorat està en auge.
